M’alegra comprovar que torna a tenir el cap sobre les espatlles. L’últim cop que el vaig veure havia acabat decapitat fent de Ballesteixons a Dames i Vells. Fermí Fernàndez ens espera al local d’assaig del ball parlat, que fins no fa gaire també era la Sala Trono. Conversem de teatre, de la vida i l’humor, envoltats de miralls, records en forma d’imatges i perruques.
“M’agradaria trobar el cap per fer la foto, però no sé on el devien desar”, ens diu somrient mentre remenem pels racons per veure si el recuperem. “Poca broma, que està fet per una empresa d’efectes especials dels Estats Units. Va costar gairebé tant l’enviament com el cap”.
“Segueixo volent fer altres coses que no siguin fer riure”
Al final deixem de buscar. Una joia com aquesta, el cap decapitat de Ballesteixons, deu estar desat curosament perquè no es perdi ni es faci malbé. El que està a la vista, presidint tota la conversa des de dalt d’un prestatge, és la gran màscara de làtex en forma de vagina que enguany van lluir les dones del cos de seguretat de Dames i Vells, reivindicant el seu protagonisme al ball. Encara que no l’haguem trobat, m’interesso per la salut del seu cap.
Enguany a Dames i Vells vas acabar ben decapitat!
Però era una decapitació sense voler. No era un ajusticiament.
Com ho vau muntar? Feia molt d’efecte!
Vam fer algunes modificacions en una jaqueta antiga per encabir-hi una mena d’armadura metàl·lica que només fent així s’aixecava fins damunt del cap. Era complicat, eh? Havies d’aguantar tota l’estona fins que s’acabava el ball.
Havies estat mai l’alcalde?
Sí. De fet, la primera vegada que vaig sortir a Dames i Vells, el 1985, vaig fer d’alcalde. Espero que no sigui l’última.
Quins són els teus orígens teatrals?
Vaig començar amb un grup que es deia Quisca Rellisca, amb l’Oriol Grau, el Josep Maria Salvadó i el Quim Miracle. Vam fer una cosa que en el seu moment va tenir molta anomenada: vestir els Despullats. Jo devia tenir dinou anys. A partir d’aquí em vaig incorporar a Dames i Vells, i això em va remoure per dins. Em vaig dir: “Ostres, potser que em pensi què vull fer”. Jo era funcionari de la Tresoreria de la Seguretat Social i em vaig posar a estudiar a l’Escola d’Art Dramàtic de Tarragona. Hi vaig estar tres anys.
I dius que vau vestir els Despullats? Literalment?
Vam fer un happening, que consisteix en aparèixer en un lloc i fer-hi una acció. Vam muntar una parada a la Rambla amb una hipotètica Lliga per la Moral i els Bons Costums i demanàvem a la gent que firmés perquè ja estaven farts de malparlats, de la pornografia, d’aquestes coses que estaven fent tant de mal a la nostra joventut… I la gent venia i firmava, que era el que jo trobava més salvatge! I l’Oriol, que sempre ha sigut molt de cosir i aquestes coses, va dedicar-se a vestir l’estàtua dels Despullats. Hi ha gent que s’ho va creure, que es va enfadar i ens volia fer fora! El happening va aconseguir el seu objectiu i la gent va tenir la reacció que esperàvem: posant-se en contra d’una cosa que era absolutament absurda.
(…)
L’entrevista l’actor Fermí Fernàndez la podeu llegir íntegra al número 32 del FET a TARRAGONA. La revista es pot comprar a Llibreria La Capona, Llibreria Adserà, Cal Matias (Serrallo) i Quiosc El Miracle (Via Augusta, 8).
