Un operari fa equilibris sobre bidons en una fotografia en blanc i negre. És una de les que decoren el centre de visites de la BASF, que commemora el mig segle de la seva planta tarragonina. Vuit persones lligades a l’empresa química la comenten, sorpreses per una imatge que ara sembla inversemblant però que no era tan estranya quan molts d’ells van començar a treballar-hi. Una imatge que evidencia l’evolució que en molts sentits ha seguit la companyia durant aquestes cinc dècades i que detallen cinc treballadors actuals i tres de jubilats en la trobada organitzada pel FET A TARRAGONA.
“La «BAF de les cintes», en deien al principi”, coincideixen els protagonistes, evocant uns anys en què l’empresa encara era poc coneguda a Tarragona i s’identificava amb una pronúncia simplificada i amb un dels pocs productes de la marca que arribaven directament al públic final. Un producte, les cintes de casset, que de fet no es va fabricar mai a la planta tarragonina, consolidada de seguida com la més gran del sud d’Europa i centrada en els productes químics per a la fabricació de detergents, cosmètics, plàstics, tecnologia agrícola… La magnitud que de seguida va agafar la indústria no la va privar de tenir, en les primeres dècades, un ambient molt familiar. O potser, precisament, per la seva dimensió, que la convertia en una petita ciutat, en un microcosmos en què l’aspecte social hi tenia un pes molt gran.
Vuit empleats de la companyia alemanya analitzen els canvis en seguretat, el respecte al medi ambient i el paper de la dona
“Jo vaig arribar a la planta de Tarragona als anys 80 des de Barcelona, on la BASF tenia bàsicament oficines. El xoc va ser gran, per la mida de la fàbrica i per l’ambient, més informal, més casolà. Actualment aquest clima familiar s’ha perdut bastant, perquè en general també s’ha perdut fora”. Ho explica Gustavo Alonso, jubilat parcial des de fa un any després de més de tres dècades amb responsabilitats al departament de personal.
Els dinars populars i les celebracions, les tradicions nadalenques, les diverses seccions d’esports, reforçaven els vincles entre els treballadors. “Era com una gran família”, afirma Josep Maria Rovira, sempre vinculat a recursos humans des que va entrar a l’empresa, el 1976, fins que es va jubilar, el 2014. El seu fill, Aitor Rovira, ja havia trepitjat l’empresa de petit, anys abans de començar-hi a treballar com a estudiant en pràctiques el 1996.
Ho recorda també Paco Sierra, que va entrar a la companyia el 1992 i que també és fill d’un antic treballador: “Abans, per Nadal, les famílies dels que treballaven a la fàbrica hi podíem entrar i visitar-la. Vèiem els pessebres que es feien a cada unitat, hi havia paella per a tothom… La gent caminava per la planta, un fet que avui en dia seria impensable per temes de seguretat”.
Anys més tard, tots dos estan consolidats a la companyia. Aitor Rovira, que sempre ha estat vinculat al departament d’informàtica, està actualment enfeinat amb el projecte de transformació digital de l’empresa, mentre que Paco Sierra, que ha passat per diverses plantes i s’ha involucrat en el comitè d’empresa, ara treballa al Cluster AP de solucions per a l’agricultura: “Recordo com una cosa extraordinària el dia de Reis, en què passàvem a recollir els regals de mans de Melcior, Gaspar i Baltasar. M’impressionava que els Reis vinguessin expressament al lloc on treballava el meu pare”. De fet, mogut per aquell record d’infantesa, Sierra va ser un dels impulsors de la recuperació d’aquest acte, al voltant del 2000. “És de les millors iniciatives sorgides mai del comitè d’empresa”, afirma picant l’ullet Gustavo Alonso.
Entre les iniciatives socials, destaquen l’arribada dels Reis Mags a la fàbrica i el Nàstic Genuine
Més enllà de la diada de Reis, però, avui en dia costa donar continuïtat a iniciatives socials dins de l’empresa. Anys enrere, molts treballadors hi practicaven esports, com ara el futbol, el tenis, el pàdel, el senderisme, la pesca, el tir al plat… “És normal que moltes coses desapareguin perquè la mateixa societat ha canviat, amb moltes oportunitats d’oci fora de la feina. T’ho mires amb recança, però com una etapa que, tot i que s’ha acabat, l’hem gaudit”, explica Alexandre Seguí, a l’empresa des del 1985 i actual responsable de Seguretat, Salut i Medi Ambient. Seguí recorda el camp de futbol que hi havia –“un pedregar en què era impossible jugar rasa la pilota”, descriu–, i que la primera visita que va fer a la planta principal de BASF, a Alemanya, no va ser en qualitat de tècnic. “Formava part de l’equip de treballadors que havia guanyat el torneig de futbol i el premi era anar a la planta d’Alemanya i disputar-hi un campionat”, explica.
Del futbol, precisament, sorgeix una altra iniciativa que, malgrat tot, permet que actualment l’empresa mantingui viva la seva dimensió social. Es tracta del Nàstic Genuine, l’equip del club grana format per noies i nois amb discapacitat intel·lectual i que BASF subvenciona i promociona. Gustavo Alonso i Aitor Rovira hi col·laboren. “Gràcies a la companyia he començat a viure una segona vida, anant cada setmana com a voluntari als entrenaments i als partits”, explica Alonso. “Aquestes són les iniciatives entranyables que mouen la gent, que la motiven”, destaca Sierra.
Cristina Fuster, a l’empresa des del 1992, gairebé sempre al departament de logística, també tenia el pare treballant a BASF. N’evoca, sobretot, la gran dimensió. “La veia immensa, tot i que llavors no era tan gran com ara”, puntualitza ella mateixa, recordant que als anys 80 tenia uns 400 treballadors i que ara en té el doble, després d’haver passat pics, fins i tot, de mil.
De la grandària, i del tracte proper dels primers temps, també en pot donar fe Laura Passiti, que ha repartit les tres dècades que porta a l’empresa entre el departament de finances i el seu actual càrrec d’administrativa a PDH: “El dia que vaig començar a treballar em van presentar tot el personal de la fàbrica. Em van passejar per tots els departaments mentre pensava que era impossible que me’n recordés, de tots els noms.”
La presència de la dona a l’empresa s’ha anat normalitzant, però la maternitat encara es veu com un obstacle
“Però ells del teu segur que sí que se’n recordaven, que era l’objectiu, sobretot tenint en compte que hi havia poques dones, llavors”, apunta Aitor Rovira. Les dones a l’empresa, en els primers temps, eren comptades i concentrades en llocs concrets, com ara la recepció i administració. “N’hi havia molt poques que volguessin fer torns”, recorda Gustavo Alonso, que també explica que des del sector es van oferir a anar als instituts d’FP a explicar que les dones podien dedicar-se a la química. No era una època fàcil per trencar estereotips de gènere.
Ara, la situació a l’empresa està més normalitzada, com en la societat, tot i que són tendències que no són fàcils de trencar. “A les dones encara els costa fer torns, sobretot perquè mantenen molta responsabilitat en el tema familiar”, apunta Cristina Fuster. En aquest sentit, Laura Passiti admet que és la mateixa dona la que encara s’imposa barreres pel que fa a treballar com a operadora.
Per continuar caminant cap a la igualtat de gènere, Gustavo Alonso apunta que la societat ha d’ajudar a saltar els obstacles, “com ara la maternitat, que s’ha de veure com un parèntesi”. “En qualsevol cas, agafant perspectiva, l’evolució és clara”, afirma Seguí, que considera que també s’ha avançat molt en temes de seguretat i respecte pel medi ambient, “encara que de vegades es puguin produir petites derrotes en el dia a dia”.
(…)
Aquesta és una part del ampli reportatge que publiquem al número 37 de la revista FET a TARRAGONA coincidint amb els primers 50 anys d’existència de la planta que l’empresa alemanya BASF a Tarragona, una instal·lació imprescindible per entendre i conèixer l’evolució de la ciutat i del sector.
