ELS RECORDS D’INFANTESA DEL JORDI VIRGILI TRANSCORREN ENTRE GARROFERS, MASOS I MARGES DE PEDRA SECA, UNA TARRAGONA DE COLOR VERD AMB ESCASSA INDÚSTRIA I MOLTS PAGESOS VIVINT A LA PART ALTA. FINS ALS ANYS 60 DEL SEGLE XX, MOMENT EN QUÈ EL GOVERN CIVIL I L’AJUNTAMENT VAN ABANDERAR EL DESEMBARCAMENT DE LES QUÍMIQUES, ELS AFORES DE LA CIUTAT EREN UN MOSAIC DE CULTIUS, RECS I CAMINS D’ÚS ANTIC.
A l’entorn de la ciutat hi queden valuosos testimonis arquitectònics del protagonisme social i econòmic que l’agricultura va tenir fins no fa gaires dècades. El Catàleg de béns a protegir municipal inclou més d’una cinquantena d’elements patrimonials –masos i construccions de pedra seca, principalment– que presenten un estat de conservació molt desigual. Són els espectres d’una activitat que a Tarragona sustentava milers de famílies a principis de segle passat, però que ha perdut el pols amb el creixement urbà i veu molt difícil la seva continuïtat.
De fet, els censos oficials retraten la ràpida decadència de l’agricultura en les últimes dècades. L’any 1962 hi havia a la ciutat 2.540 hectàrees dedicades a conreus, principalment garrofers, vinya i ametllers, que representaven la meitat del terme municipal. Deu anys després, amb els nous polígons químics ja consolidats, a l’entorn de la ciutat hi quedaven encara 2.138 hectàrees de conreus, que donaven feina a 535 persones. El parc mòbil comptava el 1975 amb 168 tractors destinats a usos agrícoles, més que cap altre municipi de la rodalia.
La decadència de l’agricultura va començar a inicis dels 60, quan encara hi havia 2.500 hectàrees de conreus
Tanmateix, en només una dècada els canvis a gran escala que s’havien produït a nivell econòmic i social auguraven un declivi ràpid de l’activitat. La caiguda de la rendibilitat agrícola i l’establiment d’una nova i gran indústria a la Canonja, Tarragona i la Pobla de Mafumet, que preconitzava horaris laborals, sous fixos i vacances, va propiciar un transvasament natural de mà d’obra del tros cap al flamant sector secundari. Un 40 % dels tarragonins que el 1972 es dedicaven a la terra eren ja més grans de 65 anys i no tindrien relleu generacional.
La mateixa ciutat va créixer de manera espectacular i gens ordenada entre el 1960 i el 1970, quan el cens municipal va passar dels 43.000 habitants a 77.000. En molt poc temps, nous barris, noves indústries, noves carreteres i autopistes van ocupar les finques més emblemàtiques i productives de la ciutat. Alguns de més pressionats i altres a molt bon preu, els propietaris de terrenys van anar venent els trossos, que van ser ràpidament fagocitats per la trama urbana. El progrés no donava treva a una agricultura que va ser escombrada primer pel desarrollismo, i que va desaparèixer com a activitat d’interès en la planificació urbanística dels governs democràtics.
El Gremi de Pagesos de Sant Isidre testimonia els grans canvis estructurals que es produïen a la segona meitat del segle xx. L’entitat probablement més antiga de la ciutat va perdre tota capacitat d’organització i defensa sectorial, i es va convertir en l’agrupació d’activitat exclusivament folklòrica i cultural que és avui. Entre els seus socis no en queda cap que tingui la pagesia com a ocupació principal.
El 2009, any en què es va elaborar el darrer cens agrari, a la ciutat s’hi comptabilitzaven 1.089 hectàrees de conreus, la gran majoria de secà, i només 15 persones es dedicaven de manera prioritària als treballs del camp. El pes demogràfic dels pagesos i els seus interessos agrícoles són insignificants si es comparen amb el volum d’impostos i l’ocupació que representen la indústria i els serveis a la ciutat. Només el valor afegit brut (VAB) generat pel sector serveis local va ascendir, el 2012, a 3.121 milions d’euros, dels quals 1.006 corresponien a l’Administració.
Els pocs pagesos que queden treballen a l’entorn de l’Horta Gran
En aquest context, els pocs agricultors que queden a la ciutat sembla que vagin a contracorrent. És el cas de Jordi Virgili, que va néixer fa 51 anys en un mas pròxim al Pou Boronat i va viure la infantesa en una Tarragona molt diferent, envoltat de natura i animals de granja. Des de petit es va sentir seduït per la pagesia com a manera de treballar i de viure, i avui gaudeix tenint cura de 200 ovelles i 300 hectàrees de cereal. Tanmateix, com a professional de la terra s’enfronta a maldecaps afegits. Part de les finques que ha arrendat per cultivar són al terme de Tarragona, ciutat que, segons el seu punt de vista, ha perdut el respecte a l’agricultura perquè “no entra dintre de la seva mentalitat”.
Un exemple són els desplaçaments en tractor. L’ocupació del sòl amb nous polígons residencials i industrials ha desplegat autovies i altres vies semiurbanes en què el pas amb vehicle lent no és recomanable per seguretat (T-11) o directament està prohibit (A-7). “Amb el tractor he de fer figueretes per circular. La Guàrdia Urbana no em deixa anar per dins de Tarragona perquè les infraestructures de mobilitat a la ciutat ja no estan preparades perquè hi passin tractors. Això m’obliga a donar una volta molt gran en els desplaçaments entre finques. El que podria ser un viatge de l’Horta Gran a Monnars d’un quart d’hora, per exemple, acaba durant tota una hora: més temps perdut i més consum de gasoil”, explica.
La construcció de noves infraestructures fa inviable l’activitat agrícola
Altres ciutats, com Lleida, han tingut en consideració les característiques dels vehicles lents i amb remolc en el disseny de les vies. Sense anar tan lluny, la carretera C-14, que es va desdoblar en autovia entre Reus i Alcover no fa gaires anys, es va dotar en bona part del tram de vials laterals que fan possible la circulació segura dels tractors i molt més permeable l’accés a les finques rústiques.
El desplegament de noves infraestructures de comunicació és una conseqüència inherent al creixement, però sovint aquests nous vials d’interès general ocasionen perjudicis difícils de reparar a l’activitat agrícola. Un cas recent és la construcció de la necessària autovia A-27, infraestructura que ha ocupat bona part de l’Horta Gran, entre Torreforta i el polígon Riuclar, una de les poques àrees de la ciutat que segueixen concentrant un destacat aprofitament agrícola.
En altres casos, les infraestructures parteixen les parcel·les en bocins tan petits que fa molt difícil als pagesos poder-hi accedir amb maquinària, i molt més encara fer-hi res productiu. De manera irresponsable, a més, algunes empreses constructores s’estalvien la recollida selectiva de materials fets servir durant l’obra (runes, estaques i vares metàl·liques) i els deixen abandonats en finques veïnes. Li ha passat a Jordi Virgili més d’una vegada. No són abocaments que cridin l’atenció, “però una vara metàl·lica li pot fer molt de mal, a un tractor”, afirma.
“Sóc feliç fent de pagès. És un ofici que vaig triar jo i que amb molta dedicació em dóna per viure”
Avui el Jordi és un dels últims supervivents de la pagesia local, una professió que ciutats com Londres, Milà o Montpeller fomenten estratègicament per afavorir la biodiversitat i la creació de riquesa. A Tarragona, en canvi, no ha trobat cap mena de protecció. “Sóc feliç fent de pagès. És un ofici que vaig triar jo i que amb molt d’esforç i amb molta dedicació em dóna per viure. Però tinc assumit que, si vull seguir, la ciutat no m’ho posarà gens fàcil. I amb tantes dificultats serà encara més complicat que hi hagi gent jove que vulgui agafar el testimoni”, diu Virgili.
Difícil que es produeixi el relleu, però no impossible. Des de fa uns mesos, Cesc Ribera, de 33 anys, està provant de guanyar-se la vida cultivant verdura en uns terrenys que ha arrendat a les Hortes de la Pedrera, entre la carretera de Valls i el riu Francolí. El Cesc és originari del Bruc i té formació com a pagès. Representa una nova generació amb una visió diferent, més empresarial que els que es dedicaven al camp fa cinquanta anys. De moment compagina la verdura i un manteniment industrial, però la seva idea és sostenir-se exclusivament produint verdura agroecològica. “L’única manera de competir és oferir producte de qualitat i bon gust, del que no es troba als súpers. Incorporar valor afegit”, explica.
“L’única manera de competir és oferir producte de qualitat i bon gust, del que no es troba als súpers”
Tot i que la seva verdura no té la certificació del Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE), el Cesc explica que treballa amb els mateixos criteris de respecte al medi ambient. És a dir, entre altres coses, que no fa servir ni adobs ni pesticides de síntesi química, que descarta els transgènics, i que basa la sanitat vegetal en mètodes preventius. Part de la verdura es pot trobar a la parada de l’Antonieta, al mercat de Tarragona, i ell mateix també la distribueix en cistelles directament a casa dels clients. “He creat una marca per a les cistelles, De Pagès, i el servei té bona acollida. M’he posat a les xarxes socials perquè si aconsegueixo repartir-ne unes quantes més em podré guanyar la vida. La gent ha de saber que comprant producte de proximitat contribueix a la millora de l’entorn local”, afirma.
(REPORTATGE PUBLICAT AL NÚMERO 16 DEL ‘FET a TARRAGONA’, MARÇ DE 2016)