Permeteu-me que em presenti. Soc Josep Anton de Castellarnau i de Magrinyà, diputat a les Corts de Cadis, membre de l’orde de Carles III i tresorer de la Junta del Port. Fill i hereu de Carles de Castellarnau i Maria de Magrinyà. El meu pare, fill del Pallars, va comprar aquesta noble casa del carrer Cavallers el 1764. Diuen que el pedigrí senyorial del nostre cognom es remunta al segle XI. I a més de bon nom, la família tenia diners. Els havia fet, en gran mesura, amb l’explotació de mines de ferro i la construcció de tres fargues a finals del segle XVII i principis del XVIII. El meu pare va arribar a Tarragona seguint el camí del ferro, de la muntanya a la costa. I segons les males llengües, fugint d’un assumpte de faldilles. Tenim un parent il·lustre, segurament us sonarà el seu nom, que en parla en un dels seus llibres. Em refereixo a Josep Maria de Sagarra i Castellarnau, poeta, novel·lista i dramaturg, que relatava com el meu pare va sortir més o menys per cames d’Alins, per unes suposades relacions inapropiades amb una camperola.
La família castellernau va comprar la casa a mitjans del segle XVIII
Tenia fama de seductor, el meu pare. Va fer un bon casori. La meva mare també venia de família rica. Era la filla d’un mercader tarragoní. Tot just casats, es van instal·lar en una casa del carrer Escrivanies Velles, però pel que sembla queia de vella i això no feia per a una família de bona posició com la nostra. Per això en van comprar una altra al carrer Cavallers. Actualment n’és el número 14. En aquella època aquest carrer ja es perfilava com el més distingit de Tarragona. A tocar del nostre palauet, també s’hi alçarien el Palau dels marquesos de Montoliu, que avui en dia és el Conservatori, el Palau dels barons de Foxà, dissortadament en ruïnes, i la noble casa dels marquesos de Vallgomera. La va comprar a Josep Vidal, que no feia massa que n’era propietari i que s’havia enxampat els dits amb la inversió. En va pagar 4.500 lliures.
També era una casa vella, amb solera. Quan la vam comprar ja tenia molta història acumulada. El 1542 va ser residència reial per uns dies, quan hi va fer estada l’emperador Carles I. Uns anys més tard, durant la guerra dels Segadors, va acollir els Dominics que s’havien quedat sense convent. Nosaltres la vam refer. De dalt a baix. Evidentment s’hi conserven restes del passat. Algunes de visibles, com els robustos arcs apuntats que es poden veure al vell estable, o les esveltes arcades de l’escalinata principal que hi ha al pati interior. D’altres s’amaguen sota terra.
L’any 1992, aprofitant unes obres de rehabilitació, s’hi van fer excavacions arqueològiques, que van posar al descobert restes des del segle I dC. A aquestes alçades, no crec que us descobreixi res de nou si us dic que Tarragona és com una ceba, en què durant dos mil anys s’ha anat construint capa sobre capa. I la nostra noble casa no n’és una excepció. S’erigeix al bell mig de l’antic Fòrum Provincial, construït en època de l’emperador Vespesià. De fet, les restes més antigues que es van trobar al subsòl del pati són uns carreus que formarien part d’aquest conjunt monumental. Semblen la base d’una columnata o d’un podi. Pels arqueòlegs és un misteri. Aquella estructura no hauria d’estar allí, al mig del Fòrum, on se suposa que la plaça de representació era diàfana i buida de construccions. Potser formava part d’un sistema de comunicació entre el Fòrum i el Circ. De moment només és una hipòtesi.
L’edifici del carrer Cavallers amaga restes de fa dos mil anys
Com que a l’antiguitat tot es reaprofitava, durant l’època Baix Imperial part d’aquells carreus, posats ara en vertical, es van utilitzar per fer una nova construcció. Un altre misteri. Les edificacions que en aquella època havien començar a proliferar a l’antic fòrum eren modestes, de pedra seca i fang. Aquell devia ser, per tant, un edifici important o singular. Entre els carreus, s’intueixen les empremtes d’unes obertures, que donaven a una habitació interior. Més endavant es segellarien per convertir l’espai en una cisterna. En calien moltes de cisternes com aquella per abastir d’aigua potable Tarragona!
