18.9 C
Província de Tarragona
Dijous, març 28, 2024

“I tu on eres, el dia de la Cultural?”

Xavi Molina explota d’alegria davant l’afició grana. Foto: Twitter Xavi Molina

Dinou de maig del 2018. “I tu on eres, el dia de la Cultural?”, ens preguntarem d’aquí a uns anys quan recordem moments de la història recent del Nàstic. El dia del miracle, el dia en què Santa Tecla es va vestir de grana i es va deixar veure pel Nou Estadi. El dia en què el mort va ressuscitar en una segona part que ja és el darrer capítol d’aquesta Història, en majúscules, de l’esport tarragoní.

Serà per cor, serà per fetge o serà per pulmons, però el Nàstic ha aconseguit que les llàgrimes de ràbia i impotència s’hagin transformat en llàgrimes d’alleugeriment. Les abraçades de consol, en abraçades d’alegria compartida. Moments que quedaran en la retina d’una tarda màgica. Els ànims previs d’un home gran al pàrquing, la conversa amb l’Aleix al descans, la mirada del Raúl a la sortida de la porta 8. “I tu com el vas viure, el dia de la Cultural?”.

Em permeteu tres apunts per posar fil a l’agulla després d’aquest Nàstic 5-3 Cultural Leonesa?

EL NÀSTIC S’HA INVENTAT UNA REMUNTADA HISTÒRICA EN 45 MINUTS

PRIMER: La d’aquest dissabte és la remuntada èpica que li mancava a la història recent del Nàstic. La que no va sortir aquell dia negre a terres gironines, la que no va quallar en aquell playoff davant Osasuna. El valor dels tres punts davant la Cultural és titànic. Una remuntada que surt del dolor, de la frustració i de la ràbia d’un 0-2 al descans, una condemna a mort sense pal·liatius. No intenteu explicar el miracle des d’un argument racional, que no n’hi ha. Ni futbolístic, que tampoc. Era, és i seguirà sent una qüestió purament psicològica.

Ningú —i jo el primer— hagués pogut preveure un guió tan dolç. El Nàstic necessitava un detonant per despertar una revolució a contrarrellotge que permeti salvar els mobles. Un detonant, un clic, un punt d’inflexió. Doncs bé, ni la destitució de Nano a la banqueta, ni la de Viqueira a la direcció esportiva. Els xiulets del Nou Estadi al descans han accelerat aquesta revolució, en el darrer sospir. Sí, el mort ha ressuscitat quan semblava impossible. Què bonic és el futbol de vegades, carai!

Més de 9.000 nastiquers han viscut el miracle in situ. Foto: LaLiga123

SEGON: Aquesta afició mereixia una alegria com aquesta. O, millor dit, no mereixia de cap manera un disgust com el que ha estat a punt de menjar-se. Gairebé 10.000 goles decidides a deixar-se la veu, si calia, per tal de no deixar morir sol a un equip que no reaccionava. La força de Tàrraco no són només els onze gladiadors, sinó la comunió amb l’exèrcit de milers que duu a les esquenes. El partit davant la Cultu és un perfecte resum a càmera ràpida de la temporada grana: fragilitat, frustració, fracàs. Esforç, sacrifici, cor, èxit. Bipolaritat absoluta.

L’equip necessitava aquesta complicitat amb una afició sempre disposada a donar-li. Però els engranatges no han lliscat bé en tota la temporada, i s’està anant a remolc. Les sortides d’aquesta setmana en són un exemple, d’aquesta improvisació i aquest ‘viure al dia’. Ja sabem que el Nàstic necessita bastir i dissenyar un projecte de fons a l’estiu. Però, abans, és innegociable salvar els mobles. Aquests tres punts són fonamentals per optar-hi.

EL NÀSTIC ES JUGARÀ LA VIDA CONTRA DOS EQUIPS PREVISIBLEMENT ASCENDITS

TERCER: La feina encara està per fer. Hem cridat el que havíem de cridar, ens hem tret de sobre la tensió acumulada i hem celebrat un partit per celebrar. Fins aquí, genial. Però no oblidem la perspectiva: el Nàstic encara no està salvat, i ha de fer la feina en els dos partits que queden. A manca dels resultats d’aquest diumenge, l’equip sap que seguirà fora del descens una setmana més. I que, en funció dels resultats que estan per venir, el marge serà d’un, tres o quatre punts. Amb sis en joc.

El més positiu de tot plegat és que el Nàstic ha liquidat tots els fantasmes, les pors i les frustracions que l’anul·laven des de feia massa setmanes, i que han revertit la dinàmica de funeral que l’estava arrossegant al pou. Els grana depenen d’ells mateixos, i han recordat que són plenament capaços de sortir-se’n. Que saben, poden i volen fer-ho.

Uche celebra amb ràbia el gol del 3-2 davant la Cultural. Foto: LaLiga123

Queden dues finals: contra el Huesca i el Rayo Vallecano. Dos equips que aquest cap de setmana ja poden certificar el seu ascens a Primera, i que per tant arribarien sense res en joc. És dia de posar-ho tot en una balança, i de mantenir els peus a terra malgrat la ‘maneta’. L’enhorabona a l’equip, per una victòria de gegants gestada des del patiment d’una setmana horrible.

L’enhorabona també al nou cos tècnic que encapçala Gordillo, per saber donar amb la tecla mental per activar els grana. I, sobretot, l’enhorabona a una afició que pateix, insisteix i anima com ningú. Si us plau, feu que el miracle de la Cultural hagi servit per alguna cosa i tingui el record que mereix a la memòria grana a llarg termini. Si us plau, tanqueu-ho a Osca diumenge que ve, que aquesta gent mereix l’alegria. O, millor dit, ha quedat demostrat que no mereixeria el contrari. Som-hi.

Toni Cabanillas
Toni Cabanillas
Periodista
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here