Quan caminem pel carrer acostumem a fer-ho mirant el terra o la pantalla del mòbil, concentrats amb els nostres pensaments. Rarament aixequem el cap per veure què ens envolta, creiem que ho coneixem tan bé que no cal prestar-hi atenció. El cert és que a Tarragona hi ha ben poques persones que ho puguin dir, i sens dubte, una d’elles és l’arquitecte Ramon Aloguin.
Precisament de la seva mà, la Reial Germandat de Jesús Natzarè estrena un seguit d’actes per donar a conèixer una mica més la Setmana Santa de Tarragona des d’una perspectiva diferent: els balcons. ‘Natzarens en ruta’ és la iniciativa de la germandat que ens convida no només a aixecar el cap per descobrir els balcons més emblemàtics de la Processó del Sant Enterrament, sinó a veure i viure la Setmana Santa des d’un punt de vista poc habitual. La barreja perfecta de l’evolució històrica, l’arquitectura de la Part Alta i les anècdotes de la processó.
L’arquitecte Ramon Aloguin explica secrets i llegendes dels indrets més emblemàtics de la Processó de Divendres Sant
La cita és a les 11 del matí a la plaça del Rei, el punt neuràlgic del recorregut del Divendres Sant, perquè l’Església de Natzaret marca l’inici i el final de la processó. Adolf Quetcuti, de la Reial Germandat de Jesús Natzarè, agraeix la presència de la trentena de persones que s’han inscrit a l’acte tot assolint les millors previsions, i acte seguit dóna pas a Ramon Aloguin, que conduirà la ruta pels carrers del centre històric. Comença el recorregut.
Primera estació. Per iniciar la ruta, Aloguin ens porta una novel·la injustament desconeguda de Josep Roig i Raventós, escrita el 1954 i publicada tres anys després, ‘Tecleta’. L’obra, mig novel·la, mig llegenda, narra el patiment d’una jove tarragonina que veu com, amb l’entrada del bàndol franquista a la ciutat, el gener de 1939, tanquen el seu amant a l’antiga presó de Pilats. Precisament el castell del Rei és el pretext de Ramon Aloguin per explicar com era la processó cent anys abans: tan sols sis misteris sortien pels carrers de la Part Alta.
Segona estació. La Casa Canals, que veiem des del Passeig de Sant Antoni, havia estat residència de nobles i reis molts segles enrere. Ramon Aloguin recorda les festes que s’hi feien per celebrar la Setmana Santa i aprofita per explicar la llegenda de la neteja: el Divendres Sant estava prohibit netejar res perquè s’havia de dedicar a l’oració. Fins el dilluns de Pasqua no es podia agafar l’escombra, en senyal de dol i devoció a Jesús.
Els Natzarens volen donar a conèixer la Setmana Santa als tarragonins que no la senten com a pròpia
Tercera estació. El recorregut de la Processó del Sant Enterrament entra a la Part Alta pel Portal de Sant Antoni, i la tercera parada obligada és a la font pública de la paret lateral de Cal Pobre. Recomposició del grup, que s’ha separat pel trànsit rodat al centre històric, i Ramon Aloguin continua l’explicació: “Cal Pobre és un eufemisme, perquè la gent que hi vivia era molt rica”. Ho indiquen dos aspectes molt interessants: la mateixa font, datada de finals del segle XVIII i de cabdal importància pels veïns de la zona, i els gravats restaurats de la façana principal, ja al carrer dels Descalços. Un bon exemple que farà que, quan torni a passar per aquest carrer, aixequi el cap per descobrir les decoracions de la paret.
Quarta estació. Des del podi que li proporcionen les escales de la plaça de la Pagesia, Ramon Aloguin explica que l’església de Sant Llorenç i el Gremi de Pagesos de Sant Llorenç i Sant Isidre són els més antics de Tarragona. És fàcil recordar els tambors i cornetes acompanyant els misteris al ritme de la processó quan passen per davant de Sant Magí i les senyores assegudes a les cadires de fusta al llarg del carrer de l’Arc de Sant Llorenç. Potser pel lloc, pel simbolisme o pel poc espai que hi ha, aquest és un dels moments més íntims de la Processó de la tarda del Divendres Sant.
Cinquena estació. Novament dalt d’unes escales –aquest cop les del Col·legi de l’Ensenyança, ara Lestonnac-, Ramon Aloguin es fa escoltar amb una altra lliçó magistral d’història. Comenta que cap al 1885, després del trasllat del cementiri de la Catedral al seu emplaçament actual, es va rebaixar el nivell del terra i es van construir les escales de la porta de l’Ensenyança, obra de l’arquitecte reusenc Francesc Borràs. Sens dubte, un mirador privilegiat per veure passar la processó.
Al costat mateix, si hi heu passat mai potser ho haureu vist, hi ha un xiprer i una porta grisa de ferro. Amb el permís exprés i la recomanació del nostre guia històric entrem al passadís que separa els edificis del Seminari i el col·legi, un moment ben especial perquè no esta obert al públic. Carregat de curiositats, Aloguin senyala unes carotes de pedra esculpides a la paret del Seminari, a banda i banda de les finestres, que representen emocions de por i sorpresa, i rescata de l’oblit l’època en què la Universitat Rovira i Virgili utilitzava una sala del Seminari per les classes de Comunicació Audiovisual.
La ruta guiada passa per Casa Canals, Seminari, Arquebisbat, pla de la Seu, carrer Major i Casa Salas
Sisena estació. Seguint amunt el carrer de Sant Pau ens trobem amb l’entrada principal del Seminari. Aquest lloc és el punt més àlgid de la Processó del Sant Enterrament per diversos motius. Per una banda, Aloguin ens fa notar la placa ovalada del costat de la paret que indica que estem a la cota més alta de la ciutat, 79’5 metres sobre el nivell del mar. A partir d’aquí, quan la processó era més curta i es quedava a la Part Alta, els portants podien respirar més tranquils. I per altra banda, Aloguin assenyala a l’altre costat de la porta per explicar que la primera finestra, que correspon a la de consergeria, era la que utilitzava el gran Josep Maria Tarrasa per narrar, en veu baixa i per tots els oients de Ràdio Tarragona, la Processó del Sant Enterrament.
Setena estació. La ruta segueix i parem al Pla de Palau, sota l’atenta mirada de l’estàtua de Sant Pau apòstol. Aquí el nostre guia ens parla de l’arquebisbe de Tarragona, que se suma a la processó quan passa per davant del seu palau, un edifici amb columnes romanes que té un dels millors balcons per observar els misteris. La Casa dels Canonges, just al davant, llueix a la façana tota la gamma de colors vermells, taronges i marrons que és tan característica de la pedra de la Savinosa.
Vuitena estació. El campanar de la Catedral marca l’hora de l’Àngelus. Nosaltres parem precisament a la porta de sortida dels turistes de la Catedral, al carrer de la Mare de Déu del Claustre. A diferència de les carotes de pedra de les finestres del Seminari, que transmetien sorpresa i una certa contenció, aquí els personatges que apareixen esculpits a la paret són tot tipus d’animals salvatges, però ens crida l’atenció la cara d’un personatge amb ulleres i les orelles molt grans. La propera vegada que passeu per allà, si no ho heu fet mai, pareu i observeu la caricatura de l’arquitecte tarragoní Ramon Salas i Ricomà. Són curiositats que no es veuen si no aixequem el cap.
Novena estació. Arribem al moment més delicat de la processó. L’espai que deixen els edificis per arribar al carrer de les Escrivanies Velles és tan estret que alguns misteris han de passar de costat o plegar la creu per poder-hi passar. Requereix l’habilitat dels portants i grans dosis de paciència comparables a un mestre de l’orfebreria, però Aloguin ens recorda que podria haver estat pitjor. De fet, l’Ajuntament va fer que la Casa del Degà, l’actual Col·legi d’Enginyers Industrials, s’escurcés uns 50 centímetres a la seva banda esquerra per permetre el pas dels misteris més grans. Ara que m’hi fixo, és veritat que la façana no és exactament simètrica: a la dreta hi ha més espai que a l’esquerra.
Desena estació. Una altra parada obligada és el Pla de la Seu. Els balcons de les cases del costat plens de plantes i de colors, atrauen més l’atenció dels turistes que la dels propis tarragonins, i també són molt adequats per veure la processó. L’historiador Antoni Rovira i Virgili recordava amb emoció “els carrers vermellejant al pas de les rengleres d’atxes”, les espelmes llargues que porten els confrares al llarg de la processó i que brillen amb una intensitat especial quan passen per davant de la Catedral de Tarragona.
Onzena estació. El carrer Major és l’estrada per excel·lència de tot el recorregut de la Processó del Sant Enterrament, perquè els veïns i veïnes poden sortir als balcons quan ja és fosc i les figures dels misteris adquireixen unes tonalitats especials que potencien les expressions de bondat, odi i tristesa. La sonoritat dels armats també és ben diferent, enmig del silenci només trencat pels tambors de les confraries. La baixada de la Misericòrdia, per raons òbvies, és un altre punt perillós del recorregut si els portants perden el control del misteri.
‘Natzarens en ruta’ és una de les novetats de la programació d’actes de Setmana Santa
Dotzena estació. Trenquem la ruta tradicional de la processó per passar per la plaça dels Sedassos i el carrer Sant Domènech. El nostre guia ho aprofita per explicar que, anys enrere, quan molta gent no sabia llegir, els cellers posaven una branca de pi a la porta per indicar que els confrares podien atansar-s’hi i reposar. Aloguin ens assenyala un portal verd del carrer Sant Domènech que encara conserva l’estat original de quan havia estat un celler. Més detalls que acostumen a passar desapercebuts als més arrelats.
Tretzena estació. Ja fora del Casc Antic, i sense gaire temps per entretenir-se perquè és l’hora de dinar, Ramon Aloguin parla del primer Eixample de Tarragona, obra dels promotors d’edificis que hi van creure des del principi. A la Rambla Nova, Aloguin recorda com, quan era petit, l’Ajuntament canviava les bombetes dels fanals per unes de llum càlida, que conferien a la processó molta intimitat i recolliment.
Catorzena i última estació del nostre Via Crucis històric. A la Rambla Nova, davant de la Casa Salas (recordeu la carota de les ulleres i orelles grans, a la Catedral?), Aloguin tanca la ruta dels balcons de la Processó del Sant Enterrament. A partir d’aquí, el recorregut tradicional fa que els misteris tornin a la Part Alta i, després de la Baixada Pescateria, tanquin la processó al mateix lloc on l’havien començat, a la Plaça del Rei, a altes hores de la matinada.
Ramon Aloguin aprofita per recomanar als presents la novel·la ‘Tecleta’, i ens convida a tots a conèixer el passat més immediat de la nostra ciutat i les seves tradicions. “A vegades fem menys cas a la història més recent”, conclou l’arquitecte.
‘Natzarens en ruta’ és la segona proposta de la trilogia “La Setmana Santa des dels balcons”, que acabarà dimarts 9 d’abril amb la presentació d’un opuscle i que busca l’interès de tots els tarragonins amb una tradició tan arrelada com és la de Setmana Santa. Segur que, després de la ruta, tots aixecarem la mirada per veure alguns detalls de la processó que se’ns escapen des de terra. Un altre punt de vista: des dels balcons.