Els vestigis del passat, però no acaben amb els carreus romans. Les excavacions també van posar al descobert les entranyes del Mur Vell, erigit amb pedra lligada i argamassa. El van construir al segle XII, resseguint el traçat del que avui són els carrers Ferrers i Enrajolat, per protegir la ciutat que llavors se circumscrivia a la Part Alta. Al cap de dos segles, la línia defensiva va avançar fins on avui hi ha la Rambla Vella, el Mur Vell va quedar en desús. El poc que se’n conserva, està entreteixit amb les construccions medievals i modernes que s’hi construïren a sobre. Com la casa de la meva noble família.
Era una casa ben situada, amb unes vistes privilegiades sobre la ciutat en expansió. Pujant al terrat podia contemplar, amb orgull, les obres del Port a que tant vaig contribuir. Va fer una bona tria, el meu pare, tot i que no va ser a temps de veure el palau reformat en tota la seva esplendor. Va morir el 1766 i la meva mare es va quedar al capdavant de la família i de les obres. Segons la paperassa que es conserva, es va contractar un arquitecte, dos directors d’obra i no menys de set manobres, a un preu fet de 1.050 lliures. La casa es va refer seguint cànons neoclàssics, però amb una certa reminiscència barroca. Seguia l’estructura d’altres cases benestants de la Part Alta, amb un pati per a l’entrada de carruatges, una gran escalinata i una planta noble, que més que l’habitatge de la família, era l’espai de representació social, on es concentrava tot el luxe. Es tractava de quedar bé amb els convidats i si podia ser impressionar-los. De fet, quan la gent entra al saló principal encara es queda amb la boca badant. Que us penseu que no m’hi fixo?
A finals del segle XIX va deixar de ser la residència senyorial de la família
En aquesta vida, però, res és etern i fins les famílies més nobles podem entrar en declivi i les seves cases també. Així és com, a finals del XIX, casa Castellarnau va deixar de ser la residència senyorial que havia estat durant segles. El 1936 es parlava de fer-hi un museu d’art, però va arribar una guerra cruenta i aquell somni de renaixement es va esfumar. El 1940, tot i ser-ne encara propietaris els meus descendents, les corporacions provincial i local van oferir l’edifici al Ministerio de Educación Nacional i s’hi va establir la Biblioteca Pública de l’Estat, l’Arxiu Històric Provincial i la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, que no tardaria en muntar-hi un cicle de conferències. El 1954 Enriqueta de Castellarnau i de Miró i Antonio de Ibarra van cedir definitivament la casa a l’Ajuntament. Estava pràcticament desballestada. Poc en quedava del seu antic esplendor! Fins i tot alguns trespols havien desaparegut. Me la imagino com una gran boca desdentegada. El procés de restauració va ser lent.
Es van traslladar paviments i enteixinats d’una casa benestant de Reus i, poc a poc, es va anar adquirint el mobiliari. Sort que els que ho van fer, amb Ferran Castellarnau al capdavant, tenien bon gust! Si ara pugeu a la planta noble, la trobareu decorada de manera exquisida, amb un estil gairebé versallesc. Cada sala d’un color: la blava, la vermella, la groga, la verda. Grans aranyes de cristall pengen dels sostres. Les estances principals estan abillades amb cadiratges estils Lluís XV i Lluís XVI, grans miralls i xemeneies de marbre. Les habitacions, moblades amb llits sumptuosos i amb armaris amb incrustacions de nacre i metall. Gairebé tot es va haver de comprar de nou, resseguint la petja d’antiquaris. També hi hagué donacions, com la de la família Nadal-Malé que va obsequiar el mobiliari d’una habitació amb alcova o Joan Micó que va donar un piano de cua. Les males llengües diuen que, de vegades a les nits, se sent sonar el piano. I esgarips, i altres sons misteriosos. Però ja us he dit que jo no hi crec en fantasmes!
La restauració va concloure el 1977 i la casa museu es va obrir al públic
La veritat és que la casa ja no és com quan jo hi vivia, però m’agrada. Em puc imaginar fent-hi una d’aquelles festes de societat, en què ens reuníem els prohoms i les dames de la ciutat. Tanco els ulls i encara em sembla sentir el fru-fru de les faldilles. De tots els racons, però, n’hi ha dos que em tenen el cor robat. El saló de jocs i la biblioteca. M’hi passaria hores. Al primer, jugant al billar en aquella magnífica taula d’estil modernista. I al segon, llegint, assegut a l’escriptori del renaixement portuguès, envoltant d’unes prestatgeries sumptuoses, i de tant en tant alçant la vista al sostre per mirar embadalit l’enteixinat de fusta decorat amb delicats motius florals.
La restauració va concloure el 1977 i aquell mateix any, just la vigília de Santa Tecla, la casa, convertida ja en un museu, es va obrir al públic. L’entrada valia 50 pessetes. La visita al palau es complementava amb l’exposició del llegat de Joan Molas, una col·lecció de peces arqueològiques que havia iniciat el seu pare i que ell, professor de dibuix i antiquari, va anar ampliant amb els anys. Un altre personatge insigne en Molas. Membre de la Real Academaia de la Bellas Artes de San Fernando i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Havia de ser el director del Museu de la Ciutat, però aquell projecte primigeni no va arribar a reeixir. I quan es va inaugurar la casa-museu Castellarnau ell ja era mort. Part del seu llegat encara està exposat a la planta baixa. Hi ha una col·lecció d’àmfores rescatades del fons del mar, recobertes de la pàtina del salobre i el pas dels segles. I a les vitrines, petites figures exquisides i restes de làmpades romanes, algunes d’elles singulars, com una de vidriada o una altra en què hi ha estampat un penis alat.
El Museu d’Història de la ciutat compta amb unes 7 mil peces catalogades
A la planta baixa, a les sales més amagades, també hi trobareu esbossats episodis més moderns de la història de Tarragona. En una vitrina hi ha peces d’època carlina i una mica més enllà una litografia reprodueix la recepció als soldats que van anar a lluitar a l’Àfrica amb el general Prim. L’escenari és una plaça de la Font que us semblarà irreconeixible, amb l’antic convent de Sant Domènec, abans de ser reconvertit en Palau Municipal, al fons. A sota del quadre, una temible espingarda marroquí com a record de la gesta militar. En aquest mateix espai també es conserven dues corones de ferro forjades el 1911, per commemorar el centenari del setge de la Guerra del Francès. Durant anys van estar a la Rambla Nova, decorant el monòlit que recordava aquell episodi sagnant, en el qual, per cert, vaig tenir un paper important en la defensa de la ciutat.
Però el relat que presenten aquestes sales és incomplert, i més si tenim en compte que el fons del Museu d’Història de Tarragona, consta d’unes 7.000 peces catalogades. La majoria resten amagades, a l’antic celler de la casa, esperant ser exposades algun dia. El Museu. Tant de parlar i no us havia dit encara que la meva antiga casa n’és avui en dia la seu. Les oficines, des de les que es coordinen els espais Patrimoni de la Humanitat, estan a les antigues golfes, on antigament vivia el servei. I, contradiccions de la vida, mentre que els monuments romans, que es gestionen des d’aquí, obren regularment al públic, la meva casa ja fa temps que no. Coses de la crisi i de la manca de personal, diuen des de l’Ajuntament. Ara, si em voleu venir a veure a mi i el meu palau, ho heu de fer amb visites concertades.
(REPORTATGE PUBLICAT AL NÚMERO 26 DE LA REVISTA ‘FET a TARRAGONA’ (novembre-desembre de 2017).
