Tot avança extremadament ràpid. A la residència de Tampere — on m’hi estic des de finals de desembre — tots els altres estudiants em pregunten com estic. Com estem. Si tornarem a casa o si ens quedarem aquí. Veig com reacciona cadascú a l’emergència global que estem vivint, perquè el coronavirus ens afecta a tots. A uns més, a altres menys, però a tots. I llavors és quan toco de peus a terra i m’adono que no puc respondre la pregunta amb una idea clara i assentada. Tot avança tan ràpid que no puc assegurar res del cert. No puc dir que em quedaré a Finlàndia, perquè potser aquí la situació empitjora en qüestió de dies, hores o minuts; però tampoc puc tornar a casa, amb tot el que s’està vivint a Catalunya. Amb dos dies, estat d’alarma i quarantena. El nombre de persones infectades que segueix creixent sense control i unes mesures que no són prou efectives.
“Estic a Finlàndia amb un Erasmus i mai hauria imaginat viure una crisi sanitària global lluny de casa”
Fa un any vaig decidir acabar el grau universitari de Periodisme ben lluny de Tarragona i prompte farà tres mesos que estic vivint a Finlàndia gràcies al programa de mobilitat Erasmus+. Mai no m’hauria imaginat que, lluny de casa, viuria una crisi sanitària a nivell mundial causada per un virus contagiós. I mai no m’hauria imaginat que, a Finlàndia, escrivís un article parlant de la meva situació en aquest país enmig d’aquesta incertesa.
Recordo que, al gener, em va arribar la primera notícia: un cas a Lapònia. Inconscientment, la meva reacció va ser de tranquil·litat: era lluny de la ciutat on resideixo i només era el primer de tot Finlàndia. “No he de patir per res”, pensava. Tot seguia avançant, però, i cada vegada hi havia més notícies, sobretot de la Xina i d’Itàlia, i més tard dels primers casos a Madrid. Llavors va ser quan van definir-ho com a pandèmia i, amb això, vaig adornar-me que no eren casos puntuals, sinó que tot aniria creixent i que, si no es prenien mesures al respecte, cada vegada seria pitjor.
Però aquí seguia fent vida normal. La família i els amics m’explicaven que s’haurien de quedar a casa en quarantena, que havien tancat escoles i universitats, però jo seguia anant a classe. Era contradictori, per a mi: uns s’estaven esforçant per evitar que s’expandís i els altres seguíem fent com si res. No va ser fins aquest divendres 13 de març que ens van enviar un correu dient-nos que la universitat tancaria la setmana següent i que les classes passarien a fer-se on line.
El pitjor moment, però, va arribar aquest dilluns, quan van dir que l’estat espanyol tancaria les fronteres terrestres i, minuts més tard, el parlament finès va decidir el tancament de totes les fronteres. Reunió immediata amb el grup d’amics. Només feia un dia que un company ja havia tornat al seu país, a la República Txeca, perquè el govern li ho havia demanat. Només feia uns minuts que un altre company ens havia dit que se’n tornaria a Alemanya. I, així, cada cop més gent que se’n torna i un grup que es va fent cada vegada més petit. D’alguns ens podem acomiadar; els altres, compren el bitllet avui a la nit per marxar demà al matí, així que el temps no ens permet fer-ho com ens agradaria.
La vida està plena de decisions. Algunes més encertades, altres més maldestres i totes amb una inseguretat present que ens fa dubtar de tot. Del que caldria fer i del que no, del que ens convé i del que no. Escric aquest article al matí i a la tarda el reescric, perquè la situació ha canviat. El que havia decidit i semblava ser correcte, ara torna a penjar d’un fil. No sabia si em quedaria o no, però finalment mantinc la meva idea inicial: em quedo. En tot cas, i sigui com sigui, penso com hauria sigut tot si això m’hagués agafat estant a Tarragona. Molt diferent, està clar. I com hauria sigut l’experiència a Finlàndia si no s’hagués estès el virus? Més llarga i menys intensa, això per descomptat.
Crec que aquesta situació m’ha fet conèixer la part més humana de les persones que he conegut, de les amistats que he fet: Sophie, Ondra, Helena, Júlia, Roberto i Clemens. Hem viscut moments de molta felicitat i moments de prendre decisions importants en qüestió de minuts. Trucades per trobar-nos a la cuina i decidir, junts, què fer. Cancel·lar viatges, activitats i plans que teníem agendats de feia temps. Per precaució i pel bé de tots, sabent que hauríem hagut de passar dos mesos més junts, però que, ara per ara, no podrà ser. Si més no, tots ens emportem paraules i moments. En el seu cas, ells s’emporten a la maleta una paraula que han après aquests dies: atzucac. I jo, mentrestant, espero i desitjo veure aviat la sortida d’aquest atzucac on sembla trobar-se el món.
