Advertisement Advertisement
Carregant ...

Acabar l’Erasmus des de casa

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Aeroport de París (CDG). Per megafonia va sonar repetides vegades que la gent mantingués un metre de distància amb les persones del voltant. Tot i això, ningú ho aplicava. Totes les fotos són de Rut Queralt.

Fa una setmana, a Tampere, tot avançava molt ràpid. Ara, aquí, a París, tot el contrari: lentitud, paciència i mala organització. Enmig d’aquest núvol d’informació, d’opinions i de recomanacions a tort i a dret, sembla que el més encertat és tornar a casa. Començo a escriure aquest article en una butaca de l’aeroport Charles de Gaulle després de veure que m’han cancel·lat el vol i l’acabo asseguda a l’avió que, un dia més tard del previst, em porta a Barcelona. En tot moment, m’adono que la companyia de Júlia Vidal, l’altra estudiant amb qui viatjo, em serveix per amenitzar i fer més fàcils els moments de tensió.

El coronavirus obliga a deixar precipitadament els estudis a la universitat de Tampere

La setmana passada va ser una bogeria. Correus i trucades que ens fan pensar, constantment, si convé més quedar-nos a Finlàndia o tornar. Divendres 20 al matí publico l’article al FET afirmant, convençuda, que em quedo. Ens quedem per acabar l’Erasmus. La gent es fa ressò de la nostra decisió i em faig realment contenta per la rebuda que té. Molts missatges d’ànims i desitjant-nos sort que, aquí, aprofito per agrair honestament. Després de dinar, i tal com tenia previst, vaig a comprar per a una setmana. Torno a l’habitació de la residència i, just llavors, rebo un correu: la Universitat de Tampere em recomana, amb bastant ímpetu, que torni a casa. Tornen les trucades a l’ambaixada espanyola a Finlàndia i a la delegació de la Generalitat als Països Nòrdics. Em trobo, novament, que ningú es vol fer responsable del que fem. Tot són meres recomanacions. Aquesta manca d’informació no la patim només els ciutadans: és global.

“En pocs dies he hagut de prendre moltes decisions a contrarellotge”

Per tercera vegada, em trobo estancada en un pou sense fons d’avantatges i inconvenients. Ja no sé què pensar. Per cada pro, un contra. I viceversa. Quedar-me o marxar, una altra vegada. Tres hores buscant motius per totes bandes i, finalment, decidim mirar vols: ja no n’hi ha de directes a Barcelona. Punt negatiu, perquè fer escala en un altre país encara ho complica més. En veiem un que, malgrat tot, el podríem comprar, però ho deixem per demà. Tinc el cap saturat.

Aeroport de Hèlsinki, amb els passatgers esperant per volar.

Ingènua de mi, m’aixeco amb el mateix mal de cap que el dia anterior. Tot i això, decidim comprar un vol: Hèlsinki – Barcelona, amb escala de 13 hores a París, per aquest dilluns 23 de març. Creiem que no podem deixar-ho per més endavant: si ho fem, millor que sigui al més aviat possible, abans que la situació es compliqui més. Amb això, el dia millora. Una decisió presa i amb fonament.

Preparo una capsa i una maleta gran per enviar cap a casa. Amb Júlia i Roberto, els únics que quedem del grup d’amics, veiem la posta de sol, l’última posta de sol. I m’adono de la sort que he tingut venint a aquesta ciutat, Tampere, acollidora i carregada de bona gent. “Hi he estat bé aquests tres mesos”, em recordo a mi mateixa. Torno a l’habitació per enllestir l’equipatge i netejar l’habitació. Al cap d’uns minuts em truca la meva mare. Em diu que està preocupada. La veig cansada, esgotada. M’hi veig a mi reflectida, amb un mal de cap increïble i un cansament general que ja no sé d’on ve. Tot i els meus dubtes infinits i els nervis, li envio missatges de tranquil·litat i esperança. Toca animar-nos mútuament.

Última posta de sol de Tampere (diumenge 22) abans de tornar a Catalunya.

I ja estem a dilluns. Després de dormir unes quatre hores mal dormides, em llevo per acabar de preparar-ho tot. Em deixo coses per fer, cartes per escriure, però he d’agafar el bus a primera hora. Amb tot, des de dissabte, restem esperant els bitllets dels vols. Vam comprar-los a una empresa externa i encara no ens els han fet arribar. Trucades i més trucades i tant l’empresa com la companyia aèria ens passen amb raons, ens donen allargues. Minuts i segons invertits en tornar a casa i res ens assegura que ho puguem fer. Tres hores de bus i arribem a Hèlsinki. Per sort, aconseguim els bitllets i emprenem el primer vol. Una mica de mal d’orelles, però unes imatges de París realment boniques. A l’aeroport ens hi estem 13 hores fent escala. Ens combinem les hores de dormir i, a les 5h del matí ens avisen que han cancel·lat el vol.

Interior de l’avió amb els empleats i molts passatgers equipats amb mascaretes.

Comencem a fer una cua per reclamar els bitllets que no acaba fins a les 9:30h. Dempeus i respectant el metre de distància, la qual cosa ens sorprèn: per megafonia anuncien, repetidament, que deixem un metre entre les persones que tenim al voltant. Sorprenentment, tenint en compte que ens trobem en una situació d’emergència global, ningú ho aplica. Increïble.

A més, també em fixo que molta gent no porta mascareta ni guants, ni tampoc es protegeix de cap manera. I m’enfado, la veritat, perquè sembla mentida; vaig tapada de dalt a baix, amb guants, i tot i això no puc evitar estar nerviosa. Penso que en qualsevol moment, per qualsevol estupidesa, puc contagiar-me. O portar el virus i contagiar-lo, i perquè algú decideix tossir o esternudar sense prendre cap mena de mesura. Mentrestant, però, arreu professionals de la salut s’esforcen per paralitzar el virus i combatre’l. Quina contradicció més gran… I quina llàstima. Egoisme i una gran falta de respecte.

Aspecte de l’aeroport de Barcelona a l’arribada del vol procedent de París.

Amb tot, i després de passar la nit allotjades en un hotel, ens enlairem i arribem a Barcelona. Allí ens separem: no podem agafar el mateix taxi per tornar a casa. Els respectius pares no ens poden vindre a buscar per les limitacions de mobilitat, així que el més segur és anar amb taxi. Arribo a la Sénia i penso que hem tingut molta sort de poder tornar. Hem tingut complicacions que hem pogut solucionar, però el més important és que de moment estem bé. Tot i això, continuo pensant que em trobo en una bombolla de desinformació, que em deixo guiar pel sentit comú i que amb una setmana he viscut tants moments de prendre decisions a contrarellotge i d’un dia per a un altre que em costa ser conscient de tot. Torno a estar a casa i no sembla que hagin passat tres mesos des que vaig marxar.

Ara caldrà reubicar-me per fer on line assignatures amb anglès en un entorn on parlo català. Canvio el grup d’amics per la família i els viatges es transformen en setmanes de confinament. Continuo l’Erasmus des de casa assumint i admetent que no l’acabaré a Finlàndia.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *