Carregant ...

La petjada de Rosa Ricomà al Museu d’Art Modern

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Rosa Ricomà, al Museu d’Art Modern de Tarragona. Foto: Arnau Martínez.

Poques persones coneixen tan bé el Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona com la Rosa Maria Ricomà. S’acaba de jubilar, però va entrar al museu del carrer Santa Anna quan aquest es va posar en marxa, el 1976, fa doncs, més de 40 anys. Després, va ocupar la plaça de directora durant 22 anys, fins a finals del passat mes de desembre.

 
Quedem a la plaça del Fòrum i proposa anar a una petita cafeteria del carrer Major. Mentre caminem per davant de la Catedral confessa que amb la jubilació està desconnectant, “necessitava agafar aire i parar”, diu. Fa un mes i escaig que està aturada i no té cap projecte entre mans: “Ja vindran”, comenta sense donar gaire importància. Al local hi ha deu cadires i només d’entrar, ja saluda un home. En l’estona de fer el cafè, intercanvia paraules amb quatre persones més. És evident que a la Part Alta, on hi ha passat mitja vida per motius laborals, la coneixen. S’ha fet estimar i tots estan al dia de la seva jubilació. Li pregunten el mateix que he fet jo abans, “i ara què?”, però torna a treure ferro a l’assumpte.

La directora del museu els darrers 22 anys hi va arribar el 1976 per inventariar l’obra de Julio Antonio

Va aterrar al MAMT abans que obrís les portes, per inventariar l’obra de Julio Antonio, “ho recordo perfectament”, assenyala. En aquell moment el museu encara era un projecte de la Diputació. L’Escola d’Art i Disseny s’havia traslladat a Sescelades i quedava l’espai buit. Des dels anys 60, l’ens supracomarcal havia adquirit diversos llegats i els volia exposar, d’aquesta manera la Rosa va formar part del nucli fundador del Museu. La primera exposició va comptar amb obra de Julio Antonio, Santiago Costa i Sancho Piqué, entre d’altres. “El Museu no estava com el veiem ara, només s’havia rehabilitat una planta”, explica Ricomà. En aquell moment compartien edifici amb l’Agrupació Fotogràfica fins que anys més tard, la Diputació va comprar tot l’immoble.

En quatre dècades el museu ha evolucionat, les tendències museològiques han canviat. “Avui en dia no hem de pensar en els objectes, sinó en els públics”, reflexiona qui va ser directora del MAMT, “és el canvi més transcendental que vam projectar quan vam modificar el discurs museogràfic”, afegeix. Van apostar per la didàctica, “els tarragonins coneixien el monument conegut popularment com Els Despullats, sabien que era de Julio Antonio, però no coneixien res més”, posa com a exemple. Van voler cercar una experiència, que el museu no es quedés en les quatre parets del carrer de Santa Anna.

“El museu ha de ser una experiència gratificant per al visitant. S’ha de pensar més en els públics que en els objectes”

La Rosa és realista: “La gent visita Tarragona per la història romana i el Museu ha de ser una experiència gratificant. Els visitants s’han de trobar un petit oasi entre les ruïnes romanes per conèixer la ciutat a través de l’art”. Durant la seva direcció, va apostar per crear aliances amb els altres espais culturals de Tarragona. Es va sumar al passi dels museus de la ciutat o al grup de la constel·lació museu. “Hem aconseguit que el públic del Museu del Port, per exemple, hagi pujat a la Part Alta i conegui els espais museogràfics d’aquesta zona”, valora Ricomà.

 
Com a directora ha deixat empremta, és evident, després de 22 anys. Modestament indica que potser no és ella qui ho ha de dir, però. “Sí que he procurat treballar sempre en projectes que impliquessin a molta gent”, diu. “El Museu és un servei públic i hem d’intentar que la gent vingui. Hi ha persones a qui els hi agraden altres disciplines artístiques i les hem d’integrar”, reflexiona en veu alta.

Ricomà ha procurat fer un museu més inclusiu, adaptat a les persones amb discapacitat física, auditiva i visual

Ricomà fa balanç de la seva vida al Museu. Com a pitjor record explica l’accés “accidental” a la direcció. El primer director va morir sobtadament, ella va ocupar el càrrec de manera provisional i quan es va publicar la plaça, s’hi va presentar l’any 1996. “Estava en el lloc i en el moment adequat i tenia la preparació que s’exigia”, diu.

El Tapís de Miró i, a la dreta, el mòdul tacto-visual que fa accessible l’obra a persones invidents. Foto: MAMT.

D’altra banda, se sent molt satisfeta amb la voluntat de fer un museu més inclusiu, accessible a tothom. Al llarg del seu mandat han creat diverses iniciatives per a públics amb discapacitats físiques, visuals i auditives. Ho han fet de la mà amb l’ONCE i quan després del cafè, visitem el museu, la Rosa m’ensenya el tapís de Miró. Van crear un mòdul tacto-visual que a partir de quatre elements, apropen la simbologia del Tapís de Tarragona. Una experiència que també es troba en el monument a Richard Wagner de Julio Antonio. De fet, el servei pedagògic del MAMT és i ha estat un referent, en són un aval en tots els congressos on han anat a explicar la seva experiència.

La directora jubilada també guarda especialment un bon record de la programació ‘Plural Femení’, duta a terme l’any 2016 coincidint amb els 40 anys del Museu. “Vam voler valorar la creativitat femenina del nostre territori entre el segle XIX fins als nostres dies”, subratlla. “La gent va descobrir que hem tingut unes grans creadores a les nostres comarques i que les hem de tenir presents als nostres catàlegs i a les nostres activitats”, segueix.

Segons la ja exdirectora, el museu “ha d’atreure nous públics fixant-se en els usuaris digitals de la pàgina web”

Després de més de 40 anys, el MAMT ha aconseguit marcar una diferència respecte d’altres espais museogràfics. Són col·leccionistes i curadors, però també creadors. Un exemple n’és l’exposició que hi ha actualment per commemorar els cent anys de la mort de Julio Antonio. L’obra pensada entre Ricomà i Blai Rosés, el comissari, ha volgut reinterpretar l’obra de l’artista a través de dotze peces contemporànies.

Ricomà ha dirigit el museu del carrer Santa Anna durant 22 anys. Foto: Arnau Martínez.

Durant tota la conversa la Rosa parla de “públics”, en plural. I és que de públic no n’hi ha cap d’igual i seria un error pensar que és homogeni. “Hem de saber on ens trobem i que Tarragona no és Barcelona, no ens hi hem de comparar”, assegura. “Hem d’aconseguir nous públics i algun d’aquest és digital. Els usuaris que accedeixen a la nostra web són visitants”, apunta. I els tarragonins es creuen el museu que tenen? “Els que el coneixen, sí”, respon ràpidament.

 
D’aquesta manera deixa entreveure algun repte de la futura direcció, però quan li pregunto directament per aquesta qüestió, diu que els reptes “els ha de marcar qui ocupi la plaça”. Ara el càrrec l’ostenta provisionalment Marisa Suárez. “Qui entri ha de donar la seva mirada, apostar per la seva manera de fer”, acaba la Rosa. Estarem atens perquè encara que un museu pugui semblar un espai amb poca vida, està en constant moviment.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *