Carregant ...

Universitat, responsabilitat social i confinament

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

El campus Catalunya de la URV, buit, en un aspecte insòlit en ple curs lectiu. Foto: Marc Colilla.

La crisi sanitària del coronavirus abasta tots els àmbits de la nostra vida. Les relacions socials i familiars, l’oci, la feina, la mobilitat,… i en el meu cas, com en molts d’altres, també ha afectat la meva formació acadèmica. El coronavirus ha obligat a suspendre de manera preventiva i des de divendres passat, les classes a universitats, escoles, instituts, centres professionals i demés, Universitat Rovira i Virgili inclosa.

El dijous 12 de març la Generalitat de Catalunya va ordenar el tancament preventiu de tots els centres d’ensenyament  del país, una mesura que s’havia pres dos dies abans a la Comunitat de Madrid. A la universitat pública ja es preveia -fins i tot s’exigia- aquesta decisió. Les aules són, en el millor dels casos, un espai tancat amb molta densitat de gent i el medi perfecte per propagar virus. La URV feia temps que es preparava per aquesta circumstància, i la docència que s’havia organitzat habitualment per activitats en línia s’havia d’activar excepcionalment de manera permanent.

“Alumnes i professors ens adaptem per mantenir l’activitat docent a distància”

El Moodle, el correu electrònic i les classes virtuals són eines a l’abast de la comunitat universitària que permeten mantenir l’activitat docent a distància, ara que alumnes i professors estem confinats a casa. El mateix divendres el professorat es va posar en marxa per activar-les i per evitar majors conseqüències en el calendari acadèmic.

Les classes teòriques, que acostumen a ser presencials, són ara impartides a distància pel professor, des de casa seva, gràcies a aquestes videotrucades que s’estan estilant tant últimament. Les classes pràctiques, en canvi, solen ser més difícils de substituir, sobretot en determinades carreres.

Tots, professors i alumnes, hem hagut de fer un curset avançat de noves tecnologies per no quedar-nos enrere i evitar que el coronavirus acabi, també, amb les nostres carreres. Recomanen que les videoconferències no durin més d’una hora i en això s’esforcen els professors, mentre que la responsabilitat dels alumnes ha passat a ser recuperar apunts i passar-los “a net” per quan toqui fer un examen de coneixements que tracti de pal·liar les conseqüències víriques.

Davant del campus, a l’avinguda Catalunya el trànsit de vehicles és gairebé inexistent des de fa dies. Foto: Marc Colilla.

Això hauria de desenvolupar un debat educatiu sobre l’ús de les noves tecnologies a l’aula, amb els seus pros i contres i arribant a conclusions que es poguessin aplicar amb més antelació en situacions com la que estem vivint. Ara totes les universitats de Catalunya són com la Universitat Oberta, amb classes a distància i gràcies als esforços extres d’una comunitat docent ja prou castigada. El debat a la pública és necessari, però potser encara no hi estem preparats.

En l’àmbit universitari i en un context com l’actual, preocupen més les persones que viatgen a altres països, com els estudiants d’intercanvi. A diferència d’altres universitats catalanes on s’ha convidat els estudiats de mobilitat a tornar, a la URV han optat per mantenir un contacte permanent amb tots ells i deixar la tornada a la seva decisió. Una amiga i companya del FET, Rut Queralt, és a Finlàndia des de fa gairebé tres mesos i ho exposa en un altre article que podeu consultar aquí.

“El confinament trenca el calendari previst i obliga a ajornar un munt d’activitas paralel·les”

El confinament obligat trenca tots els processos de l’educació i fa saltar pels aires qualsevol calendari previst. Tot i els esforços de la comunitat docent, es farà difícil seguir amb els continguts acadèmics i s’hauran d’ajornar conferències, xerrades i proves que tinguin seu a la universitat. Segurament això voldrà dir haver-s’ho de jugar tot en un examen a final de curs, i del professor depèn que hi hagi justícia per aquells estudiants que s’esforcen en assistir a totes les classes.

Però està clar que aquells que no poden tenir internet a casa són víctimes d’una altra injustícia, perquè el confinament també els suposa no poder seguir la docència virtual com els seus companys. Els treballs de final de grau o de màster estan a mercè d’haver previst amb antelació aquesta situació i tan de bo no estiguin tocats de mort.

“Admetem la situació en un context on d’altres es veuen obligats a fer grans sacrificis”

Tot plegat, són conseqüències que els i les estudiants universitaris admetem i comprenem resignadament com a part d’un context on molts d’altres es veuen obligats a fer més sacrificis que no poder anar a classe. Però nosaltres (si més no amb tothom amb qui he parlat) tenim clar que és la responsabilitat social la que ens obliga a quedar-nos a casa, la voluntat d’aturar de totes totes la propagació d’aquest virus i la consciència de no castigar més una salut pública que ara ha demostrat -si no ho havia fet abans- la seva vàlua. I vagi per endavant una salutació agraïda als seus professionals i a les estudiants universitàries de Medicina i Infermeria que voldrien ser al peu del canó. Tot anirà bé.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *