24 de setembre. Poc més de dos quarts de tres de la tarda. Plaça de les Cols. Després de dues rondes de castells, membres dels Xiquets de Tarragona comencen a obrir un passadís entre el públic assegut a les escales de la Catedral. Ha arribat el moment. L’hora dels pilars caminant que, com cada any per la Mercè, les colles tarragonines intentaran portar fins a l’Ajuntament.
Són els 410 metres de la glòria, el colofó casteller de les festes de Santa Tecla, de les quals són potser l’acte més multitudinari. Desenes de milers d’espectadors, tarragonins i vinguts de fora, molts d’ells experts però també moltíssims d’aliens, gent que només s’acosta al món casteller de manera puntual aquest dia de l’any. Gent que no en sap ni en vol saber, de folres, ni de crosses, ni de castells de deu, però que cada 24 de setembre és fidel a la cita.
Compartim sensacions amb quatre castellers de Tarragona implicats directament en la baixada dels pilars de La Mercè
Són moments tensos per als castellers implicats. L’alegria o la decepció que poden representar el pilar per a les colles està en mans de molt pocs elegits, tot just els qui formaran part de la pinya en els seus diferents relleus (normalment, les mans que comencen el recorregut no l’acaben, i a causa del desgast han de ser rellevades), els baixos, que generalment també es canvien al llarg del trajecte, i sobretot els tres integrants del tronc –segon, terç i enxaneta–, que aquests sí que recorreran el trajecte sencer. En ells tres recauen totes les mirades, i també l’enorme responsabilitat de transitar entre l’èxit i el fracàs.
Ho confirma David Ibáñez, casteller dels Xiquets de Tarragona, que l’any passat va debutar en un pilar caminant. Ho va fer amb èxit, com a segon, i amb el seu fill Òscar d’enxaneta: “És una gran responsabilitat, perquè la colla espera que arribis”, admet. Aquí hi ha, segurament, l’origen dels nervis que inevitablement senten els pilaners: “Tens la responsabilitat de no fallar a la colla. És una cosa tècnicament tan senzilla, però a la vegada tan complicada, i depèn de tan poca gent, que, qualsevol que cometi un error visible, queda molt clar qui ha estat”, reflexiona David Lobo, cap de colla dels Castellers de Sant Pere i Sant Pau, i també segon del pilar caminant dels de la camisa verda des del 2012. Des de llavors, ha arribat en cinc ocasions a l’Ajuntament, i només en una (2013) es va quedar a pocs metres, per culpa d’una caiguda desafortunada.
Fins i tot Yaiza de la Cruz, de vint anys però veteraníssima d’aquesta estructura, en nota la pressió. Ha baixat el pilar dels Xiquets del Serrallo set vegades, la primera el 2008 amb només deu anys, i en les sis darreres temporades de manera consecutiva. Sempre com a terç. I, esclar, tractant-se dels Xiquets del Serrallo, sempre ha assolit l’èxit. El darrer cop que els del barri mariner van fracassar el dia de la Mercè va ser l’any 1995. Des de llavors, 22 triomfs consecutius, una ratxa immaculada i inèdita que els converteix en els reis d’aquesta estructura: “Amb els anys tinc els nervis dominats, però la pressió i la responsabilitat les notes igualment”, explica.
No és estrany, doncs, que els minuts previs siguin de neguit: “Quan veus que s’està muntant el dels Xiquets, penses: «Buà, i després ens toca a nosaltres…». I comences a pensar en que no vols que et caigui… En que «tota aquesta gent ha vingut només per veure’ns a nosaltres!»”, reconeix Aina Ardèvol, terç del pilar de la Colla Jove els darrers anys. Ha format part de l’espadat en quatre ocasions, sempre amb èxit.
Formar part del pilar caminant és una responsabilitat: l’èxit o el fracàs depenen d’uns pocs elegits
Cadascú paeix els nervis com pot. “Nosaltres ja tenim el nostre ritual. Jo me’n vaig a dalt de l’Antic Ajuntament, on hi tenim la canalla, i no veig cap pilar de les altres colles. M’espero allà fresquet, i faig una mica de migdiadeta fins que m’avisen que ja està muntant el seu pilar el Serrallo, per començar-me a preparar”, revela Lobo.
El recorregut comença amb la pujada i baixada de les dinou escales de la Catedral. Per l’Aina Ardèvol, és el punt més compromès –que no vol dir el més difícil–: “És el moment de més pressió. Em dic: «Aina, no facis el ridícul aquí, només començar i amb tanta gent!»”. A més, tècnicament les escales de la Catedral són un dels punts delicats del recorregut: «Cada graó és un sotrac que puja des de baix i l’has d’anar amortint”, afirma.
(…)
Així arrenca un ampli reportatge sobre el pilar caminant del dia de la Mercè que publiquem íntegrament al número 31 del FET a TARRAGONA. La revista la pots trobar a Llibreria La Capona, Llibreria Adserà, Cal Matias (Serrallo) i Quiosc El Miracle (Via Augusta, 8).
Aprofita ara el cinquè aniversari del FET per fer-te’n subscriptor i entrar a la comunitat de més de 600 amics i amigues que ja en formen part.
