Advertisement Advertisement
Carregant ...

Reconstruir la confiança feta miques

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Manifestació convocada pels veïns de Bonavista. Foto: Esteve Giralt.

L’explosió a la planta d’Iqoxe (ara fa un mes) ha canviat per sempre la història de la petroquímica a Tarragona. Pot semblar exagerat i precipitat, però estic convençut que no ho és. Res ja no tornarà a ser igual en la relació entre la indústria i les seves veïnes. La confiança s’ha trencat, diria que gairebé ha volat pels aires, i caldran accions valentes i canvis profunds per recuperar-la. A la indústria i en la seva relació amb les administracions competents (Ajuntaments i Generalitat). També es necessitarà temps, tot i que no n’hi haurà prou deixant passar fulls del calendari i esperant que passi la tempesta, com em temo i constato esperen part dels actors protagonistes.

Caldran accions valentes de la indústria i en la seva relació amb les administracions i els veïns

Part de la població tarragonina ha deixat de dormir tranquil·la, com ho feia fins la tarda vespre del 14 de gener, tot i tenir entre els veïns des dels anys seixanta i setanta una indústria potencialment perillosa, tòxica i explosiva. La confiança (ho saben molt bé les parelles) es construeix en el dia a dia, en un treball delicat i esforçat.

Però malauradament es pot trencar amb facilitat, en els instants que van precedir la crisi al reactor d’Iqoxe de la deflagració al reactor amb gairebé quatre tones d’òxid d’etilè, amb centenars de restes de ferralla volant després des del polígon petroquímic sud cap a zones habitades i altres plantes petroquímiques com la de BASF; posant en seriós risc barris com els de Bonavista, Torreforta o Camp Clar, la Canonja, el complex educatiu de l’antiga Laboral o el port de Tarragona.

Part de la població tarragonina ha deixat de dormir tranquil·la des de la nit del 14 de gener

En un escenari com aquest, ja prou complex i delicat, un factor decisiu ha acabat d’enverinar la delicada relació entre petroquímica, població i administracions. Totes les informacions aparegudes després de l’explosió (no tenim prou elements encara per assegurar que fos un accident, fortuït) han posat en entredit l’empresa que va veure com esclatava un dels seus reactors.

La denúncia feta a través del FET pel Rafael López Monné, amic d’un dels dos treballadors morts, l’Òscar Saladiè, va aixecar les primeres sospites. Després s’ha sabut, amb la denúncia feta pels sindicats, massa tard, que Iqoxe no és una empresa exemplar en la seva relació amb els treballadors, als qui sotmetia presumptament a una enorme pressió per produir més i poder generar més beneficis, posant en risc (presumptament) la seguretat dels empleats i de la població propera.

Les sospites sobre Iqoxe han acabat d’enverinar la delicada relació entre tots els agents

L’obertura de diversos expedients i algunes sancions ja imposades pel Departament de Treball a Iqoxe en els últims anys han acabat de posar sota el focus de la desconfiança l’empresa on es va produir l’explosió. Sí, cal esperar a la investigació oberta al jutjat d’instrucció nº1 de Tarragona per la mort de tres persones, encara en una fase molt inicial de la instrucció. També s’haurà d’esperar a la resolució de la investigació oberta pel Departament d’Indústria i de Treball, que ja ha anunciat que es persona a la causa com acusació particular per garantir els drets dels empleats.

Però l’espera dels resultats de les investigacions, que ja s’han esforçat a repetir que aniran per llarg, no pot convertir-se en una cortina de fum, aliat dels qui han pensat que el temps ho acabarà curant tot. Els mateixos que van respirar una mica més tranquils quan després d’Iqoxe va arribar el temporal Glòria a Catalunya.

L’espera de les investigacions, que van per llarg, no pot convertir-se en una cortina de fum

L’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT) representa els interessos del sector. L’organisme inclou i per tant defensa a la trentena llarga d’empreses dels dos polígons petroquímics (nord i sud), inclosa també Iqoxe. L’AEQT va rebre crítiques pel silenci després de l’accident, amb un comunicat emès poques hores després de l’explosió però amb el seu màxim representant, el president, Rubén Folgado (Messer Ibérica), sense ser entrevistat ni comparèixer davant dels mitjans fins tres dies després (divendres 17 de gener). Que van respondre massa tard és una evidència que la mateixa AEQT vol esmenar en un futur no massa llunyà.

Una veïna de Bonavista mira passar la manifestació darrere d’uns vidres trencats per la deflagració. Foto: Esteve Giralt.

Més enllà  de la gestió dels temps, transcendent en qualsevol crisi, el paper de l’AEQT ha quedat en entredit. A la direcció de l’associació hi ha representades també les grans empreses, com és el cas de BASF I DOW Chemical, que ocupen les dues vicepresidències. Fins a quin punt és responsable la patronal del què facin i com actuïn les empreses associades? I la resta de grans empreses, les que lideren el sector, han de vetllar per la seguretat global d’uns polígons petroquímics interconnectats? Si detecten mala praxis en empreses veïnes, de les que molts cops en són clients, han de denunciar-ho públicament? O la roba bruta s’ha de rentar sempre a casa?

Fins a quin punt és responsable l’AEQT del què facin i com actuïn les empreses associades?

En aquest escenari de desconfiances i dubtes, no és estrany que administracions, veïns i mitjans de comunicació es preguntin si cap empresa del polígon petroquímic havia dubtat abans de les maneres de fer d’Iqoxe. Ningú en sabia res? Ningú havia preguntat res? N’hi ha prou amb l’amenaça de vaga que planava des dels sindicats si realment s’havien detectat incompliments i formes de treballar poc modèliques? Tot, fins ara, és clar, presumpte.

Sempre se’ns havia explicat que la interconnexió és un dels grans punts forts de la indústria química tarragonina, el més important clúster del sector al sud d’Europa. Però el que es creia i és una fortalesa -sobretot a l’hora d’agilitzar processos de producció per fer-los més eficients, segurs i rendibles-, s’ha demostrat que és també una debilitat. El temut efecte en cadena va estar a punt d’empitjorar les conseqüències de l’explosió a Iqoxe, amb un fragment del reactor impactant a les instal·lacions de BASF de la Canonja. La proximitat entre empreses podria haver multiplicat els efectes d’una explosió potencialment catastròfica.

Algunes plantes es poden veure obligades a parar perquè no tenen garantit l’abastament d’òxid d’etilè

La interconnexió entre plantes ha deixat també tocada la capacitat de producció de la petroquímica de Tarragona. Iqoxe és l’únic productor d’òxid d’etilè (també únic a l’Estat) i l’aturada forçada de les seves instal·lacions ha obligat a reduir la producció de mitja dotzena d’empreses, amb algunes de les més importants del sector entre els damnificades, com és el cas de Repsol o DOW Chemical. La situació és molt delicada perquè sense tenir garantit l’abastament d’òxid d’etilè, algunes de les plantes es veurien obligades a aturar-se.

La solució temporal, mentre Iqoxe espera a tenir de nou les autoritzacions del Departament d’Indústria, és portar l’òxid d’etilè, producte altament explosiu, des del nord d’Europa en tren fins a Constantí i després en camions cisternes per carretera fins a les plantes del polígon. Més risc que no pas enviar l’òxid d’etilè per les canonades interiors del mateix complex químic.

No és fàcil ni ràpid prendre decisions perquè les seus de les empreses són lluny de Tarragona

El sector petroquímic amb implantació a Tarragona té els seus centres de decisió majoritàriament a Barcelona (Ercros), Madrid (Repsol), a la resta d’Europa (BASF o Bayer) o als Estats Units (Dow Chemical), per posar només alguns exemples. Em consta, segons m’expliquen des de la mateixa indústria, que no és gens fàcil ni ràpid (com ha quedat demostrat) prendre decisions a l’AEQT. Són 35 empreses amb realitats i mides diverses i interessos diferents. Que les decisions es prenguin tant lluny també amorteix la pressió que senten les plantes de producció del territori que els envolta perquè ha de decidir està a centenars o milers de quilòmetres.

La deflagració suposa un canvi de paradigma: una de les víctimes és de fora del complex industrial

La deflagració, d’una virulència sense massa precedents a Europa, va provocar la mort de dos treballadors i un veí, a gairebé tres quilòmetres del polígon, la primera mort fora del complex fabril des de la implantació de la petroquímica tarragonina. Es parla ja de “canvi de paradigma”, en paraules de la diputada tarragonina Raquel Sans (ERC), després que el Parlament aprovés ahir la comissió per aclarir l’explosió d’Ioqxe.

La manifestació al seu pas pel centre cívic de Bonavista. Foto: Esteve Giralt.

La deflagració no va activar les sirenes del pla d’emergència química, no es va ordenar el confinament de la població i es va informar molt tard de què estava passant, amb desenes de milers de veïns mirant alarmats i sense pràcticament informació una bola de foc entre Tarragona i La Canonja, en viu i en directe o bé a través d’imatges i vídeos que corrien per Whatsapp i les xarxes socials. Durant molts minuts la Generalitat va estar seguint al detall les trucades que rebia el SEM per comprovar si l’explosió era o no tòxica davant la manca absoluta de comunicació i informació de l’empresa Iqoxe. Si s’hagués constatat que hi havia veïns amb mareig o vòmits, s’hagués activat el confinament. Imperdonable.

La gestió deficient de l’emergència obliga a implantar canvis i nous sistemes d’avisos

La deficient gestió de l’emergència química ha generat consens i ja s’ha posat en marxa la recuperació i reformulació del Plaseqta (Pla d’Emergència Exterior del Sector Químic de Tarragona), que al 2007 va quedar en desús. I ha accelerat els canvis. Implantar en paral·lel un sistema d’avisos a través dels mòbils a la població de l’àrea afectada per un hipotètic accident químic és un altre dels canvis que ha anunciat la Generalitat. No cal passar per alt ni deixar de subratllar que si el sistema va fer aigües des d’un primer moment va ser sobretot perquè Iqoxe no va informar des d’un primer moment a la Generalitat, com estableix el pla de seguretat, segons va denunciar Protecció Civil.

Des de l’Ajuntament de Tarragona i de Vila-seca s’ha liderat un front institucional comú per canviar la gestió de les emergències i també per restablir la confiança amb la petroquímica en base a una garantia de la seguretat de totes les plantes, siguin grans multinacionals o empreses més petites. Centenars de veïns i veïnes han sortit al carrer per exigir canvis, amb una primera manifestació multitudinària a la plaça de la Font el dia després de l’explosió i d’altres amb menys èxit de convocatòria, com les fetes al barri de Bonavista. La fortalesa de les entitats veïnals a Tarragona ha quedat també en entredit, fent evident el que ja fa temps es detecta, malauradament el moviment associatiu als barris de Ponent no té res a veure amb la realitat de fa dècades.

La fortalesa de les entitats veïnals ha quedat en entredit pel poc èxit de convocatòria

Calen canvis profunds a tots els nivells per poder reconstruir una confiança feta miques ara fa un mes. Uns canvis que no es poden fer amb presses, fruit de la improvisació, però que cal fer i posar en marxa quan abans millor. La seguretat s’ha de refer en base al coneixement i a fets concrets, no només amb paraules i declaracions de bones intencions.

