La Junta Directiva del Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví, lluny de mostrar indiferència davant el tràgic succés del passat dimarts dia 14 de gener de 2020 vol, en primer lloc, lamentar-lo profundament i expressar la seva solidaritat a les famílies de les víctimes i a tots els qui, d’una manera o d’una altra, en van resultar afectats.
A propòsit de l’accident a Iqoxe, el Centre d’Estudis Canongins diu que la població no accepta més “sacrificis inútils”
Un cop passats els primers dies de desconcert, ràbia i consternació, és el moment de posar sobre la taula algunes reflexions per si de tot plegat se’n poden extreure conclusions que ajudin a encarar el futur amb més bones perspectives que les que han portat a la situació actual de desconsol i desconfiança creixent.
La indústria petroquímica es va instal·lar durant la dictadura, en unes condicions de gran opacitat i prepotència, amb la connivència de les autoritats del moment, sense cap planificació prèvia, ni estratègica ni territorial i al marge de l’opinió de la població, tal com ja es va posar de manifest en el llibre La industrialització de Tarragona i les seves circumstàncies, publicat el 2002 pel Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví. Recordem que l’alcalde de Tarragona va acabar a la presó a causa de les irregularitats comeses en la venda de terrenys.
L’entitat recorda la instal·lació “opaca i prepotent” de la petroquímica durant la dictadura
Amb l’adveniment de la democràcia tampoc no va canviar gaire el tarannà altiu de les indústries. Sabien que s’havien convertit en una activitat econòmica imprescindible, que aportaven riquesa i que donaven feina estable a molta gent. Feien i desfeien, oblidant qui és el veritable beneficiari del territori. Només que aleshores van entendre que potser podien subvencionar algunes activitats culturals dels municipis que sofrien les seves molèsties. Igual com més endavant van promoure la constitució d’algunes entitats amb membres significatius de les societats locals, amb la pretensió que fessin de pont entre les excel·lències industrials i la desconfiança de la població, que veia, sentia i olorava les seves emanacions.
“Encara no s’han fet perdonar el seu pecat original”
No, no n’hi ha prou. Malgrat tot, encara no s’han fet perdonar el seu pecat original. Potser és impossible que se’l facin perdonar, per més que es millorin els protocols d’actuació en cas d’emergències o bé que s’adoptin mesures de seguretat més eficaces, o bé que l’aire sigui més pur. Totes aquestes coses, i més, cal imposar-les amb urgència, ben cert. Però tampoc n’hi haurà prou. El pas que cal donar, sense cap dubte, és el de parlar de futur.
“Hem de preparar el futur amb criteris diferents als actuals”
Dissortadament, parlar de futur no és gaire habitual al Camp de Tarragona. És així que, històricament, s’han perdut grans oportunitats perquè s’ha arribat tard a gairebé totes les decisions importants: el campus universitari, l’AVE i el corredor del Mediterrani són alguns dels exemples destacats de diferents èpoques. No hi ha una visió global ni col·lectiva del territori i dels seus problemes i, per tant, tampoc hi ha solucions que satisfacin col·lectivament.
El futur no es pot saber, però sí que es pot preparar. El coneixement del present i la preparació del futur és garantia d’èxit, mentre que el contrari significa posar els fonaments d’un fracàs estrepitós. En els plans urbanístics es preveu, raonablement, que el sòl residencial continuarà sent-ho sempre. Ara bé, s’ha de fer necessàriament el mateix en altres tipus de sòl? Potser no. La creació o la continuïtat dels polígons o sectors de sòl específicament destinats a desenvolupar activitats econòmiques, com els industrials, s’ha de regular, per força, amb criteris substancialment diferents. I això és perquè les dinàmiques que regeixen l’activitat de les mitjanes i grans corporacions obeeixen altres paràmetres d’una dimensió que supera de molt les lògiques locals.
“El compromís de les multinacionals amb el territori és més feble del que aparenta”
Potència econòmica, centres de decisió allunyats dels de producció, cost de l’energia, cost i conflictivitat laboral, escassetat de matèries primeres, problemes en la implantació d’infraestructures, complicació en els tràmits administratius, dificultat de créixer, pressió de la població, etc, etc. Tot plegat, efectivament, s’escapa de l’esfera competencial i del control dels òrgans de decisió del territori més proper. És a dir, que el compromís territorial d’aquestes indústries d’àmbit multinacional és més feble del que aparenta i no els tremolarà el pols si decideixen que els convé més una altra localització pels seus centres productius. I aleshores, què passarà? És fàcil d’imaginar: gent sense feina, un munt de ferralla a la vista i el sòl contaminat, conformant un escenari perfecte per als desequilibris i les revoltes socials.
“Tenim els exemples de Detroit, la mineria asturiana i la siderúrgia basca”
Tenim l’exemple de Detroit, on la greu crisi de la potent indústria de l’automòbil la va portar de l’olimp a un ruïnós forat negre assetjat pel crim: edificis que havien estat lluents i orgullosos, van acabar abandonats i a punt del col·lapse; habitatges considerats de luxe se subhastaven per un grapat de dòlars. Més a la vora tenim el desmantellament de la mineria asturiana del carbó, amb la societat intentant recuperar-se de la crisi, mentre els joves se’n van i les famílies viuen de les pensions mineres, en una mena de mort dolça. O la reconversió de la siderúrgia bilbaïna, que va precisar de grans inversions públiques.
“Davant d’evidències tan clares, no és lògic que pensem en el futur?”
No cal anar tan lluny. Aquí mateix tenim el cas de Flix, on es tenia la sensació que ERCROS seria eterna i mai ningú es va plantejar que calia buscar alternatives quan un ERO inesperat va tallar de cop totes les expectatives: ara el municipi va a corre-cuita buscant una possible reindustrialització. Mentre ho fa, davant un futur incert, ningú vol anar a viure a una població que no ofereix perspectives i, per tant, on les inversions perden valor: no hi ha qui vulgui comprar un pis en un lloc així.
Davant d’aquestes evidències tan clares, no seria lògic que ens poséssim a parlar i a pensar en el futur? El futur ens interessa a tots, no el podem ignorar. Segur que podem trobar escenaris que siguin favorables per a tothom. O bé, com a mínim, que siguin menys desfavorables. Mentre ho fem, la població no voldrà admetre més sacrificis inútils. Ja n’hi ha prou: parlem?
Junta directiva del Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví
