La matinada del 22 d’abril de 1939, un camió va carregar 23 presos de Pilats, lligats de les mans i de dos en dos, per portar-los a afusellar a la muntanya de l’Oliva. Entre aquests condemnats s’hi trobava una noia de 21 anys, l’Elisa Cardona Ollé, que es va convertir en l’única dona afusellada pel franquisme a Tarragona. Qui era, l’Elisa? 80 anys després de l’entrada dels nacionals a la ciutat, que va significar l’inici de la repressió franquista, i en el marc del número monogràfic de la revista Fet a Tarragona dedicat a les dones, recordem la seva figura.
Elisa Cardona Ollé, de Duesaigües, era molt jove quan va marxar a Tarragona a guanyar-se la vida, en el seu cas com a cambrera a l’Hotel Nacional. Aquest establiment de la Rambla Vella va servir, a l’estiu de 1936, perquè algunes persones vinculades a partits polítics de dretes s’hi refugiessin de manera anònima, per tal de fugir de la repressió revolucionària del començament de la guerra civil. No obstant això, finalment es va filtrar la seva presència a l’hotel i algun d’ells, junt amb el director de l’hotel, van ser assassinats per membres de la FAI aquell mateix any. Amb l’entrada dels nacionals el gener de 1939, el nou gerent de l’hotel, Jerónimo García Alfonso, nebot del director assassinat, va denunciar l’Elisa Cardona per haver-los delatat.
VAN DENUNCIAR L’ELISA PER HAVER DELATAT EL 1936 LA PRESÈNCIA DE POLÍTICS DE DRETES A L’HOTEL NACIONAL
Josep Subirats i Pilar Poy, en el seu llibre Les Oblates 1939-1941: Presó de dones de Tarragona expliquen com, en el consell de guerra en què es va jutjar l’Elisa Cardona, el 20 de març de 1939, no va servir de res que es declarés innocent dels càrrecs: el testimoni de García Alfonso, malgrat no aportar-ne proves clares, va prevaldre. D’aquesta manera, tot i que un treballador de l’hotel va arribar a testificar que l’Elisa no era l’única que sabia de l’estada dels refugiats, per la qual cosa el delator podria haver estat algú altre, el consell de guerra va decretar la pena capital que demanava el fiscal.
Els dies abans de l’execució, per animar-la, les companyes de cel·la de l’Elisa la intentaven convèncer que, com que s’acostava Pasqua, podria ser que la indultessin, però no va ser així. La matinada del 22 d’abril, l’Elisa Cardona va pujar al camió que la portaria a la muntanya de l’Oliva sense abric: va pensar que a sa germana li faria servei i va demanar a les companyes que l’hi enviessin. Però l’abric no va arribar mai, a Duesaigües, ni tampoc cap notificació de la seva mort. Tal i com expliquen Subirats i Poy, la família de l’Elisa es va assabentar que havia estat executada quan, uns dies més tard, uns coneguts els van ensenyar l’apunt de la seva defunció al registre civil publicat al Diario Español.
LA JOVE DE 21 ANYS, QUE TREBALLAVA DE CAMBRERA, LA VAN AFUSELLAR A LA MUNTANYA DE L’OLIVA
L’Elisa Cardona va ser l’única dona dels 59 afusellats a Tarragona pel franquisme entre 1939 i 1953, i una de les 18 que es van executar a Catalunya. Per què?
La historiadora Queralt Solé, en el seu capítol sobre la repressió de gènere en el bàndol franquista recollit en el llibre Legacies of Violence in Contemporary Spain: Exhuming the Past, Understanding the Present, ens dona les claus. Partint de la base que, estadísticament, als anys trenta hi havia moltes menys dones involucrades en actes polítics i que, per tant, eren menys susceptibles de ser portades a judici, també ens trobem que el masclisme consustancial del règim franquista portava a què es jutgessin moltes menys dones que homes, reservant a aquestes altres tipus de repressió també terribles, com ara escarments públics en què se’ls rapava el cabell i se les purgava amb oli de fetge de bacallà.
En no considerar la dona al mateix nivell que l’home, els judicis a dones no només eren molt menys habituals, sinó que també se les tractava amb un paternalisme evident que feia que les condemnes a mort de dones en els consells de guerra es limitessin als casos de rebel·lió i de denúncies que portessin a la mort dels assenyalats, i no sempre. En aquestes circumstàncies, es donava molta més credibilitat als testimonis masculins que no pas als de les dones, com va ser el cas de l’Elisa Cardona, que va ser executada per la denúncia del gerent de l’hotel on treballava, tot i que ella proclamés la seva innocència durant el judici. Casos com el de l’Elisa, doncs, eren poc freqüents però no per això anecdòtics: de fet, tenien molta importància pel seu paper com a escarment a tota la població.
A prop de fer 80 anys de l’assassinat de l’Elisa Cardona, doncs, és el moment de recordar la figura d’aquesta noia de 21 anys que va veure la seva vida truncada per una repressió ferotge. Recuperar la seva memòria, i la de tots els represaliats pel franquisme, és un deute que tenim pendent.