El moviment independentista pacífic torna a sortir al carrer, aquesta vegada per fer cinc Marxes per la Llibertat. Des de Tarragona, una de les columnes surt a dos quarts de vuit, “ben d’hora ben d’hora”, com diria Pep Guardiola. Qui signa aquest article, però, s’hi suma a quarts d’11 a Torredembarra per caminar els 18 quilòmetres que separen aquest municipi del Vendrell, on l’organització ha previst l’aturada per dinar.
Impressions des d’un tram de la Marxa per la llibertat que ha sortit de Tarragona
Un ambient festiu, càntics i consignes constants com “els carrers seran sempre nostres”. A vegades, fins i tot, tens la sensació que no hi ha hagut sentència, que tot ha estat un malson i que ha tornat allò de “la revolució dels somriures”. “Llirisme”, comento amb la noia amb qui camino mentre recorrem l’N-340. Fins i tot, surt un escocès d’un xalet i es posa a tocar mentre tothom aplaudeix. El conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, va parant en alguns pobles i s’ho mira tot encamisat. Tal com va la cosa i ell aquí, penso.
La mitjana d’edat és alta, de 50 en amunt. Hi ha membres dels Avis i Àvies per la Llibertat de Reus que enraonen amb un grup que deuen rondar la trentena d’anys: “no afluixeu”, diuen. És perplex i em fa rumiar. És evident que els últims dos anys, el jovent ens hem distanciat d’aquest tipus de mobilització. I ara, després de la setència del Suprem, sembla que cadascú ha sabut trobar el seu lloc. No parlo de violència, però hi ha una generació que ha dit prou i que ja no es conforma a anar amb el lliri a la mà, encendre espelmes i llegir cartes dels presos.
“La diferent percepció del conflicte entre les persones grans i els joves és abismal”
Els aldarulls de la nit anterior a Tarragona són ben presents en els comentaris dels caminants. Hi ha opinions per a tots els gustos i contraposades. El Joan és de Tarragona. No goso preguntar l’edat, però li’n posaria uns 60 anys i m’explica que està jubilat i que surt a caminar amb un grup d’amics cada dijous. Fa tres setmanes van fer la Pica d’Estats i ara s’han organitzat amb cotxes per fer un tram cada dia de la marxa. “Nosaltres vam córrer davant els nacionals als anys 70 i aquests dies ho he reviscut”, diu.
Al llarg del camí, passem per davant de tots els càmpings que hi ha a primera línia de costa i alguns estrangers surten a la carretera i pregunten. Realment la imatge és curiosa. Fins i tot, una dona porta sobre el seu cap un con amb un fairy i dos avions de paper, “els protagonistes del judici”, exclama. Penso en els guionistes del Polònia, el gag els hi sortiria sol.
A les dues arribem al Vendrell, alguns continuen cap a Vilafranca. D’altres, fem fila per pujar al bus ben ordenats, “a la catalana”, com diria Joan Tardà. Sense llançar cap paper a terra. Tornem cap a Tarragona entre càntics i rialles i m’adono que la diferent percepció del conflicte entre ells -les persones grans- i nosaltres, els joves, és abismal. Digueu-nos utòpics!
