[ARTICLE PUBLICAT INICIALMENT EL 30 DE MAIG DE 2019]
Vaig conèixer la Núria a través de la Sílvia (i això, pels qui la coneixeu, sabeu que és garantia de qualitat). Era el 2007. Ella havia entrat a treballar temporalment a l’Ajuntament de Tarragona, en un intent atrevit de creure que una Tarragona molt més progressista i moderna de la que tenim avui, 12 anys després, era possible.
I de seguida vam coincidir. Des del primer moment vaig obviar que fos “la dona de” i la vaig col·locar al calaixet de “referents”. Ara no voldria ser ofensiva pels tarragonins i tarragonines de pro, però la Núria, com d’altres persones que m’han interessat i impactat en aquesta vida, no són nascudes a Tarragona o n’han viscut fora molts anys i, enamorades de la ciutat i els seus habitants, hi han anat a parar o hi han tornat per quedar-s’hi.
Nuria Serrano, ànima del festival, creu en una Tarragona millor i més moderna
I m’han interessat perquè viuen i actuen amb aquella llibertat del qui no es fa del tot seva aquella ciutat, són dels qui creuen, encara ara, que Tarragona pot canviar, millorar, modernitzar-se. I aquestes amigues omplen. Perquè es miren la ciutat amb amor, amb moltes més possiblitats de les que els seus ttv (tarragonins/es de tota la vida) poden arribar a imaginar-se.
I suposo que amb els anys i el seu pas per l’Ajuntament, alhora definint-se com una apassionada per la vida, va parir, així, com de forma natural, l’any 2011, un projecte tan brillant com és el seu MINIPOP. Amb cinc anys d’amistat i il·lusions compartides, vaig veure néixer el projecte i m’hi vaig tirar de cap al seu costat.
Recordo amb intensitat aquelles primeres reunions, la bona voluntat de les amigues i conegudes –tarragonines totes – d’hores i hores, preguntant-se si feien una polsera tipus festival seriós, si tancaven l’espai del passeig de les Palmeres o si demanaven permisos aquí i allà, tot això amb els petits Llucs, Júlies, Biels i tants d’altres, seguint-nos allà on quedavem per cosir un projecte que ja es veia il·lusionant.
I vuit anys més tard, la Núria segueix al capdavant. El seu equip, sempre meravellós, ha anat canviant, alguns malauradament ens hi hem desprès (sempre hi som a temps de tornar!), però hem seguit fent-nos-en partíceps i comprant les entrades el primer dia, vivint-lo com si fos nostre, sentint-nos part d’aquesta idea motivadora de ciutat, pionera en el món dels festivals de música per a tothom, no infantils, per a tothom.
“El Minipop és únic, ha sabut crear espais i moments de connexió entre grans i petits”
I les que l’hem anat seguint d’aprop hem vist que han anat creixent, ella i el festival, s’han fet grans, sovint amb alegries, com les bones crítiques i el nombrós públic fidel; però també amb patiment, amb moments d’angoixa, amb carrerons sense sortida… I això, entre tots, no ho hauríem de permetre. Podríem dir, emulant una altra dita, que “Tarragona és bona si ressona”, i hem de fer ressonar el Minipop tan bé com ho hem fet fins ara amb d’altres esdeveniments únics i parits aquí. Ens n’hem de sentir encara més orgullosos, tots i totes.
El Minipop és únic. I ha de seguir-ho sent, amb l’ànima de la Núria i amb el segell tarragoní, ha de seguir triomfant per haver sabut crear moments de convivència entre grans i petits, espais com els tallers i els minicrafts, i enguany, a més, referenciant-lo a una artista contemporània i ampliant l’oferta a diferents disciplines culturals; però per sobre de tot, ha de seguir sent.