Les administracions competents també han d’explicar-se. Al Departament d’Indústria només l’hem sentit, poques hores després de l’explosió, per destacar que Iqoxe tenia tots els permisos i autoritzacions en regla, que complia amb la normativa. No ha respost a les crítiques fetes pels ecologistes, como el Gepec, alertant de la suposada manca de seguretat a Iqoxe, amb dipòsits d’òxid d’etilè a l’aire lliure, o de l’increment de la capacitat de producció durant els últims anys sense haver de passar massa controls ni exigències.

La seguretat s’ha de refer en base a fets concrets, no només amb paraules i bones intencions

Cal també que la indústria petroquímica s’obri a la societat i als mitjans de comunicació per explicar que les instal·lacions són segures, esvaint així qualsevol dubte. Ha passat ja un mes i no s’ha fet cap acció concreta. Tic tac. Hi ha companyies que ho fan molt bé, que compleixen elevades exigències de seguretat i que s’esforcen des de fa anys per apropar-se a la població que els envolta, amb visites també de periodistes per conèixer les instal·lacions. No, no som garantia absoluta de res perquè no som enginyers ni especialistes en seguretat industrial, però la voluntat d’obrir casa teva ja és un primer pas per restablir la confiança esmicolada.

La patronal s’ha d’obrir a la societat per explicar que les instal·lacions són segures

Els polígons petroquímics tarragonins, a diferència d’altres instal·lacions industrials d’aquesta mena a Europa, estan a prop de zones molt poblades. Fruit de la planificació caòtica dels anys del franquisme, la petroquímica conviu físicament amb els veïns dels barris de Ponent. Allunyar la indústria dels veïns apareix ara com a gairebé un impossible, en un escenari on gairebé cap veu ni cap administració aposta per treure la petroquímica fora de Tarragona. Massa llocs de treball i beneficis econòmics estan en joc. Però sí que és possible i s’ha d’exigir des de l’administració que les mesures de seguretat siguin més i millors, després de fer-se evident amb el cas Iqoxe que la població pot patir danys irreparables si explota un reactor per causes encara en fase d’investigació.

Les administracions han d’exigir que les mesures de seguretat siguin millors perquè la població està en risc

Que l’atenció i tots els focus estiguin centrats ara en la seguretat industrial, per raons òbvies, no ens ha de fer oblidar tampoc que ja s’havia obert un altre debat interessant i imprescindible, la qualitat de l’aire que es respira a les zones poblades a tocar de la indústria petroquímica. La pantalla de la seguretat semblava ja superada, però els fets han demostrat que no és el cas. La contaminació i els estudis de l’impacte sobre la salut de les persones segueix sent una assignatura pendent.

La ‘pantalla’ de la seguretat semblava superada, però els fets han demostrat que no és el cas.

La responsabilitat dels mitjans de comunicació i dels periodistes que treballem i vivim en aquest territori és ser més exigents que mai davant la indústria petroquímica. Res ni ningú pot coaccionar els periodistes que tenen ara l’enorme responsabilitat de demanar que s’investigui fins al final què va passar per corregir tot el que calgui corregir. No només i sobretot a l’empresa Iqoxe, també al conjunt de la petroquímica tarragonina, un complex amb gairebé quaranta empreses amb instal·lacions interconnectades. Cal posar en valor les empreses que fan bé la seva feina, que són segures i que són la gran majoria, com asseguren fonts del propi sector.

Cal reconstruir la confiança entre tots en base a un nou escenari de convivència

De la feina de tothom, administracions, indústria, mitjans, entitats veïnals i grups de pressió, com els ecologistes, dependrà que la confiança es reconstrueixi en base a un nou escenari de convivència, més segur i transparent, més fiable i ràpid davant d’una emergència química.

Si les coses es fan bé, l’explosió d’Iqoxe, amb danys ja irreparables, haurà servit per alguna cosa, com a punt d’inflexió.

Si es passa plana i no es fa net, arribant fins al final i corregint el que no funciona, sigui a la petroquímica o a les administracions reguladores, el proper Iqoxe podria ser encara molt més devastador.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *