Advertisement
Carregant ...
Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Els carrers bullien d’activitat a l’antiga Roma. FOTOS: ANNA PLAZA

Desenganyem-nos. Si viatgéssim enrere en el temps, segurament tornaríem esperitats al present perquè no resistiríem la pudor del passat. Literalment. No resistiríem l’olor corporal dels nostres precursors, acostumats com estem a la dutxa diària. Ni dels pixats al carrer. Ni de l’acumulació de brossa i bestiar per tot arreu. Ni de la mort, omnipresent. No resistiríem les olors, que ofendrien els nostres narius, però segurament ens reconeixeríem en molts aspectes de la vida dels nostres avantpassats.

“L’herència que ens arriba de l’època romana és molt rica: la llengua, la política, la gran cultura clàssica del Mediterrani i fins i tot l’esport. O us penseu que els Jocs Olímpics van néixer a la Gran Bretanya?” Magí Seritjol passeja d’una banda a l’altre de l’escenari del recinte firal. La gent de Projecte Phoenix l’han convertit en un carrer de l’antiga Roma. Hi ha unes letrines públiques, l’accés a la domus d’un patrici, un altre edifici en construcció, un caupona, és a dir un establiment de menjar ràpid i també un espai d’administració i negocis. Tot l’imprescindible per traslladar al present els detalls bàsics de la quotidianitat dels nostres parents romans.

Projecte Phoenix reconstrueix la vida en una ciutat romana

Primer una explicació genèrica. Seritjol, que a més de ser el programador de Tarraco Viva, també és un dels fundadors del grup Projecte Phoenix relata que no ens hem d’imaginar l’Imperi Romà com una cosa homogènia. “Més aviat ens l’hem d’imaginar com una gran línia de metro que connectava ciutats”, diu . “És cert que hi havia un poder central, però també molta autonomia”, explica mentre passa diapositives en una gran pantalla. I d’aquí al detall. Com eren aquestes ciutats? Com s’hi vivia?

Un paleta romà es prepara per enllestir una paret d’un edifici en construcció

“Les condicions de vida eren duríssimes”, afirma Seritjol. I explica com l’especulació urbanística, l’atur i la pobresa no són coses exclusives dels nostres dies. “Hi havia una normativa sobre l’alçada que havien de tenir les insulae, els blocs de pisos. Però els constructors s’ho passaven pel forro. I els inquilins rellogaven les cubicula, habitacions. Els pisos patera ja existien”. Mentre ho explica un paleta romà, armat amb un escaire, repassa una paret en construcció. “També hi havia un sistema de préstecs. Se’n deia usura. I qui no pagava, era venut com a esclau”.

Seritjol també explica que, per seguretat, estava prohibit fer foc als pisos. No s’hi podia cuinar i la gent menjava sobretot plats preparats als cauponae. “Eren com els McDonald’s d’ara”. Abans han sortit a escena a uns camillers. “Hi havia molta gent que dormia per terra, al carrer. I molts s’hi morien. Hi havia una brigada que retirava els cadàvers”.

Seritjol: “Les condicions de vida eren duríssimes”

Aliena a la mort, la vida persistia amb tossuderia a les atapeïdes urbs romanes. Cada matí clients i gent en busca de patrocinis anaven a casa dels seus patronus a demanar el seu suport. “És com a la pel·lícula el Padrino”. També s’hi adreçaven peregrins que recorrien l’imperi mapa en mà. Mapes com la taula de Peutinguen, que mostra les carreteres i ciutats de l’antiga Roma.

Mentrestant als fòrums es feien negocis, es tancaven contractes i s’arbitrava justícia i a les bugaderies es rentava la roba amb orins fermentats, per deixar-la ben neta. Comenceu a entendre el que deia de la pudor? La gent pixava i cagava al carrer, fins que es van implantar les primeres letrines públiques. Tota una millora, però que als nostres ulls primmirats encara resulta ofenosa, si és té en compte que tots els usuaris es netejaven el cul amb la mateixa esponja.

A les letrines es compartia fins i tot l’esponja de netejar-se el cul

Hi havia escola, però només per als benestants. I l’objectiu bàsic era que els nens aprenguessin a llegir, escriure i quatre números. Els coneixements més profunds estaven reservats a uns pocs privilegiats. “A les nenes les casaven amb 12 anys”, explica Seritjol. “Hi havia una gran mortaldat per parts. Era una vida molt dura. De seguida s’acabava la infantesa”.

L’imperi, però, va emprendre mesures per apaivagar tanta misèria. Es va implantar la nona, un sistema de distribució gratuïta d’aliments, que va funcionar 300 anys i constitueix l’embrió del modern estat del benestar. També es va establir l’obligatorietat d’instal·lar fonts públiques cada 200 metres a les ciutats. Fonts que s’abastien amb aigües que pures que es transportaven pels aqüeductes. “Hi havia molta misèria, és cert. Però també hi havia termes per a tothom, tribunals, biblioteques i grans espais per espectacles. Al Circ Màxim hi cabien mig milió d’espectadors”.

Els peregrins viatjaven per tot l’imperi amb mapes com la taula de Peutinguen

Entretant els polítics feien la viu-viu. Les ciutats escollien cada any els seus alcaldes i les pintades de propaganda i contrapropaganda proliferaven a les parets. “Hi havia equips de campanya que es dedicaven a pintar graffitis”, explica Seritjol i bromeja dient que les parets eren les xarxes socials de l’època. També parla del manual del bon candidat, que no seria tan diferent d’un d’actual. Havien de riure, mostrar-se generosos i saludar tothom. “Les ciutats romanes eren un contrast constant, una barreja entre l’ordre i el desordre”.

Només els benestants rebien instrucció

La recreació “Veïns de Roma” és una de les novetats d’aquesta edició de Tarraco Viva. Es va estrenar la setmana passada i es podrà veure de nou aquest divendres i dissabte a les 19 h al recinte firal. Projecte Phoenix complementa aquesta representació amb una altra dissabte a les 22 h per explicar les peripècies nocturnes dels nostres avantpassats romans.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *