Advertisement
Carregant ...

Emocions i rialles per tancar el FITT

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Moliner, oficiant el culte a Evita Perón

Dissabte quan vaig tornar a casa tenia les ulleres entelades. De plorar. Afortunadament, no era per cap desgràcia. Eren llàgrimes bones: d’emoció i de riure, d’aquelles que reconforten l’ànima. El FITT s’havia acabat de manera apoteòsica amb tot el públic cantant “Santa, santa Evitaaaaa” seguint les indicacions d’Anna Moliner i Jordi Vidal, els oficiants del culte a la Perona.

El musical Rèquiem for Evita no formava part de la programació inicial del FITT. Havia de venir una companyia argentina, però no va poder ser. I amb encert els organitzadors del festival van optar per la darrera proposta escènica d’una vella coneguda: l’Anna Moliner que va fer parella amb el Joan Negrié a You say Tomato. Com aquella premiada producció de la Trono, Rèquiem for Evita és un espectacle que tindrà recorregut. O així ho espero. Perquè és un fart de rialles i perquè tant la Moliner com el Vidal tenen unes veus apoteòsiques.

Moment de confessions amb una cançó dels Miserables

Us en podria fer la crònica només descrivint-vos els gestos i els comentaris de la dona que tenia al costat. Devia tenir més de 80 anys i l’emoció se li traslluïa en cadascun dels gestos que feia i en com seguia amb la boca badada les evolucions del Vidal cantant un tango, que devia ser del Gardel, i de la Moliner que va fer prodigis amb el Te quiero más que a mi vida de la Concha Piquer. “Això és massa!”, anava repetint un cop i un altre. I és que la Moliner fa el que vol amb la veu. Literalment el que vol.

La meva veïna de butaca es va emocionar amb les cançons que coneixia, que la devien transportar a la seva joventut. Però també se la veia flipar quan cantaven temes dels Miserables o el mític Don’t cry for me Argentina del musical Evita d’Andrew Lloyd Webber. L’únic moment en què la vaig veure inquieta va ser quan el seu públic vam ser cridats a combregar. “Jo a combregar ja hi ha anat al matí”, em deia.  Però no hi podia haver missa sense comunió. I Rèquiem for Evita reprodueix, tal qual, l’esquema d’una missa: amb professions de fe, lectures, confessions… Tot per rendir culte, amb un punt de sorna, a Eva Perón.

Imatge promocional de pluja

Aquell moment d’inquietud no li va arruïnar l’espectacle. En acabar estava entusiasmada. Havia estat la cirereta final a un vespre que havia gaudit de ple. Perquè, com jo, havia fet doblet i també havia vist Pluja de Guillem Albà i Clara Peya. I d’aquí venien les meves llàgrimes d’emoció. El clown i la pianista creen en aquest espectacle un ambient íntim, màgic i oníric, que ens parla de les nostres petiteses i grandeses. De com, a vegades, sentim la necessitat d’amagar-nos en una caixa i no sortir-ne i de com una abraçada pot curar cent mil ferides de l’ànima. No us esgarrifeu. No és cursi. Gens. És delicat en el sentit més estricte per la paraula.

Clara Peya és una pianista excepcional i Alba un mestre del gest que en aquest espectacle, a més, s’atreveix amb la manipulació de titelles. Al sortir ens explicava que li ve de família, perquè els seus pares són titellaires, però que era la primera vegada que ell explorava professionalment aquest món. I segurament no serà l’última. A la meva veïna de seient, la senyora de 80 anys, Pluja, tot i el seu llenguatge modern i arriscat, li havia agradat tant com a mi.

Roberto G Alonso dóna vida a un personatge digne d’Almodóvar

La nit abans, la de divendres, també va ser d’emocions. Em vaig perdre Raphaëlle, de la qual me’n deien meravelles. Però si que vaig veure A mi no me escribió Tennesse Williams (porque no me conocía) de Roberto G. Alonso. En aquest espectacle el ballarí i coreògraf tarragoní explora un registre nou per a ell: el teatre dramàtic.

Al llarg de la seva extensa trajectòria Alonso ha fet show amb The Chanclettes, ha produït espectacles infantils i s’ha fet un renom en món de la dansa. Però devia tenir ganes de més. I ho ha fet amb la complicitat del dramaturg Marc Rossich i d’una dona sense nom, ni casa, que viu sota un pont, un personatge digne d’una pel·lícula d’Almodóvar. Transexual, abandonada pel seu amor i caiguda en desgràcia. Una dona que viu dels seus records, de les seves cançons i dels seus vestits. Vam acabar tots dempeus ovacionant-lo tot i la pluja, que feia minuts que queia al pati del Metropol, l’escenari on es va representar A mi no me escribió Tennesse Williams.

A mi no me escribió Tennesse Williams s’ha representat al pati del Metropol

Aquest ha estat l’únic escenari alternatiu d’aquest FITT, un festival que s’ha anat fet gran en volum i que, de moment, ha renunciat a espais menys convencionals per fer teatre com el pati del conservatori, les voltes del circ, la volta del Pallol, l’auditori del Col·legi d’Arquitectes o els mateixos carrers de la ciutat. Enguany, com en l’edició passada, tots els espectacles s’han fet en espais escènics convencionals: el Metropol, el Magatzem, el teatre Tarragona. Segurament per qüestions logístiques. Però trobo a faltar aquella exploració d’espais que va acompanyar l’exploració escènica en els primers anys del FITT. I també he trobat a faltar públic. No és que no n’hi hagués, que n’hi ha hagut. Però espectacles com el de la cloenda es mereixien un ple absolut. No puc evitar tenir la sensació que ha vegades no sabem el que tenim.

Roberto G. Alonso ha explorat la seva vessant dramàtica


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *