Carregant ...

Com ocells engabiats: paraules des del confinament

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Imatge d’un balcó de Torí amb el missatge “Ens tornarem a tocar sense por. Fins llavors, res ens impedeix pensar els uns en els altres molt fortament (i perquè no, dir-nos-ho)”.  Foto cedida per Klesi Balliu.

La veritat és que he dubtat diverses vegades sobre si escriure aquest article o no. Obria el document Word, me’l mirava durant una estona i l’acabava tancant en blanc, tal com l’havia obert. Perquè quan se’m va encarregar, tenia sentit: explicar la situació que s’estava vivint a Itàlia amb el coronavirus i com m’estava afectant a mi, com a estudiant en aquell país. Però la situació canvia per minuts i ara els protagonistes ja som nosaltres. El món ens mira i ja no té sentit que vagi a explicar res a ningú que ho està vivint en primera persona.  Tampoc vull augmentar la ja saturada quantitat d’informació que circula del coronavirus, ni opinar en un moment en què tothom opina (i potser només ho haurien de fer les persones expertes). Però si una cosa ens permet aquesta situació de quarantena és pensar, reflexionar sobre el que passa, sobre el que tenim o no tenim i especular sobre el que vindrà. I una reflexió d’aquest tipus, crec que no està malament que l’escrigui.

“VAIG MARXAR D’ITÀLIA PER UN PARELL DE SETMANES I NO SÉ QUAN HI PODRÉ TORNAR”

Aquesta és la cinquena setmana que jo no tinc classes. El meu segon semestre a la Universitat de Torí havia de començar el dilluns 24 de febrer. Al mes de setembre em vaig mudar a la capital del Piemont per cursar un Màster en Ciències Internacionals. Vaig deixar la feina, la família, les amistats i la meva zona de confort per anar-me’n cap allà dos anys. Quedaria bé dir que va ser un rampell, però la veritat és que va ser una decisió bastant meditada. M’ho penso tot molt. Abans de començar aquest segon semestre havia aprofitat per tornar a casa, a Reus, un parell de setmanes i també per operar-me dels queixals del seny (costa molts diners fer-ho a l’estranger).

Imatge d’un cartell penjat per una veïna a l’ascensor. Foto: Carla Clúa Alcón.

El meu vol de tornada era el diumenge 23 de febrer, a mig matí. Però la nit abans, que precisament coincidia amb les rues de Carnaval, van començar a sortir casos de coronavirus al nord d’Itàlia, molt a prop de Torí. Encara guardo ara els missatges que vaig enviar a alguns amics i amigues que viuen allà, explicant que la meva família no volia que hi tornés, i les seves respostes de “hahaha què va! Tot està bé, és com una grip”. No els culpo, jo també vaig discutir a casa, defensant que no n’hi havia per tant i que podia agafar aquell avió. Crec que quasi tots i totes hem pensat que la situació no arribaria on ha arribat i que era un problema llunyà de Xina. Però al final no vaig agafar aquell vol, i hores més tard van dir que tancaven les escoles, instituts i universitats. Dies més tard, recomanaven a la gent estar a casa i tancaven botigues. Després, la recomanació es convertia en una obligació amb risc de detenció i multa si s’incomplia. Al final, confinaven tot un país.

“tots hem cregut que el coronavirus era un problema de salut llunyà i que no arribaria aquí”

No vull parlar de xifres, de dades i quasi tampoc de fets, perquè tots i totes n’estem més que informats. Tampoc cal que expliqui coses que s’han viscut a Itàlia, perquè ara ja les tenim aquí i seria absurd. El que sí que és veritat és que allà estan en una fase una mica més avançada que nosaltres i inconscientment no podem evitar tenir-los com a referents. Cada dia parlo amb els meus amics i amigues, la meva parella i altres coneguts d’Itàlia per saber quina situació viuen, esperant millores que em facin pensar que d’aquí poc ens arribaran a nosaltres. Però la situació és greu, no només allà, sinó a tot arreu. I no es resoldrà amb quinze dies de confinament.

Alarma sanitària. Hauríem titllat de boja qualsevol persona que ens hagués fet cinc cèntims del que estem vivint. M’hauria semblat impossible que algú em digués que no podria agafar un vol per anar a Itàlia i ara, en canvi, veig tan lluny el dia que hi pugui tornar que quasi em sembla irreal. I no crec que sigui una exagerada, senzillament que, com deia, hem arribat a una situació límit que sembla un capítol poc amable de Black Mirror.

“Sento que estic vivint el confinament dues vegades i no hi estem preparats”

Sento que estic vivint dues vegades la quarantena. La primera quan la situació va esdevenir greu a Itàlia, van tancar aules i van començar a restringir les sortides de la població. Indirectament, jo també em vaig quedar més a casa, per seguir les classes en línia i perquè aquí es detectaven els primers casos. La segona quarantena, la més rotunda, va ser ara fa una setmana, quan es declarava l’estat d’alarma. Una situació que no t’arribes a imaginar, però que veient el panorama d’aquestes setmanes, es podia preveure.

El supermercat buit, una imatge que se segueix veient aquests dies. Foto: Carla Clúa Alcón.

Hem sigut lents i hem anat tard. Hem tingut la ‘sort’ que no hem sigut els primers, que hem pogut veure com el nostre veí començava a fer front a aquesta situació extraordinària i podíem començar a prendre mesures. Fa dotze dies, la meva parella es va enfadar amb mi quan li vaig dir que havia anat a prendre una cervesa. “Tanqueu-vos a casa, en serio!”, em deia. I això que jo ja estava bastant conscienciada de la situació i procurava explicar-la una mica a la gent d’aquí. Però ens els miràvem, pensant que mai ens arribaria. Perquè com diuen, fins que no arriba a casa teva no t’ho creus, no ho valores. Això mateix ho estem veient a França, que l’anterior cap de setmana estaven votant i els Champs-Élysées estaven plens de gent prenent el sol.

“Estem preparats”, ens deien. Digueu-me incrèdula, però jo crec que no ho estàvem. Ni ho estem encara ara. Si de veritat “la salut és el primer”, no entenc per què no es va tancar Madrid quan hi va haver aquell brot o perquè el meu amic Xavi que treballa a l’Aeroport del Prat m’explica que cada dia van arribant i marxant avions. I sóc conscient que s’ha de protegir l’economia i que hi ha decisions que no són fàcils de prendre, però si demanem a tots els treballadors que aturin els seus negocis i es confinin a casa, hem de fer que això almenys serveixi d’alguna cosa i valgui la pena.

“No entenc que no es tanqués Madrid quan va aparèixer el primer brot de contagiats”

Vaig deixar el meu pis a Torí tal qual estava, només marxava durant dues setmanes. A la nevera, hi tinc menjar que haurà caducat. M’he deixat les ulleres de la vista, les vambes, l’agenda i els apunts. Crec que fins i tot hi ha el pijama sota el coixí, com tinc costum de guardar-lo. A la maleta, només hi vaig posar un parell de pantalons i algunes samarretes. Em vaig acomiadar de la gent quasi com qui se’n va a dormir i diu “bona nit”, com si fos un tràmit, perquè saps que l’endemà a les vuit us tornareu a veure.

Sembla que el món ens hagi donat un toc d’atenció. Estem acostumats i acostumades a anar on volem quan volem, tenir el que desitgem immediatament i ser lliures, sense restriccions. No està ben vist no fer res, avorrir-te o estar-te a casa mirant per la finestra, encara que sigui el que més anhelem després d’una llarga jornada laboral. També estem habituats a planificar, a establir les nostres rutines i fer plans de futur, donant per fet que res pot impedir que es facin realitat. Ara ja no hi ha plans. No hi ha viatges marcats als calendaris per d’aquí tres mesos, ni tan sols dinars i sopars pactats amb els amics. Tampoc sabem quan podrem tornar a anar al Zara a comprar-nos uns pantalons i ni tan sols quan tornarem a visitar els nostres familiars. Ara ens estan forçant a fer allò que desitjàvem cada dia quan sonava el despertador –“tant de bo em pogués quedar a casa avui i no anar a treballar!”-.

“Ja no hi ha plans de futur: ni viatges, ni sopars amb amics, ni anar de compres”

Tots i totes estem fent coses que no fem mai. Ioga a casa, pintar, endreçar, fer puzles, jugar amb els nens i nenes, veure pel·lícules… I he sentit molts comentaris darrerament que deien que ara veiem que “la vida és sortir de casa i quedar amb persones”. Estic d’acord i em fa molta falta fer-ho. Però no és una llàstima pensar que només ens aturem i llegim un llibre si ens obliguen a tancar-nos a casa? Que ens donem una oportunitat i intentem pintar un llenç només si hi ha alarma sanitària? Que com estem en una situació extraordinària juguem a cartes en família? Quin ritme frenètic portem habitualment que no ens podem permetre aquests petits luxes?

Algunes botigues han tancat “per vacances”. Foto: Carla Clúa Alcón.

Amb la quarantena hem descobert moltes altres coses. Hem vist que el que realment és essencial per viure es pot comptar amb els dits d’una mà, que podem coordinar-nos entre tots els veïns i veïnes per sortir a aplaudir cada dia a les vuit, que la cançó que ens uniria a tots seria Resistiré, que el del balcó del davant que mai havies mirat ara pot convertir-se en el teu còmplice de quarantena o que trobar les galetes que t’agraden al supermercat no és una cosa que puguis donar per descomptat. De fet, acaba d’arribar la meva mare amb la compra de la setmana i ens hem posat contentes perquè ha trobat maduixes.

“Hem descobert que no sabem estar amb nosaltres mateixos ni avorrir-nos a casa”

També hem descobert que no sabem estar amb nosaltres mateixos, a casa, avorrir-nos. És cert que jo també desitjaria poder anar a fer una passejada a la llum del primer sol de la primavera que acabem d’encetar –i qui no!- o senzillament poder anar a treballar o a classe, però ara la responsabilitat implica quedar-nos a casa nostra. Molta gent diu que prou, que no pot més. Però és que l’únic que se’ns demana és això, estar a casa. Això em fa pensar en què també hem descobert les dues cares humanes contràries: la solidaritat d’aplaudir-nos i penjar un cartell a l’ascensor per si la gent gran necessita ajuda i l’egoisme de buidar els supermercats i les farmàcies. I després encara ens atrevim a jutjar aquells qui escalen murs o es llencen al Mediterrani en guerra.

Des que em van suspendre les classes el 23 de febrer, m’ho he intentat prendre tot amb filosofia i calma. Valorar les petites coses i sobretot agrair trobar-me bé perquè, siguin molts o pocs, m’és igual, les persones malaltes són les que de veritat es poden queixar. O les qui han perdut algun ésser estimat i no se’n poden acomiadar. O els valents i les valentes que estan treballant a contrarellotge per fer-nos la vida més fàcil. El virus no respecta fronteres, compromisos ni amor. A vegades, però, també pots tenir un mal dia. Sentir ràbia i enfadar-te. Pensar que perquè ha hagut de ser justament aquest any. Un any en què tenies molts projectes personals i laborals, en què havies volat lluny però tornes a ser a la casella de sortida. En què tenies una beca per anar a fer un projecte a Argentina. Ho vaig deixar tot per anar-me’n a Torí i aquí estic, escrivint això des de la meva habitació de Reus.

“Vivim entre la incertesa i la impotència. El 2020 potser ens canviarà per sempre”

Incertesa i impotència. D’això es tracta. El 2020 serà un any dur que potser canviarà per sempre el nostre comportament. Potser tots i totes viurem amb més intensitat l’exterior i serem més conscients de les petites coses que tenim. Ens tornarem a abraçar i a fer petons com abans, o fins i tot més. Perquè ens hem sentit com ocells engabiats i ja ho diuen, només quan et passa a tu saps el que és.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *