Carregant ...

El ‘Fet’ a casa (4): Les entranyes de l’hospital

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Empleades del servei de neteja dels quiròfans. Foto: David Oliete.

En reconeixement a la magnífica feina que estan realitzant davant la pandèmia del coronavinus els professionals de tots els àmbits que treballen a l’Hospital Joan XXIII, recuperem aquest reportatge del dossier ‘Hospital de referència’ de la revista FET a TARRAGONA. 

—–

“Com pots veure, sembla més un laboratori que una cuina”, em resumeix la Cap de l’Unitat d’Hoteleria, Ana Herrero, al final del nostre recorregut. Abans d’entrar ens hem posat una bata i un casquet de plàstic, imprescindibles per entrar al laberint de passadissos i sales des d’on s’alimenten els 400 pacients de l’Hospital Universitari Joan XXIII, i també els del centre sociosanitari Francolí i els de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. Res es deixa a l’atzar en aquest lloc d’on surten entre 1500 i 1800 àpats diaris.

L’equip de 40 persones que capitanegen l’Ana i la Bea Neila, la dietista responsable del Servei d’Alimentació, té la difícil missió de servir a cada menjada un gran volum de menús, cada un d’ells adaptat a les necessitats nutricionals, texturals i ètiques de cada pacient. “Hem de tenir en compte coses com si tenen problemes de deglució, si poden o no menjar sal, si tenen diabetis, cardiopaties, alèrgies, intoleràncies o sensibilitats químiques, i també si són vegans o si tenen restriccions per motius religiosos”, explica la Bea.

A les cuines de Joan XXIII s’elaboren més de 1.500 àpats diaris

Segons indiquen les enquestes de satisfacció dels pacients, en general aconsegueixen desmuntar aquell tòpic que diu que el menjar d’hospital no val res. “Sempre hi ha qui no ho troba bé, però hem de tenir clar que un centre mèdic no és un restaurant, on triem el nostre menú i hi anem a gaudir. Aquí estem restringits a les dietes terapèutiques. També és veritat que molts pacients, entre ells alguns que han tingut la mala sort de fer un recorregut per molts hospitals, m’han dit que aquí s’hi menja molt bé”, manifesta l’Ana.

“És molt gratificant que una persona et feliciti perquè ha trobat que el menjar és bo. És el millor elogi. Ens centrem en les reclamacions, però la veritat és que en tenim poques”, afegeix la Bea, que puntualitza: “A vegades darrere de les queixes hi ha un problema d’hàbits alimentaris. Encara que no t’agradin o no hi estiguis acostumat oferim una proporció molt alta de verdures, com ha de ser. I per postres està clar que no et donarem pastís, sinó fruita, que és molt més saludable”.

Treballadores a la cuina de Joan XXIII. Foto: David Oliete.

Una obsessió de la cuina és la traçabilitat: controlar fins al mínim detall el recorregut dels aliments des que es descarreguen els ingredients fins que el plat arriba a l’habitació del pacient, per evitar possibles contaminacions, i esbrinar-ne el focus amb facilitat en cas que es produeixin. En aquest sentit, la separació de tasques és una constant en tot el que passa dins de la cuina: una sala per rentar i desinfectar els ingredients, una altra per tallar-los, una per cuinar-los, una per emplatar-los… Les safates també es divideixen en colors diferents depèn del que s’hi talla: el blau pel peix, el verd per les verdures, el blanc per la carn…

Aquesta separació també la trobem en el sistema de neteja dels quiròfans. És un altre dels serveis del Joan XXIII que passa desapercebut pels pacients, però que és imprescindible i molt especialitzat. Els que s’hi dediquen necessiten una formació constant en relació als protocols de neteja que s’han d’aplicar davant de qualsevol incidència, i també en la implantació de cada nou sistema que utilitzen.

Els empleats de neteja dels quiròfans necessiten formació constant

Treballen en paral·lel a l’equip mèdic en el sentit figurat, però també en el literal: també per evitar possibles contaminacions, a les sales d’operacions s’hi accedeix des de dos passadissos enfrontats i separats. En una banda hi ha la zona neta, per on entren i surten els equips mèdics i els pacients. A l’altra és on som el David i jo, aquest cop enfundats amb bata i pantalons de roba i peücs i casquet de plàstic. Ens han permès acompanyar el personal de neteja per veure com un cop acabada la intervenció deixen el quiròfan impecable perquè hi entri el pròxim pacient, “que és per qui fem tota aquesta feina”, reflexiona l’Angustias Calvo, que coordina el servei.

Com els cirurgians, la Laura i la Mona també han de treballar de forma ràpida i eficaç. Em pregunto si mentre treballen s’imaginen com és el pacient que fa uns minuts estava en aquella sala, i com li ha anat. “Va, sense engarrotaments i amb vigor, que només son dos nens”, les anima en broma l’Angustias, mentre ens explica les interioritats de la seva tasca. “El primer que fan és fer-se una imatge global de la sala, per repartir-se els espais i les funcions entre les dues”. No ha estat una operació massa aparatosa, i en uns cinc minuts el quiròfan ja està net i els residus separats i processats, inclosos els infecciosos, que requereixen un tractament especial.

Bugaderia de l’hospital. Foto: David Oliete.

“Les operacions que necessiten més temps per netejar son les traumatològiques, que deixen molt residu de guix, o aquelles en què hi ha una pèrdua de fluids enorme, com ara un aneurisma”, explica l’Angustias. “Quan hi ha malalties molt contagioses, com un enterovirus, és quan el servei de neteja ha d’estar a l’alçada i sacrificar-se més per l’hospital, fent constants neteges a fons. Després d’episodis com aquests, els directors ens reconeixen el nostre esforç”, afegeix.

Després de 34 anys d’experiència al Joan XXIII, l’Angustias s’hi sent molt vinculada: “Això és com casa meva. Considero que és un hospital flexible, obert i proper. Treballo netejant, però mai m’he sentit apartada en cap dels sentits, i he fet amistats amb el personal amb qui treballo constantment, encara que formi part d’un servei diferent”.

L’equip d’anatomia patològica realitza biòpsies i autòpsies

Les entranyes son allò que és imprescindible pel funcionament d’un cos, però no se solen veure a simple vista. A banda dels serveis de cuina i de neteja, un altre òrgan vital del Joan XXIII és l’equip d’Anatomia Patològica, que entre altres coses realitza les biòpsies i les citologies. La seva missió és, precisament, analitzar les entranyes del pacient per fer visible el que no capta l’ull humà, facilitant el diagnòstic i el tractament.

El servei també s’encarrega de fer autòpsies als malalts que moren a l’hospital sota circumstàncies mèdiques inesperades, per recopilar informació útil. “És el que crida més l’atenció de la nostra feina, però realment és només una desena part del que fem. No ens agrada que ens coneguin per això, sinó pel que fem pels vius. És on hi dediquem més esforços, i també és el que considerem més important”, indica la Salomé Martínez, que dirigeix el departament.

La Salomé em fa una visita guiada per les dependènces del servei d’Anatomia Patològica, que estan repartides entre el soterrani i la segona planta. En la primera sala que visitem, cinc persones estan mirant una mostra pel visor d’un microscopi, quatre d’elles encarades per parelles, mentre una altra observa un monitor. Després pugem al segon pis per veure on es preparen les mostres per ser observades, tallant-les en rodanxes finíssimes i aplicant-hi un bany de color depenent del tipus de teixit.

Molts treballadors s’identifiquen amb la voluntat de servei de l’hospital

Tornem a baixar al soterrani i m’ensenya una altra sala on s’està analitzant una mostra citològica. En comptes d’una secció de teixit, en aquest cas s’estudia un conjunt de cèl·lules separades. Em deixen mirar pel microscopi, i veig una part de la mostra, que els meus ulls inexperts conceben com a centenars de petites taques rodones, com si fossin punts. La visió em serveix per imaginar-me la meticulositat que requereix la tasca d’examinar un a un cada un d’aquests punts, buscant-hi anomalies.

La sala del costat és l’última que veig, tot i que realment és on comença tot el procés. Una noia està rentant sota una aixeta el que sembla un gran tros de carn, i el secciona amb destresa. “Si et fa cosa no miris”, m’adverteix la Salomé, que deu haver percebut el meu canvi d’expressió en adonar-me que, òbviament, allò que té entre mans ha de ser un bocí d’òrgan humà. En concret, d’un pulmó. Li trasllado a la Salomé la meva sorpresa per la mida de la mostra.“És la normal. Sembla gran, però és poc comparat amb la mida que té un pulmó. A vegades hem de treure mostres d’un de sencer que ha estat extirpat per un càncer, per exemple”, m’explica.

Mentre recorrem els passadissos la Salomé aixeca els ànims d’una altra treballadora de l’hospital, que li parla amb la veu tremolosa. Està afectada per un pacient, imagino que proper, que no millora. Cada dia surten desenes de bones i males notícies del servei d’Anatomia Patològica i a vegades és impossible no involucrar-s’hi emocionalment: “És evident que quan saps que t’ha d’arribar la mostra d’un parent o amic estàs a l’expectativa, i ets tu el primer que li transmets aquestes notícies”.

Mossèn Fort consola una dona a la capella de l’hsopital. Foto: David Oliete.

L’hospital és un lloc on es remouen les entranyes a nivell físic, però també a nivell emocional i espiritual. D’aquest darrer espectre se n’encarrega Mossèn Xavier Fort, tota una institució que des de fa 25 anys fa l’estada més agradable als malalts i a les famílies amb grans dosis d’empatia i humanitat.

Assisteixo a una missa a la capella dedicada al patró que dona nom a l’hospital, sorprès per la gran concurrència tenint en compte que és un dia entre setmana. Després l’acompanyo en una ronda pels passadissos de l’hospital, i me n’adono sense esforç que tinc al costat un personatge especial adorat per treballadors, pacients i familiars. Independentment de si són creients o no, i del culte que practiquin, el criden a totes hores, sovint amb el simple requeriment que els faci companyia una estona. La majoria del personal mèdic també vol assegurar-se que hi sigui present quan s’han de donar males notícies.

Mossèn Fort acompanya els malalts i familiars amb grans dosis d’empatia

Des que és el sacerdot del Joan XXIII, Mossèn Fort ha convertit aquest lloc en la seva residència habitual. “Els monjos de Poblet tampoc surten. Allò és molt bonic, però a mi no em diu res. M’agrada més aquest claustre de sofriment”, explica mig en broma, amb l’humor encomanadís que el caracteritza, i que escampa per tot arreu per on passa.

Li pregunto si tot aquest patiment que veu cada dia a l’hospital no li ha fet qüestionar-se la seva fe. “No, i em pregunto per què”, respon. Li dic si pot ser que sigui perquè també experimenta l’altra cara de la moneda: l’alegria desbordant quan, per exemple, es produeix una recuperació inesperada. Però era una pregunta retòrica que es feia tot mastegant la resposta anterior. “Hi ha dolors i dolors…  Hi ha gent que fa molts anys que només els funciona el cap i no poden bellugar res. La mort és molt greu, però passar anys patint sense ni poder tocar-te el nas…Aquest és el dolor que em mata”, reconeix. “Això sí que a vegades em fa preguntar coses. Reanimar algú perquè quedi així… Això no crec que ho vulgui Déu ni sa mare”, rebla.

L’últim que veuen i senten alguns pacients que moren a l’hospital són la seva cara i les seves paraules. “A vegades és arribar i moldre perquè es tracta d’un accident. En el cas dels malalts procuro anar-lo visitant abans, perquè ens anem fent amics i no s’espanti quan em vegi a última hora”. El que necessita la gent en aquest moment és “que tinguin pau, que pateixin el menys possible, i que siguem amics perquè el seu viatge sigui més dolç.”“Intento que se’n vagin enduent-se una maleta d’estimació”, conclou.

Però no tot són desgràcies. En aquests 25 anys també ha estat partícep de moltes històries amb final feliç. Me n’explica una d’un noi que va entrar en coma després de sofrir un accident que el va deixar en coma. Des del primer moment va estar al costat d’ell i de la seva família. “Al cap d’un mes d’estar aquí, em van venir a buscar plorant d’alegria, perquè el seu fill havia tornat sense seqüeles”, relata. També recorda una jove romanesa que li va demanar que bategés el seu fill acabat de néixer, que no se’n sortiria. Mossèn Fort es va posar en contacte amb el capellà de l’Església ortodoxa, tot i que la dona li havia dit que no calia que es prengués aquesta molèstia. “Vaig assistir a la cerimònia, i em van fer padrí del nen. Al final es va salvar, i cada any em venen a visitar perquè el vegi”.

Parlant de Mossèn Fort, una treballadora de l’hospital em va dir que “quan no hi sigui, no sé què farem.” Li ho transmeto i agraeix l’elogi, tot i que no el comparteix. “Saben que el Mossèn hi és en totes, a les verdes i a les madures. Intento que siguem tots una família. Jo vaig entrar sent una espècie de Gran Germà, i ara sóc més aviat el Gran Avi”, conclou amb el seu humor habitual.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *