Fa uns dies, un amic meu, Catedràtic d’Història Contemporània, em feia avinent que havia decidit que el llibre “21 lliçons per al segle XXI”, de Yuval Noah Harari, formés part dels materials curriculars. Vaja… que va a examen. L’estic llegint. Més enllà de les recurrents excursions dicotòmiques que conté, i, a cops, un minso encaix econòmic de les conclusions, he de dir que en comparteixo la major part de les diagnosis i dels possibles escenaris de futur que projecta.
Si la “lluita de classes” dels segles XIX i XX tenien el seu ancoratge en el domini dels mitjans de producció, la del segle XXI –com a mínim-, el trobarà en el domini de la Intel·ligència artificial, les tecnologies de la informació i les biotecnologies (Harari dixit i un servidor ho comparteix).
Doncs bé, si el “paraigües” fos aquest, la pregunta que cal que ens comencem a fer, mal sigui per passar les hores de confinament, és: i l’endemà de la pandèmia, què? Cap on portarem/portaran aquest vaixell anomenat món?
“Traduir els aplaudiments del vespre en acció política no hauria de ser massa complicat”
No em sembla massa agosarat opinar que el crèdit de la nostra classe política no ha anat a més en les darreres setmanes. I si això fos així, on ens porta aquest tobogan?. Doncs dependrà de nosaltres, de la ciutadania, de la gent, de les persones. Traduir els aplaudiments dels vespres en acció política no hauria de ser massa complicat. Replicar les autogestionades fórmules de solidaritat i suport mutu en xarxes socials de servei al “comú”, sembla senzill. Repassar les múltiples iniciatives que apareixen a les xarxes, per fer-ne canals de col·laboració social, al servei de l’interès general, apunta a quelcom molt assenyat. I així…
“Quan acabi el malson, o es militaritza la política o l’omplim de llibertat”
Però, què tenen en comú totes aquelles iniciatives? La LLIBERTAT. I molt em sembla que aquesta és la bandera que, un cop més, intentaran arrabassar-nos quan acabi el malson. Crec que es tractarà d’un pols, per veure si s’aprofita l’experiència del confinament per tenir als ciutadans encara més controlats que fins ara, o si els ciutadans i ciutadanes aprofitem que ens hem conegut, per prendre el control de la situació. Dit altrament: si acabem de militaritzar la política, o si l’omplim de llibertat.
“En nom de la seguretat, voldran escanyar encara més les llibertats”
Espanya, com no!!!, està de nou a l’avantguarda: és l’únic Estat, si no vaig errat, en el qual a la pancarta institucional contra el virus hi apareixen els militars. Em sembla tota una premonició malsana. En nom de la seguretat intentaran donar dos tombs més a la clau que escanya les llibertats. I molts conciutadans hi estaran d’acord. Seran aquells que consideren que les seves cotes de llibertat ja són suficients i ara, el que cal, és garantir-les des de la seguretat, des de la repressió. Seran els mateixos que voldrien tancar fronteres a l’immigració, o que veuen en les llibertats de relació entre persones la més greu amenaça contra l’ordre que, a ells, els hi permet viure bé.
“Sense educació, no hi ha igualtat d’oportunitats que valgui”
Enfront, haurem de preguntar als aturats; als joves sense possibilitats d’emancipació per insuficiència de recursos, i als seus pares, i als seus avis; als qui pateixen marginació per les seves idees en tal o qual àmbit vital, i als seus pares, i als seus avis; a aquells que estan en l’exclusió social, o en risc d’estar-hi, als autònoms que hagin sobreviscut al tancament dels seus negocis, als afectats pels ERTO que vegin barrat el retorn a la feina, … Els haurem de preguntar si volen més llibertat, o més militars.
“estarem més segurs si som més lliures, o serem més lliures si estem més segurs?”
Deia el gran Miguel Núñez, i ho recull Raimon en una de les seves cançons: “ … si només els rics estudien, només ells sabran …”. L’educació, el saber, l’aprendre a pensar per un mateix, és la base de la llibertat. Sense educació, no hi ha igualtat d’oportunitats que valgui. Si hom no sap … és més fàcilment víctima de la por. Si no volem que els militars i la força del diner que hi ha al seu darrera (alguns ens diuen “capitalisme financer”), controlin la intel·ligència artificial, les tecnologies de la informació i les biotecnologies, hem de dedicar molts més recursos a l’ensenyament, hem d’estudiar, hem d’aprendre, i ens hem d’organitzar. Hem de cimentar la bandera de la llibertat en les persones; sense pors.
“Després de la pandèmia, caldrà decidir on volem estar… si ens deixen triar”
Respondre a la dicotomia de si estarem més segurs si som més lliures, o si serem més lliures si estem més segurs, no és fàcil. Succeeix, però, que estarem més segurs si som més lliures ho pensen –grosso modo-, la gent segura de si mateixa; i que serem més lliures si estem més segurs ho pensen –majoritàriament-, aquells que no estan disposats a entomar el futur a les seves mans.
L’endemà de la pandèmia, caldrà que tothom decideixi en quina riba vol estar… si ens deixen triar. Perdó…, si guanyem el pols a poder triar.
Ep … sempre llevat de millor parer.
