Ja és ben fosc quan una veu femenina, la de la Lurdes Malgrat, s’alça a la plaça Imperial Tarraco davant la multitud. “L’u d’octubre no és cap festa; és un homenatge”, exclama a tocar de la porta de la Subdelegació del Govern espanyol. Milers de persones—un total de 7.000, segons l’organització de l’acte— han tornat a omplir els carrers de la ciutat aquest dilluns per recordar que, tal dia com avui un any enrere, van viure una jornada que no oblidaran mai: la del referèndum de l’1-O.
MILERS DE PERSONES SURTEN AL CARRER PACÍFICAMENT EN EL PRIMER ANIVERSARI DEL REFERÈNDUM
Un any després, el món és diferent. “L’1-O va ser una victòria que no podem celebrar perquè no hi som tots”, recorden els parlaments que clouen la concentració. Les desenes de llaços grocs i pancartes en suport als presos polítics i exiliats són el més clar exemple del canvi d’escenari per al moviment sobiranista respecte al primer d’octubre del 2017.
L’independentisme ha tornat a treure pit amb una nova demostració de força pacífica després de mesos de serioses batzegades, però no mostra un bri de satisfacció. L’ambient és molt diferent al de fa un any. El que el 2017 era estupor, desconcert i tristor ha cristal·litzat en un cert grau de ràbia i frustració un any després. Més d’un manifestant alça la veu per evidenciar aquesta sensació d’atipament i indignació col·lectiva. Aplaudiments a plaça.
“U d’octubre; ni oblit, ni perdó”, criden sense defallir els milers de manifestants. Des de la plaça de la Font, i fins a la Imperial, una autèntica marea humana encapçalada per vuit urnes recorre la Rambla Vella i el carrer d’Estanislau Figueres. Les imatges de les fortíssimes càrregues policials a la ciutat van ressorgint a la memòria a mesura que l’onada s’apropa al destí. Silenci. La marxa s’atura davant la porta de l’Institut Tarragona, una de les cares més crues de la repressió de l’1-O. On fa un any es veien les destrosses fetes pels agents, avui s’observen uns tímids però reivindicatius llaços grocs.
LA MARXA ES VA ATURAR AL SEU PAS PER L’INSTITUT TARRAGONA, ESCENARI DE LA BRUTALITAT POLICIAL
El pacte de no agressió —no escrit, però implícit fruit del ‘shock’— entre representants polítics i manifestants que va caracteritzar les marxes de l’octubre del 2017 també ha passat a millor vida. “El poble sempre està per davant dels nostres polítics”, etziba una de les veus cantants al final de la concentració. Més aplaudiments. Les crítiques a la gestió governamental del llegat de l’u d’octubre entren en escena amb un volum elevat.
Una dona amb una estelada al coll treu les darreres imatges de la manifestació amb el mòbil. Cartells, banderes, pancartes, xiulets. La indignació de l’octubre passat segueix intacta, però el record a l’1-O està marcat per la impotència i la buidor dels qui senten que van jugar-se els ossos en va. “El referèndum que vam fer fa un any va ser un cant a la llibertat, a la democràcia i a la solidaritat”, afegeix una altra veu. Els oradors dels parlaments són persones anònimes que van jugar un paper rellevant el dia del referèndum. Com tantes d’altres.
Un any després, milers de tarragonins han fet un exercici majúscul de memòria col·lectiva en una data que portava 365 dies assenyalada en vermell al calendari. És evident que milers de tarragonins no estan disposats a oblidar ni a perdonar el que els seus ulls van veure aquell diumenge del 2017 ni a l’Institut Tarragona, ni al Comte de Rius, ni a Torreforta, Sant Pere i Sant Pau, Campclar, Sant Salvador…
Però aquest rebuig a la repressió policial de l’1-O no suposa, ni de bon tros, carta blanca per al govern de la Generalitat que encapçala Quim Torra. La concentració d’aquest dilluns, més enllà de posar en valor tot el que va significar la jornada del referèndum, també serveix d’estirada d’orelles per als actuals líders polítics del moviment independentista.
La indignació d’aquestes 7.000 persones que han sortit a manifestar-se ja no cerca consol en l’espatlla més propera per pair la indigestió. Ja no. La lectura del primer aniversari de l’1-O a Tarragona és clara: el carrer segueix ferm i combatiu, però els somriures s’han esborrat de cop.
