Un concert de la Banda Unió Musical de Tarragona, els balls de l’Esbart Dansaire, l’actuació de les quatre colles castelleres de la ciutat i un espectacle nocturn del grup Comediants amb un final apoteòsic de focs artificials. El dissabte 6 de novembre de 1999, avui fa just vint anys, tots aquests ingredients culturals i festius participaven de l’estrena del pont mòbil del Port de Tarragona.
Diuen les cròniques periodístiques que unes 10.000 persones van seguir -en una nit freda- el muntatge ideat per Comediants i que va comptar amb la participació d’uns 350 actors, figurants i diables. Al cap d’unes setmanes, es va convocar un diumenge de portes obertes, que va permetre que molts tarragonins poguessin caminar pel pont que uneix els molls de Lleida i Reus.
Una gran festa, el 6 de novembre de 1999, va estrenar el pont entre els molls de Lleida i Reus
No estem parlant de la inauguració d’una infraestructura més del Port. Estem parlant de LA infraestructura que obre en aquell moment un capítol clau en la transformació de la façana litoral de Tarragona. L’obertura del pont mòbil acabarà amb el trànsit d’un miler de camions diaris pels barris del Serrallo i Residencial Palau, i permetrà la reordenació d’una àmplia franja d’espais a tocar del mar.
Aquella inauguració de fa dues dècades -amb l’alcalde Joan Miquel Nadal; el president de l’Autoritat Portuària, Lluís Badia; el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Pere Macías; i la delegada del govern espanyol, Julia Garcia-Valdecasas– donarà peu després a enderrocar la vella confraria, construir-ne la nova, tirar a terra la seu del Club Nàutic, obrir el carrer Trafalgar al mar i convertir el Moll de Costa en un passeig ple d’equipaments culturals.
El pont va ser el detonant de la transformació urbana més important dels darrers temps a Tarragona
Sense el pont mòbil, avui seria impensable la marina Port Tarraco, les terrasses de bars i restaurants del Serrallo, les voreres àmplies de passeig i les zones de jocs infantils, el museu del Port, la pèrgola davant l’església que convoca multitud d’activitats lúdiques o el nou edifici de la Llotja que acull les entitats serrallenques. Però sense el pont i sense el trasllat de la sofrera Pallarès, també seria impensable el creixement urbanístic al voltant de Torres Jordi i Tabacalera.
Vist amb perspectiva, el que va passar avui fa vint anys va ser el detonant de la transformació urbana més important que Tarragona ha vist els darrers temps. No es tractava d’aixecar un barri nou, sinó de canviar radicalment la fesomia i els usos del front litoral i d’obrir la ciutat al mar, d’una vegada per totes. L’últim capítol d’aquest procés, fins ara, és la passarel·la. Els resultats, per tant, semblen inapel·lables.
