Com si fos un malson, la mateixa pel·lícula de por es torna a projectar una vegada i una altra a can Nàstic. L’equip no guanya partits i s’enfonsa a la classificació, de nou en zona de descens, aquest cop a Tercera Divisió. El novembre torna a ser negre i els propietaris del club, el consell d’administració, anuncia un nou canvi d’entrenador. Xavi Bartolo, incorporat a l’estiu com a part essencial d’un canvi de model per recuperar “l’ADN Nàstic”, en paraules del president, Josep Maria Andreu, ha durat 13 jornades al grup III de Segona Divisió B.
Sí, els resultats marquen sempre un negoci com el futbol professional, i no deu ser gens fàcil dirigir la propietat d’un equip fet per pujar a Segona Divisió que a hores d’ara té el playoff d’ascens a tretze punts i la permanència a Segona B, a una victòria . És evident que els qui han dirigit el Nàstic sobre la gespa i a dins del vestidor, Xavi Bartolo i el seu segon, Abel Mourelo, no han aconseguit fins ara que l’equip sigui competitiu (11 punts en 13 jornades, amb només dues victòries, cinc empats i sis derrotes).
La pressió de la propietat grana sobre el vestidor i 9 entrenadors en 3 anys no donen resultat
L’aposta per un futbol de combinació, per jugar la pilota des de darrera, ha estat un fracàs i s’ha demostrat massa arriscat per una categoria tant dura com la Segona B. Les dificultats per jugar amb els peus de Bernabé Barragán no han ajudat tampoc massa, tot i que seria injust responsabilitzar-lo a ell. La gran majoria dels jugadors no han estat a l’alçada. La nova direcció esportiva, liderada per Sergi Parés, hauria d’haver prioritzat els resultats en les primeres jornades per guanyar tranquil·litat i espantar d’entrada els nervis i la crispació. Tant Parés com Bartolo coneixen perfectament el Nàstic, on van jugar, i sabien que la paciència no és virtut a Tarragona. Derrotes i decepcions, jornada rere jornada, des de bon principi, han tornat l’ambient a can Nàstic en irrespirable en només tres mesos.
Recupero una reflexió que feia el maig passat, com a part d’un article –El Nàstic copia (bé) el CF Reus– publicat al FET fa només sis mesos:
L’aposta del Nàstic és segura i només necessitarà temps i tranquil·litat, perquè implantar un nou model en un club no es fa en unes poques setmanes. Si després de deu jornades a la Segona Divisió B, els resultats no arriben, cosa probable si s’ha fet foc nou i format un nou equip, Josep Maria Andreu i el consell d’administració hauran de prendre paciència. Si en canvi els tremola el pols i apareixen els nervis i les ganes d’ingerència de bones a primeres, principi que hauria de ser intocable, l’aterratge de Parés i Bartolo no haurà servit de res.
No han estat deu jornades, sinó tretze, però els propietaris del Nàstic, liderats per l’apassionat Josep Maria Andreu (president) i l’hiperactiu Lluís Fàbregas (director general) han demostrat un cop més la seva impaciència. Des de dins del vestidor es considera que s’ha actuat amb precipitació des de l’inici, tibant massa la corda. La decisió de la destitució ha arribat ara, però fa moltes setmanes que la destitució de Xavi Bartolo planejava al camí de la Budellera.
Veus de la parcel·la esportiva alerten que el clima tens no ajuda a aixecar un projecte sòlid
Els dubtes van començar, de fet, des de la primera jornada, amb una dolorosa derrota davant del Llagostera (1-3). Els ultimàtums a Bartolo, fets públics pel consell d’administració en l’última setmana, buscaven la reacció dels futbolistes, però han tingut un efecte contrari, contribuint al bloqueig d’una plantilla ideada per Sergi Parés que ara sembla incapaç de salvar-se a Segona Divisió B. Els futbolistes que il·lusionaven semblen ara vulgars.
El Nàstic encadena quatre temporades de derrotes, i l’ansietat que genera això es nota en tots els estaments del club. En tres anys han ocupat la banqueta grana Vicente Moreno, Juan Merino, Nano, Lluís Carreras, Rodri, Gordillo, Enrique Martín, Xavi Bartolo i ara Toni Seligrat. Fonts de dins mateix de la parcel·la esportiva expliquen al FET que l’ambient tens i crispat que es respira al Nàstic, de portes endins i en el dia a dia, no ajuda gens al treball de jugadors i tècnics. Falta cultura de club i això es nota damunt la gespa.
L’equip acumula 4 temporades de derrotes i decepcions, tot i els nombrosos canvis a la banqueta
No han tingut els efectes desitjats les visites de membres del consell d’administració a dins del vestidor, amb el lideratge del mateix Andreu i Fàbregas. En algunes d’aquestes xerrades, per estirar les orelles dels futbolistes i buscar la seva reacció, la duresa i el to de les paraules no han servir per millorar l’esperit competitiu del grup. El nivell de crispació no va agradar gens al cos tècnic.
El vestidor és un espai sagrat pels futbolistes i els tècnics. Allò que passa a dins del vestidor s’ha de preservar del soroll mediàtic i protegir de l’exterior. És una norma general aplicable a qualsevol equip, des del futbol base als equips d’elit. Aquesta no és, però, norma ni llei al Nàstic, on és habitual veure baixar els propietaris del club fins a dins del vestidor, després de derrotes doloroses, o entre setmana quan es busca una reacció que fins ara mai arriba. Tot s’acaba fent públic i els jugadors se senten molt exposats, poc protegits.
La destitució de Bartolo fa augmentar les crítiques a la gestió de Lluís Fàbregas i del president
La destitució de Bartolo ha obert la caixa dels trons a l’entorn del Nàstic, entre uns aficionats farts de veure perdre l’equip, ara a Segona B, després de tres cursos malvivint a Segona. Moltes de les veus crítiques apunten a la figura de Lluís Fàbregas, director general del Nàstic des de fa deu anys, i al mateix president, l’estimat Josep Maria Andreu, nomenat fa unes quantes setmanes com a Fill Predilecte de Tarragona per petició popular. Fàbregas assegura que el canvi de model, amb el nou projecte ADN Nàstic, no s’acaba ara amb l’acomiadament de Bartolo, tot i que admet que s’està en una “situació crítica”.
Ningú dubta de la bona fe d’Andreu, nastiquer com el qui més, entregat en cos i ànima al club del seu cor, però alguna cosa està fallant, també a dalt de tot de l’estructura directiva, quan s’acumulen ja tants fracassos. Molt lluny queda l’etapa de Vicente Moreno, el darrer entrenador d’èxit del Nàstic. Amb el valencià el club va escapar de Segona B i va estar a punt de pujar a Primera la temporada 2015-16. Vicente va ser destituït un mes de desembre (2016), amb l’equip cuer de Segona, quan els resultats i la impaciència van tornar a ser protagonistes.
Fàbregas, director general des de fa deu anys, s’ha emportat aquests dies algunes de les crítiques més dures, amb aficionats i ex jugadors històrics demanant la seva sortida. Santi Coch, ex futbolista grana (528 partits), acomiadat el passat juny de l’staf tècnic amb l’entrada de Bartolo i l’equip de Parés, feia aquestes declaracions a Tarragona Ràdio: “Demanaria al Consell i aquells que donen la cara i tenen l’ansietat que ens porta el fet de voler guanyar i que es transmet al vestidor, que s’aparti de l’entorn dels jugadors i segurament l’equip anirà a més”. Coch sap de què parla.
Sergi Parés, director esportiu des de l’estiu, segueix convençut que el projecte es pot redreçar
A l’entorn ja es dubta de tot, també de la feina feta per Sergi Parés, fitxat com a flamant director esportiu després dels seus èxits esportius rutilants al capdavant del CF Reus. Amb Parés es personalitza i sobre el paper es blinda el canvi de model del Nàstic. El vallenc està convençut en la qualitat dels jugadors que s’han fitxat enguany, mentre algunes veus demanen que es recorri més al filial, la Pobla, si els suposats jugadors del primer equip segueixen fent figa. Pel director esportiu l’equip té qualitat de sobres, especialment perquè té velocitat i més gol que la majoria d’equips de la categoria, amb davanters de la qualitat de Pedro Martín.
Parés és el primer i el darrer en marxar de les oficines de la Budellera. Treball i treball, aquesta ha estat sempre la seva fórmula, fins ara d’èxit assegurat. El director esportiu vol ser un exemple a seguir. L’aposta de Parés, ex jugador del Nàstic, per una majoria de futbolistes joves, amb projecció, per ara no està funcionant. Algunes veus troben a faltar més jugadors amb llarga experiència a Segona B. Parés creu que és qüestió de temps i paciència, gran paraula que ha desaparegut del vocabulari grana.
Parés i Andreu confien que amb l’arribada del nou tècnic, Toni Seligart, amb un caràcter molt fort, l’equip acabarà sent competitiu i demostrant les virtuts sobre la gespa. L’agressivitat de Seligrat serà una de les receptes. Si alguna cosa se li retreu a Bartolo és que ha estat massa tou amb els seus jugadors.
Al mercat d’hivern, si les coses no van encara pitjor, no està prevista una gran revolució al vestidor, com sí ha passat a les tres darreres temporades a Segona. S’incorporaran dos o tres futbolistes, no més. A no ser que els nervis i la crispació segueixin creixent perquè no arriben les victòries amb el canvi d’entrenador.
Una crida a la calma perquè el futur del club està en joc en una 2a Divisió B ruïnosa
Una crida a la soferta afició del Nàstic. Que s’entengui com un SOS grana. Cremar-ho tot ara no és una bona idea perquè el futur del club està en joc. La Segona B és una categoria ruïnosa per tots els clubs, el que explica en part els nervis i les presses de la propietat grana, però un descens a Tercera amenaçaria greument la supervivència del Nàstic a l’elit.
I una advertència final. Al mateix temps que s’han anat cremant entrenadors, els fracassos esportius han anat posant a prova la capacitat de resistència dels aficionats, el gran patrimoni del club. Tot i les dificultats i les quatre temporades de derrotes i decepcions, el club té més de 5.000 socis. Ara més que mai la família nastiquera ha de fer pinya per sortir del forat on ha caigut l’equip, una situació crítica sense precedents en la darrera dècada. Ara més que mai, fins al final.
El handicap de Bartolo ha estat voler copiar el model de joc del Reus que va implantar Nacho Gonzalez, però aquí han fallat els jugadors que no disposen de la qualitat suficient ni els rivals que no han deixat practicar al sistema. A can Nàstic no hi ha massa paciencia per que hi ha massa improvisació. El moment donant un cop d’ull a la historia del Nàstic resulta força delicat.