Carregant ...

Voluntaris contra la soledat i la marginació

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Guillem Martí, voluntari de l’entitat Amics de la Gent Gran, durant la conversa amb la Montserrat Dolç, que ha prefereit no ser fotografiada per aquest reportatge. Foto: Rut Queralt.

Tu saps què és estar sol? La Montserrat Dolç aixeca el cap, em mira de fit a fit i em llença aquesta pregunta. Té 88 anys, és tarragonina de soca-rel i fa més de vint anys que viu sola. De jove, va ser mestressa de casa i professora de hathayoga. A punt de celebrar el seu vuitanta-novè aniversari, té clar que vol portar una vida de no quedar-se estancada a casa: “Vull sortir”. Convençuda, assegura que el mes de novembre és el pitjor moment de l’any. “L’odio. Necessito el sol per viure; la llum em dona vida”. Per això li agrada l’estiu, l’aigua, la platja, el mar… sense oblidar, en cap cas, la muntanya i la naturalesa.

Guillem Martí col·labora amb l’associació Amics de la Gent Gran per conversar i acompanyar persones que viuen soles

Els anys l’han anat reduint, admet. “Tenia dos fills, però van morir joves. Per respecte a ells, intento seguir endavant i lluitar, perquè estar sol és molt trist. Molt”. Fa una pausa, agafa aire i segueix: “Necessito parlar amb la gent, perquè, si no, em tanco i m’enfado amb la vida. I això no pot ser. Ja n’estic, d’enfadada amb la vida, però també he de riure de tant en tant”. Per això, dos dies a la setmana, es troba amb el Guillem Martí, voluntari de l’Associació Amics de la Gent Gran. “Ell em fa riure, la seva companyia em fa riure”, apunta, rient, la Montserrat. Conversen, surten de casa i passegen. “Per a mi és una injecció d’optimisme, per això dono tanta importància al voluntariat”, afegeix amb franquesa i agraïment.

Montserrat Dolç, de 88 anys: “Estar sol és molt trist. Necessito parlar i riure de tant en tant”

Amics de la Gent Gran és una fundació que treballa contra la soledat i la marginació que pateixen les persones grans. Per combatre-ho, l’entitat compta amb persones voluntàries que fan un acompanyament emocional directe a l’usuari. Magda Civit, responsable de la delegació de Tarragona, Reus i Cambrils, explica que l’atenció a la província de Tarragona arriba a unes 70 persones grans i compten amb 80 voluntaris. És el cas del Guillem, que ja fa un any i mig que “surt” amb la Montserrat. Del voluntariat, ell n’apunta dos aspectes que valora positivament: “D’una banda, ni l’entitat ni cap voluntari pot acceptar cap retribució econòmica dels usuaris, ni cap herència ni cap donació. Crec que, èticament, això és important. En segon lloc, el respecte que hem de tenir per la gent gran. Són persones molt vulnerables i pot haver-hi gent que se n’aprofita per aconseguir un benefici propi”.

Amics de la Gent Gran compta amb uns 80 voluntaris, que no poden rebre cap retribució dels usuaris

No és fàcil obrir les portes de casa a algú, i més tenint en compte que és un desconegut. Abocar la confiança, a cegues, en una persona que acabarà coneixent totes les interioritats de la casa, el tipus de dependència que requereix la persona gran, els seus familiars més propers… “No saps d’on ve, no saps res d’ella; en canvi, ella entra i ho sap tot de tu”, comenta la Montserrat. De fet, admet que al principi van tenir una mica de desavinença amb el Guillem, però ara ja s’entenen perfectament. Comparteixen la passió pel hathayoga i tenen ben assentades les normes del voluntariat. “Quan arriba l’hora d’anar-me’n, ella pateix. Jo no, però ella sí”, reconeix el Guillem.

Una visita recent al Parc Samà. Foto: Amics de la Gent Gran.

I és que, realment, el paper del voluntari és complicat de gestionar. S’ha de fer amb cura, amb delicadesa, amb molt de respecte i, sobretot, recordant sempre les necessitats que tenim cadascun de nosaltres, individualment, per damunt de tot. Així ho assegura el Guillem: “Com a voluntari, t’has de protegir. Hi ha una dita que diu: qui cuida el cuidador? Quan fas un voluntariat, a part de la teva assertivitat o de l’empatia que puguis tindre, hi ha una cosa que t’afecta a tu i al teu entorn familiar i que no es veu. Ni el propi voluntari ho veu”.

Fa un silenci, però la Montserrat l’interromp per explicar-me que el Guillem també està en una altra associació, ajudant nens i nenes amb paràlisi cerebral. “Ningú es pot imaginar què et dóna un voluntariat -diu ell-. Jo ho recomanaria a tothom, sempre tenint en compte la part afectiva que t’endús amb tu i que encomanes a la teva família”. I emfatitza: “Sobretot, ens hem de saber cuidar. Si no em cuido a mi mateix, no puc cuidar ningú més. I cuidar-se no vol dir ser egoista, és tot el contrari”.

La Montserrat i el Guillem parlen de tot: de la joventut, de la vellesa i de Tarragona

Arribats en aquest punt, els pregunto què els aporta a cadascú d’ells trobar-se duess hores a la setmana. Plenitud i voluntat, em responen. “M’omple d’una manera humana, senzilla, sense res més”, expressa el Guillem. Parlen, també, de tot allò que no van fer quan eren joves. “Això ja ha passat, ja no hi ets a temps”, conclouen. “Pólvora mullada”. Citen un llibre d’Oscar Wilde que narra la història d’un coet, parlen de la importància de no decaure, discuteixen amb serenitat si la vellesa és un càstig o un premi i, amb tot, acaben fent referència a la ciutat que els acull: Tarragona. Amb convenciment, la Montserrat em recita el següent rodolí: “Tarragona és guapa de naixement, però maltractada de creixement”. És així, diu, perquè els que governen no se l’estimen. “Em fa molta pena veure que està tan bruta”.

Hauríem passat hores i hores xerrant, reflexionant i prenent apunts de les històries de la Montserrat. Ella defineix la vellesa com els canvis de la vida: “El món canvia i tu has de canviar amb ell; si no, el perds. I no tens més remei. Perdre els fills, per a mi, va ser horrorós, però el món va continuar, no em va respectar”. I tu, saps què és estar sol? “No ho saps fins que no t’hi trobes. Ningú et diu res, ningú t’obliga a res. Ets lliure. No podem deixar-nos caure, perquè prou ens fa caure la vida com per acomodar-nos-hi”, conclou la Montserrat.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *