23 C
Província de Tarragona
Divendres, març 22, 2024

El ‘Fet’ a casa (1): El mapa secret del modernisme

Pati interior de la Casa Ripoll, al passeig de Sant Antoni. Foto: David Oliete.

US VULL PROPOSAR UN VIATGE PER UN MÓN IGNOT I MISTERIÓS, UNA RUTA SECRETA PELS ELEMENTS MODERNISTES MENYS CONEGUTS DE TARRAGONA. AMAGATS, OBLIDATS, ABANDONATS, PERDUTS… M’HI ACOMPANYEU?

 

El 55 no és un número màgic, excepte per al Consell de Modernisme de la ciutat, una mena de comitè de savis format pels arquitectes Josep Maria Buqueras, Jaume Costa i Agustí Pujol i Niubó, i per Josep Maria Jujol, fill del principal exponent d’aquest moviment artístic a Tarragona. El 2012, i juntament amb el professor Josep Bertran, de la Universitat Rovira i Virgili, i Josep Llop, president llavors del Col·legi d’Arquitectes, van elaborar un inventari d’edificis (31), elements (16) i béns mobles (8) modernistes a la ciutat, que suma 55 fitxes.

Tot i que els especialistes consideren que el patrimoni tarragoní en aquest àmbit és d’un nivell notable, també lamenten que és “força desconegut” per als ciutadans i per a la resta de Catalunya i del món. És per això que el mapa secret del FET, que els més esportistes podeu recórrer en bicicleta i fins i tot convertir-lo en gimcana, té un punt reivindicatiu i crític amb referència al poc valor que la ciutat i els seus dirigents polítics donen a un llegat cultural de rellevància, que podria convertir-se en una bona font d’ingressos procedents del turisme.

La ruta reivindica el patrimoni tarragoní en aquest àmbit, força desconegut

Un exemple que convida a la reflexió: la Sagrada Família, el temple mundial del Modernisme i del seu déu a la Terra, el reusenc (o era de Riudoms?) Antoni Gaudí, va rebre 3.260.880 visitants el 2014. A Tarragona també hi ha una obra de Gaudí, de la qual parlarem més endavant, però només trobar-la ja mereix un premi. Com es lamenta un dels membres del Consell de Modernisme, Josep Maria Buqueras, costa creure que, amb una bona publicitat, cap japonès o turista de qualsevol altra nacionalitat, d’entre més de tres milions l’any, no volgués fer una visita a la ciutat, a només 100 quilòmetres de Barcelona, per veure-la. Un cop arribats podrien fer una ruta guiada per altres elements destacats i, com ara vosaltres, segur que s’endurien sorpreses i un bon record de la pàtria de Jujol cap a casa.

Rellotge del Port de Tarragona.

La nostra ruta misteriosa segueix un recorregut pel terme municipal que, com s’esdevé als mapes de tresors pirates, connecta els diferents punts de visita. N’hem escollit tretze, la xifra esotèrica per excel·lència, i el punt de sortida és al costat del mar, el símbol natural més preuat de Tarragona, on tot comença. Es tracta del rellotge del port, ubicat al moll de Llevant. L’autor és un enginyer de Badajoz anomenat Francisco Gómez de Membrillera i es va construir entre els anys 1921 i 1923.

L’obra té forma de templet, amb tres plafons amb rellotge i el quart, que dona a llevant, amb un mapamundi. També inclou una petita estació meteorològica. A la part superior destaca l’acabament de forja, mentre que el basament és quadrat de pedra de llisós buixardada. Sobre aquesta base destaquen quatre columnes jòniques de pedra rogenca i els capitells d’ordre corinti. Paga la pena anar fins al moll per admirar-ho de prop.

L'edifici de la Chartreuse, seu de l'EOI.
L’edifici de la Chartreuse, actaul seu de l’Escola Oficial d’Idiomes. Foto: Ricard Lahoz.

Sortim del port i enfilem el carrer Reial per anar a la plaça dels Infants a admirar l’antiga fàbrica de la Chartreuse. El recinte original es va inaugurar el 1857, però va patir un greu incendi el 1883 que va obligar a reconstruir-lo. El projecte, que va afegir els elements modernistes, el va dirigir l’arquitecte tarragoní Pau Monguió. El 1907 s’hi va fer una nova ampliació a càrrec de Josep Maria Pujol de Barberà, l’autor local més prolífic del moviment, responsable també del mercat municipal, la Cooperativa Obrera, l’escorxador i el Col·legi La Salle, entre altres edificis singulars. La profunda rehabilitació viscuda els darrers anys ha tornat a posar en relleu el valor arquitectònic de la Chartreuse, amb una encisadora barreja de totxo, ceràmica, fusta i ferro, la torre principal quadrada, els rellotges i la llotja que penja de la façana del carrer Vapor.

El tresor més amagat és l’altar de Gaudí al santuari de Nostra Senyora del Sagrar Cor

Seguim la ruta pel carrer Reial fins a la plaça dels Carros, on hi ha un altre edifici modernista al número 2, el del Ministeri d’Obres Públiques de l’Estat (1918), i pugem per Apodaca a gaudir de la façana de l’antic Hotel Continental, que fa cantonada amb el carrer de Barcelona. Inaugurat el 1908, és obra també de Pujol de Barberà. El seu fill, Antoni Pujol Sevil, va fer-hi reformes i ampliacions els anys 1922 i 1946. Del conjunt destaca la seva ornamentació, l’ordenació asimètrica dels elements i els balcons calats, treballats en pedra artificial i amb les baranes decorades amb motius florals. Les llindes de totes les finestres estan guarnides amb motllures d’un estil eclèctic.

Un rellotge, una fàbrica de licors i un hotel de luxe. Qui havia dit que el Modernisme era avorrit? I encara no hem arribat a Gaudí, la propera estació de la ruta. Des d’Apodaca enllacem amb el carrer Unió, on al número 14 hi ha la Casa Busquets (1910-1926), i girem a la dreta per dirigir-nos cap al carrer Méndez Núñez. En aquesta via s’alça un immoble antic sense cap atractiu arquitectònic, però que guarda al seu interior el gran tresor: un altar i un ostensori-manifestador (la peça d’or o d’un altre metall preciós on es posa l’hòstia després de ser consagrada) dissenyat pel mestre de mestres.

Interior de l’església de Jesús i Maria. Foto: David Oliete.

L’edifici acull l’església de Jesús i Maria, projectat per Ignasi Jordà. A la porta no hi ha cap placa o element informatiu més enllà d’un paper enganxat amb cel·lo amb els horaris de rosari i missa, l’únic senyal que ens indica que som davant d’un temple de culte catòlic. Anar a veure aquesta obra recorda les aventures del professor Robert Langdon a El codi Da Vinci per trobar les pistes de la veritable història de Jesucrist. Tot ocult i amagat, la qual cosa fa que el visitant experimenti una pujada d’adrenalina quan creua l’entrada i s’enfronta a l’altar (1880), dividit en tres espais quadrats que allotgen bustos angèlics emmarcats per columnes, i l’ostensori-manifestador (1879), de fusta sobredaurada i d’enormes proporcions.

Gaudí també va idear uns setials (fileres de seients de fusta), que van desaparèixer durant la Guerra Civil, juntament amb la primitiva imatge de la Verge, el sagrari i el manifestador. L’única diferència entre l’original i el que van reconstruir és que la cúpula superior ara és semiesfèrica, mentre que la de Gaudí era parabòlica. El conjunt es completa amb un cor i un cambril on, al tambor de la volta, es poden observar els arcs catenaris gaudinians encerclant repertoris pictòrics.

El cambril de l’església dels Carmelites només és visible en alçada

Superada l’emoció d’aquesta experiència quasi mística, creuem la Rambla Nova (l’epicentre modernista de la ciutat) per viure un altre moment Indiana Jones. Ens dirigim a l’església dels Pares Carmelites, projectada per Pau Monguió el 1897 entre els carrers d’Assalt i d’August, per veure el cambril que hi ha al seu interior, obra de Jujol. El problema és que només és visible en alçada i hem de pujar a un pis del carrer Estanislau Figueras per descobrir-lo. Des del balcó de l’habitatge entreveiem el que queda de la composició inicial, que es va malmetre el 1936 quan el convent era una presó i només va mantenir, en molt mal estat, l’estructura i la cúpula exterior.

Als anys 60 va perdre més elements per unes obres de rehabilitació de l’església, i actualment només se’n pot veure la llanterna, de planta octogonal, sostinguda per fines columnes que acaben en arcs apuntats i segueixen amb uns pinacles, rodejada per un banc i un sofisticat coronament d’agulla de trencadís i parallamps. Aquesta lluerna se l’anomena el colomar, ja que hi conviuen coloms reals amb els de pedra que coronen els arcs apuntats amb què acaben els contraforts, que combinen totxo amb peces de pedra artificial. Jujol va construir el cambril entre els anys 1918 i 1919, i està dedicat a la Mare del Déu del Carme. Durant el poc temps que es va fer servir va ser molt popular, ja que al seu interior, que disposava d’il·luminació natural, s’hi celebraven casaments.

Cambril de l’església dels Pares Carmelites. Foto: David Oliete.

Hem vist, de forma consecutiva, una obra de Gaudí i una altra de Jujol, i ens cal un petit descans. Tornem a la Rambla Nova i anem a tocar ferro al Balcó del Mediterrani, una tradició que tots els tarragonins coneixen i han practicat, però que potser no gaires saben que també està vinculada amb el Modernisme. La barana és d’aquest estil i, per tant, mereix un lloc destacat a la nostra ruta. L’element, de ferro forjat i fos sobre una base de pedra obrada, va ser dissenyat per l’arquitecte Ramon Salas. El primer tram es va obrir el 1890, i quatre anys després es va acabar tota la barana, obra que va tenir un cost de 22.893 pessetes de l’època. L’any 1947, el passeig i el balcó van ser reformats per Josep Maria Monravà, i el 2010 s’hi van fer nous treballs de reforç i manteniment.

Davant del Balcó del Mediterrani es conserva Casa Rosell, però hi va desaparèixer Casa Güell

Als extrems de la barana, la Rambla Nova s’iniciava amb dos edificis modernistes, dels quals només en queda un, al número 2: la Casa Rosell. Al davant, al número 1, hi havia la Casa Güell, coneguda també com a Casa de la Dinamita o Casa Xirinacs, construïda el 1912 per Pujol de Barberà, però va ser enderrocada a la dècada dels 70 per aixecar-hi un edifici sense cap valor arquitectònic. Per als especialistes, aquest és l’exemple més sagnant dels nombrosos elements del moviment que han desaparegut per manca de sensibilitat davant l’habitual voracitat dels constructors. El catàleg del Modernisme mort inclou també com a víctimes destacades la capella del Sagrat Cor de Jesús, l’edifici original del Col·legi Saavedra, el magatzem Steiner, Villa Morera i la Casa Marsó. La millor manera de rememorar la Casa Güell és pujar a la cúpula de la torre de la Casa Rosell –construïda el 1930 per l’arquitecte Francesc de Paula Morera–, on hi ha un mirador privilegiat, i imaginar-se l’edifici del davant i la perspectiva, amb el mar de fons.

Tornem a posar els peus a terra i travessem el passeig de les Palmeres per dirigir-nos a la confluència entre l’inici de la Via Augusta i el passeig de Sant Antoni. Aquí hi ha un conjunt d’edificis projectats per Pujol de Barberà. Al número 6 de la Via Augusta, entre la Casa de la Festa i la benzinera, hi trobem Tallers Grau, un immoble singular de caire industrial construït al voltant del 1910. Consta d’uns baixos amb tres obertures i hi destaca el coronament amb decoracions ondulants pròpies de l’època modernista.

Detall de la barana-balcó de Casa Ximenis, obra de Jujol. Foto: Ricard Lahoz

Damunt dels tallers, entre els números 13 i 17 del passeig de Sant Antoni, s’alça la Casa Ripoll (1913). Originàriament era un conjunt de tres habitatges, dels quals ha desaparegut el del centre. La façana que es veu des del carrer està molt deteriorada, malgrat que presenta una rica decoració, amb finestres tancades per motllures i amb faixes verticals guarnides amb esgrafiats. La part més espectacular es troba a la façana sud, que només es pot veure amb el permís dels veïns per entrar dins del conjunt residencial. Un altra prova a superar, doncs, per als aventurers que vulguin completar la ruta secreta del FET. Paga la pena intentar accedir-hi, ja que es tracta, precisament, d’un dels espais més genuïns del Modernisme civil a la ciutat. Es mantenen força sencers la tribuna, el coronament curvilini treballat amb trencadís i la torre, de vuit costats, que finalitza amb una cúpula cònica que inclou quatre mansardes, quatre ulls de bou a mitja alçada i acabats de trencadís de color blau.

Arribats a aquest punt, sortim del centre urbà per fer un volt final per altres espais poc coneguts. En un relat de sèrie B com aquest no podia faltar una visita al cementiri, on Jujol va deixar per a la posteritat dues làpides, fetes per encàrrec, a les famílies Balsells i Guinovart. Aquesta última es troba tot just entrant al recinte, a la primera placeta en forma de circumferència. De ben segur, la majoria de vosaltres hi heu passat molts cops pel davant sense saber-ho… (i ara vindria un riure d’aquells malèfics).

A l’esquerra de la làpida podem veure dues figures, una d’àngel amb una mà, assenyalant al cel, i l’altra d’una dona. A la dreta hi ha escrita la referència als ocupants del sepulcre, “Família Guinovart”, i verticalment hi trobem una sanefa amb motius vegetals. Es recomana buscar, a la part inferior, la signatura fàcilment reconeixible de l’arquitecte. Jujol feia els dibuixos, de gran delicadesa, i un amic seu, l’escultor i marbrista Josep Arana i Esteve, s’encarregava de la creació artesanal de les peces.

Detall de la Quinta de Sant Rafael, al Parc de la Ciutat. Foto: Tarragona Turisme.

Per cloure el recorregut, mantindrem aquesta atmosfera sinistra i anirem a veure dues cases abandonades, d’aquelles que surten a les pel·lícules de terror, amb fantasmes vagant pel seu interior fred i ple de records tràgics. La primera és al centre urbà, entre l’avinguda Roma i la de Ramón y Cajal, i forma part del parc de la Ciutat. Es tracta de la Quinta de Sant Rafael, un habitatge unifamiliar de dues plantes, projectat el 1913 per l’arquitecte barceloní Juli Maria Fossas i construït per Pau Armengol. Hi destaca la rica cresteria (part superior de l’edifici), amb les dues cúpules revestides de ceràmica de color, una torre octogonal de quatre plantes inspirada en les edificacions medievals i decoració pròpia del Modernisme, amb adornaments florals i ferro forjat.

A més del valor artístic, la importància de la Quinta de Sant Rafael s’explica en el fet que és l’únic exponent a la ciutat de casa modernista construïda com a lloc d’estiueig d’una família benestant (un clàssic del moviment). Fou erigida pel diputat a les Corts espanyoles Marià Puig i Valls per al seu germà, Rafael, enginyer forestal i defensor de la natura. Quan es va edificar es trobava als afores, en un parc amb un gran nombre d’arbres i arbustos, i escultures provinents de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. Encara es conserva una part de la finca, ara de propietat municipal, una zona verda d’ús ciutadà que, malgrat les seves possibilitats, manté buida la casa. Després de dues dècades d’abandonament i de patir diversos incendis, l’Ajuntament va decidir restaurar-la amb la intenció que acollís un centre d’interpretació de la natura. Aquest projecte es va frustrar i, com passa amb altres equipaments, dorm el son dels justos, a l’espera que es concreti un dels nombrosos plans alternatius que s’han fet públics.

La Quinta de Sant rafael, Mas d’en Sordé i Mas Bonet són altres elements modernistes atractius

Una història semblant explica la situació d’abandonament que pateixen diferents masos modernistes que hi ha fora del centre urbà, com Mas d’en Sordé (1913), a la carretera del Catllar, i Mas Bonet, a l’avinguda d’Andorra, davant de la seu central de la Creu Roja. Tots dos estan molt degradats i recorden el final d’un dels mítics films del tàndem Corman-Poe, La caiguda de la casa Usher, amb els sostres enfonsats, l’estructura mig enderrocada i els matolls i les bardisses com a nous habitants.

Per proximitat, anem a visitar Mas Bonet (conegut també com a Vil·la Hermínia). Fou construït el 1920 per l’arquitecte local Alfons Barba Miracle, i es compon de diversos cossos disposats ortogonalment i lligats a la planta baixa per uns porxos en forma de segments de circumferència, les columnes dels quals suporten el forjat de les terrasses que es generen a la primera planta. A aquests porxos s’hi accedeix per unes àmplies escales. El cos principal és de planta rectangular i disposa de planta baixa i dos pisos. Els laterals estan coronats per àmplies terrasses amb baranes de forja que es combinen rítmicament amb uns pilarets d’obra. Les façanes presenten elements de decoració i el jardí està sectoritzat a diversos nivells per camins, escales i terrasses marcades per balustrades i treballats marges d’obra. La porta d’entrada des de la carretera i la paret de tancament van ser dissenyades per Antoni Pujol Sevil.

El mes de febrer passat, seguint la litúrgia tradicional de la vella política que ho promet tot en campanya electoral per després oblidar-se’n, l’alcalde, Josep Fèlix Ballesteros, va anunciar que l’Ajuntament negociarà amb els propietaris per evitar la desaparició dels dos masos i trobar inversors privats que vulguin rehabilitar-los. Un episodi més d’una novel·la negra sense gaires esperances de solució. Com els finals de les pel·lícules de Corman, la fosca nit es fa eterna i entre una espessa boira, la veu en off de Vincent Price clou aquesta ruta secreta: “L’esperit del Modernisme no descansarà mai en pau…”.

(ARTICLE PUBLICAT AL NÚMERO 10 DEL ‘FET a TARRAGONA: MARÇ DE 2015)

Albert Ollés
Albert Ollés
Periodista. Coordinador del FET a TARRAGONA.
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here