Carregant ...

Vaga a l’egípcia

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Els treballadors egipcis es van revelar en època de Ramsés III. Fotografies: Anna Plaza

“Tenim gana!”, cridaven els primers vaguistes de la història. O almenys els primers que estan documentats. Les seves misèries i reivindicacions les va recollir Amennakht, escriba reial en època del faraó Ramsès III, quan van passar els fets. El relat, escrit en un papir, ha arribat als nostres dies i es conserva al museu egipci de Turí. La gent d’Argos l’ha traslladat enguany al públic de Tarraco Viva amb una reconstrucció històrica que s’ha fet al recinte firal, amb la col·laboració de figurants de Projecte Phoenix i Thaleia.

La història ens ha arribat pel testimoni d’un escriba

Amennakht entra a escena només començar i s’asseu discretament en un racó, amb les seves eines d’escriba a la falda, mentre el guia Julio Villar comença a desgranar la història dels selectes artesans que treballaven per bastir les grans tombes dels faraons. Les piràmides feia temps que havien quedat enrere. En època de Ramsés III els faraons passaven l’eternitat a la Vall dels Reis. Les seves tombes eren autèntics palaus pensades per proveir-los en la mort de tots els luxes que havien tingut en vida. Estaven en un lloc secret, entre les muntanyes de Tebes, l’actual Luxor. Eren pocs els qui coneixien el seu emplaçament. Entre aquests privilegiats hi havia els artesans que les construïen i decoraven. O potser no ho eren tant de privilegiats.

Argos ha reconstruït, per Tarraco Viva, la primera vaga documentada de la història

Vivien apartats de la societat, en un poblet anomenat Pa-demi, situat prop del seu lloc de treball. Era la manera que no desvetllessin els seus secrets. “Bé, no era gaire diferent de la ciutat que està construint Google a Califòrnia per als treballadors que tracten amb informació sensible”, bromeja Villar en un incís al present abans de tornar al passat. Explica que el poble de Pa-demi estava rodejat de muralles, un fet insòlit a Egipte. Una mesura més de protecció i secretisme. I que els seus murs estaven arrebossats de color blanc. Era la manera que els escorpins que s’hi passejaven no passessin inadvertits.

Els murs es pintaven de blanc per podet detectar els escorpins

En aquest llogaret, els artesans i les seves famílies tenien múltiples serveis, fins i tot de bugaderia. Però no tot eren flors i violes. Quan els artesans marxaven a treballar no ho feien per vuit hores. Ho feien per nou dies, l’equivalent a una setmana egípcia. A l’entrada de la tomba hi havia un escriba que prenia nota de tot: les eines que es distribuïen, els materials que es gastaven. Treballaven en una penombra permanent, sense veure la llum del sol durant dies. Les decoracions es feien aplicant una quadrícula, que va marcar l’estil i les proporcions de l’art egipci durant segles. Primer, un esbós amb tinta vermella. Després resseguien la silueta en negra i finalment en feien un relleu i el policromaven. Els colors infonien vida en un espai pensat per a la mort.

Els artesans treballaven en una semipenombra permanent i el seu treball seguia una quadrícula preestablerta

Les condicions de treball no eren les més meravelloses i pel que es veu la paga tampoc. Sobretot en temps de crisis i corrupteles. La retribució habitual estava pensada per cobrir totes les seves necessitats. Incloïa pa, cervesa, aigua potable, roba, fins i tot excrements secs per fer foc. “Ells si que podien dir, literalment, que cobraven una merda”, bromeja de nou Villar. Però un bon dia els sacs de pagament van començar a escassejar. Feia vint dies que el governador els retenia el sou sense cap mena d’explicació, quan va esclatar la revolta. Amennakht relata que els treballadors, aïrats, volien forçar l’entrada a les reserves de gra, mentre els guardes els ho impedien a cop de porra. “Tenim gana”!, cirdaven. I les seves dones els acompanyaven en la protesta. “Tenim gana!” i els guardes, per apaivagar-los, els llençaven sacs de menjar mig buits, que encara encenien més els ànims.

Els artesans i les seves dones vivien en un poblat apartat de la societat

Finalment es va descobrir el pastís. Més enllà de les corrupteles habituals, els diners no arribaven perquè s’havien desviat al jubileu de Heb Sed, una gran festa que se celebrava cada trenta anys. Per a això no s’escatimaven els recursos! Era igual que els artesans mig esclavitzats fent dibuixos per als morts no poguessin menjar. Veient algunes fastuositats del present és fàcil pensar que aquella realitat no ens queda tan lluny. “Però un dia els artesans van decidir que la seva vida era més important que la tomba d’un faraó”, conclou Villar. Com dirien els castellans: “Aviso para navegantes”.

El pastís es va descobrir quan es va saber que els diners de la paga es desviaven per pagar un jubileu

Aquesta ha estat una de les grans novetats de la vintena edició de Tarraco Viva que s’ha tancat aquest diumenge amb un balanç molt positiu dels organitzadors. Ja s’ha anunciat la temàtica de l’any vinent: les ciutats de l’antiga Roma, grans concentracions humanes, centres neuràlgics de l’economia, la cultura i la política.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *