Advertisement
Carregant ...

Tornar a casa des de Xile: de nou a la casella de sortida

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Plaça d’Itàlia, a Santiago de Xile, buida. Ha estat durant mesos el punt central de les manifestacions dels estudiants xilens. Foto: Arnau Martínez.

L’altre dia llegia l’article que va publicar al FET a TARRAGONA la companya i amiga Carla Clúa explicant la seva experiència durant el retorn des d’Itàlia i el confinament a casa. Comparteixo moltes de les reflexions que feia, però especialment les següents línies: “Pensar que perquè ha hagut de ser justament aquest any. Un any en què tenies molts projectes personals i laborals, en què havies volat lluny però tornes a ser a la casella de sortida”. I és que el gener passat vaig deixar-ho tot per iniciar un viatge sense data de tornada a Amèrica del Sud. El 10 de febrer vaig arribar a Xile, on he recorregut més de 15.000 km en un mes i mig. Volia arribar a l’Equador, passant per Bolívia i Perú. Amb la pandèmia del coronavirus aquest viatge es queda en stand by.

“He viatjat en un vol trasatlàntic sense respectar les distàncies de seguretat”

Aquest dimecres vaig arribar a casa després de deu dies intentant-ho. En un inici, van tancar totalment les fronteres xilenes, després van permetre la sortida dels no residents, però tampoc va ser bufar i fer ampolles. Jo em trobava a Valdivia, al sud de Xile i havia de fer dues escales per arribar a Barcelona. Em van suspendre fins a quatre vols i vaig trobar refugi amb una família xilena, a la mateixa Valdivia, que em va obrir les portes de casa seva per confinar-nos plegats voluntàriament. Mai els hi agrairé prou l’escalfor que m’han donat mentre tot el món s’encongia. També un reconeixement als treballadors de l’ambaixada espanyola que m’ha acompanyat en un moment d’incertesa com aquest.

Un carrer desèrtic a la ciutat de Valdivia, Xile. Foto: Arnau Martínez.

Finalment dimecres a les 9 del matí aterrava al Prat amb Iberia, després d’haver-ho provat amb LATAM. Aquesta última companyia ha gestionat de manera nefasta la crisi, mentre que Iberia s’ha sabut comportar. Malgrat això, cal esmentar les poques mesures de seguretat de l’aerolínia espanyola, amb un vol amb overbooking, sense respectar la distància recomanada d’un metre entre passatgers i sense sabó al lavabo per rentar-se les mans. Tampoc cap missatge per megafonia que advertís de la situació excepcional i de les mesures per prevenir els contagis.

He de confessar que en un inici no tenia la intenció de tornar a casa. A Xile ara s’arriben al miler de casos del COVID-19 i el confinament encara no és obligatori, però una nit, un atac de responsabilitat em va fer comprar el bitllet. No tan pensant amb mi, sinó amb la família que ha patit més del que haguera volgut.

El govern xilè va prendre mesures ràpidament, però quan s’ha expandit la pandèmia ha frenat les restriccions

A Xile van començar a prendre mesures molt ràpidament. Amb només 44 casos confirmats es van suspendre les classes i es van prohibir els actes amb més de 500 persones. El 15 de març, es va confinar Caleta Tortel, una comuna amb poc més de mig miler d’habitants després de detectar un sol cas en aquest lloc remot de la Patagònia, i amb 71 casos a tot el país van començar a construir el primer hospital de campanya per fer front a la pandèmia. Per fer la comparativa, a Xile es van tancar les aules 28 dies abans que Espanya i les fronteres 23 abans que Itàlia.

Neteja dels carrers de Valdivia. Foto: Arnau Martínez.

El govern de Sebastián Piñera semblava previsor. Inclús amb 238 casos, el president de la república va decretar l’estat d’emergència per catàstrofe, però no va anunciar cap mesura concreta. L’endemà va decretar el toc de queda entre les 22 h i les 05 h, una indicació simbòlica, tenint en compte que la majoria de persones a aquesta hora dormen. Així doncs, el govern va establir restriccions força aviat, però quan van començar a pujar els casos de cent en cent, no se’n van anunciar de rellevants per tal de “protegir l’economia”, en paraules del mateix ministre de Sanitat, Jaime Mañalich, qui va proclamar unes desafortunades declaracions a la televisió assegurant que el coronavirus podia “mutar” i convertir-se en “bona persona”.

Sí que és cert que Xile i Amèrica del Sud en general tenen més consciència col·lectiva i des que es va declarar l’estat d’emergència, els carrers es van buidar, la majoria de comerços van tancar i els supermercats, per exemple, van començar a racionar aliments bàsics. Una ciutat com Valdivia, amb més de 150.000 habitants i quatre universitats, va quedar desèrtica.

Les cassolades per exigir el confinament substueixen les mobilitzacions d’estudiants dels últims mesos

Cal esmentar també el denominat “estallido social”. El 18 d’octubre de 2019 els estudiants de secundària xilens van començar a evadir el pagament del metro després que el preu d’aquest pugés 30 pesos. Aquesta acció es va intentar sufocar amb repressió policial, però era imparable i l’endemà van cremar 40 estacions de la xarxa ferroviària subterrània. Des de llavors les marxes, la mobilització, ha estat permanent. Segur que n’han sentit a parlar de la crisi social i política del país. Donaria per un article. Si us interessa el tema, us recomano el llibre ‘Big Bang’ del sociòleg Alberto Mayol.

Viatgers dormint a l’aeroport de Santiago de Xile. Foto: Arnau Martínez.

D’ençà que es va declarar l’estat d’emergència, les manifestacions es van aturar i es van transformar amb cassolades a les nou de la nit per exigir el confinament obligatori de la població. Fins i tot, la plaça Itàlia a Santiago de Xile, reconvertida amb el nom del “plaza de la Dignidad”, espai icònic de la revolta, ha quedat desocupada. Alguns pobles sí que van mobilitzar-se per aixecar barricades a l’accés dels municipis per evitar l’entrada de persones que podrien portar la malaltia a zones rurals allunyades i sense serveis hospitalaris.

D’altra banda, el Congrés de Xile aprovava aquesta mateixa setmana el canvi de data del plebiscit, passant-lo del 26 d’abril al 25 d’octubre a causa del coronavirus. El plebiscit és la resposta política a la crisi social que permetrà decidir si s’inicia el procés de redacció d’una nova constitució, tenint en compte que l’actual prové de la dictadura de Pinochet.

Aspecte de l’avió de Santiago de Xile a Madrid. Foto: Arnau Martínez.

L’economia de Xile ha caigut en picat d’ençà de l'”estallido social” i els economistes temen que encara ho farà més amb la crisi sanitària del coronavirus, és per això que el govern es va afanyar a aprovar un paquet de mesures socials com una renda bàsica garantida, un reforç al sistema sanitari, l’ajornament del pagament dels impostos de les Pimes o el pagament immediat de totes les factures emeses per l’Estat. I cal destacar que el de Piñera és un govern de dretes i que Xile ha estat “l’alumne model” del neoliberalisme pel Fons Monetari Internacional.

Terminals d’aeroports fantasmagòriques i un metro de Barcelona silenciós

D’ençà que va començar la pandèmia del coronavirus he anat seguint les notícies, sobretot quan va arribar el brot a Espanya. Tot i això, la distància física frena el pànic imperant i minimitza la crisi. Imagino que d’igual manera que quan des d’aquí observàvem incrèduls les mesures preses a la Xina, qualificant-les inclús de dictatorials. Ara qualsevol fa broma.

Aspecte de la terminal d’arribades a l’aeroport de Barcelona. Foto: Arnau Martínez.

Només aterrar a Madrid on vaig fer escala i després a Barcelona, vaig ser conscient de la gravetat de la situació. Unes terminals fantasmagòriques, un metro de Barcelona amb un silenci que feia feredat. Un bany de realitat, en definitiva. I només arribar, vaig topar amb les incongruències de l’estat d’alarma. Protecció Civil prohibia que qualsevol familiar amb qui em confinaré em passés a recollir i al mateix temps em recomanava no utilitzar el transport públic i agafar un taxi o un vehicle amb llicència VTC, amb un conductor que està en contacte amb moltíssima gent al llarg del dia. Vaig optar per no respondre a la recomanació perquè l’hagués dit grossa.

“Una carta d’amor a la meva mare, infermera, i a tots els professionals de la sanitat”

Mai hauria imaginat haver de tornar a casa per una pandèmia com aquesta, no entrava en els meus plans. Després de superar el primer mes de viatge, estava convençut que aquesta aventura s’allargaria força mesos. Ara que ja estic a casa i encara batallo per ajustar el jet lag, prenc consciència que la crisi sanitària anirà per llarg.

Jo ja miro bitllets per reprendre el viatge que m’ha fet somiar despert. Però ara siguem responsables del moment que estem vivint. Venen dies difícils. Us asseguro que tinc ganes d’abraçar a moltíssima gent, però de moment em conformo amb els de casa.

I per acabar. No crec en els personalismes, però avui deixeu-me que aquest últim paràgraf sigui una carta d’amor a la meva mare. Segurament són les que més pateixen en aquestes situacions i ha passat nits en vetlla esperant el meu retorn. A més a més, ella és infermera, està a primera línia. Ella no m’ho ha volgut explicar, però sé que aquests últims dies ha arribat plorant a casa. Gràcies a ella i a tots els professionals sanitaris que malgrat tot, seguiu al peu del canó.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Una resposta a “Tornar a casa des de Xile: de nou a la casella de sortida”

  1. MARIO MARTINEZ CORELL ha dit:

    gracies per tornar a casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *