Aquest és el reportatge íntegre que publiquem al número 40 de la revista FET a TARRAGONA, que es va distribuir entre els subscriptors abans de la declaració de l’estat d’alarma. Aquí l’obrim a tots els lectors per compartir en aquests dies de confinament.
—
La porta de l’ascensor és molt lenta a l’hora de tancar. Arriba al segon pis de l’Antic Ajuntament i s’obre pas un passadís estret, tímid, mig fosc. A l’esquerra, l’aula ‘Maria Aurèlia Capmany’. A la dreta, la ‘Jaume Vidal i Alcover’. “Benvinguts a l’Escola de Lletres de Tarragona”, ens rep riallera i càlida la Lurdes Malgrat, directora del centre des que era només un embrió l’any 2002.
Nou joves seuen en taula quadrada a l’aula Vidal i Alcover. Alguns ja són majors d’edat, d’altres encara no. El taller d’escriptura jove dels dissabtes al vespre és prou transversal. I no tots es volen dedicar a l’escriptura de forma professional, per fer caure un altre tòpic. O millor dit, no tots ho tenen clar. “M’agradaria, és clar que m’agradaria, però som conscients que tots i cadascun de nosaltres té el seu camí i els seus estudis per dedicar-nos demà a allò on realment ens estem formant”, s’expressa la Isabel, que té 19 anys i estudia Antropologia Social. Futurs filòlegs a la sala? I tant. I també futurs físics, i també futurs biòlegs. Transversal.
L’Escola de Lletres de Tarragona fa divuit anys amb l’ambició de ser un “refugi” per als amants de l’escriptura
El taller esdevé ràpid un motor d’escriptures automàtiques, lectures crítiques i creativitat dispersa. L’objectiu és encaminar aquest potencial creatiu i literari de cada alumne el millor possible; sembla clar. I es respira curiositat. Dels estudiants cap al professor, del professor cap als estudiants i dels joves sobre ells mateixos. Curiositat per descobrir-se, per autodescobrir-se. Una curiositat sana. “Són joves que escriuen bé i que estan fent camí amb la seva pròpia mirada del món”, s’afanya a descriure el Marcel Casas, professor de l’aula. Avui són 9 a classe, però en les setmanes bones poden arribar a la quinzena d’alumnes. “Hem doblat l’interès i les places en pocs anys, i aquest és un molt bon termòmetre”, creu. Desmenteix el tòpic que allunya el jovent de la lectura, ell creu que no. També té més preguntes que respostes.
La iniciativa la portaran ells i elles. L’Albert, que estudia Biologia i ja treballa en un projecte de novel·la fantàstica que vol publicar en un futur. La Irene, que tot just supera la vintena i reconeix que entrar a l’Escola de Lletres li ha suposat “trobar una direcció, saber-me capaç i descobrir què puc fer i qui vull ser”. O l’Edgar, el benjamí de cabell llarg i dessuadora negra que amb només 15 anys no té clar cap a on mirar i apunta amb timidesa a les branques de la psicologia i la sociologia. Per què són aquí? Perquè hi volen ser. Perquè se’ls dona bé això del full en blanc -el professor ho avala-, perquè es confessen inquiets i perquè han trobat un espai on obrir-se i créixer fora dels murs habituals. I fora dels cànons establerts.
Maria Roig: “El nostre perfil d’alumne és gent inquieta, creativa i curiosa”
“Si aconseguim que l’Escola s’entengui com un refugi per a escriptors i futurs escriptors, hem aconseguit de ple ser qui volíem ser”, somriu la Maria Roig, coordinadora del projecte i mà dreta de la Lurdes des de fa tres anys. “Hem de ser un lloc de trobada, d’entesa i de fomentar la literatura des de la il·lusió”, subratlla. El taller per a joves és la joia de la corona, però no és la bijuteria sencera. Al contrari. “Sempre vaig imaginar l’Escola de Lletres com un espai adreçat a un públic jove, però en cap cas això implicava tancar portes als adults”, s’afegeix la directora. Confessa, de fet, que els agrada jugar a barrejar els grups d’edat. “Perquè els joves no són un col·lectiu aïllat de la ciutat i el context cultural de Tarragona ens empeny a treballar colze a colze en favor d’un enriquiment col·lectiu”, matisa. Filosofia d’aprenentatge mutu.
Alguns dels assistents al taller d’avui no havien nascut quan el centre engegava a rodar ara fa divuit anys. La Lurdes recorda aquells dos tallers a la ja extinta Llibreria de la Rambla amb estima i nostàlgia. Prop de dues dècades, desenes d’alumnes i una trajectòria nòmada després, l’Escola de 2020 la formen vuit tallers periòdics, dos monogràfics puntuals i prop de cent estudiants fixes. Cal sumar-hi les activitats, xerrades o lectures públiques extraordinàries a les quals el centre encara no ha après a dir que no. “Hi som a tot arreu, sí”, es semijustifica Malgrat. “Perquè mai podrem normalitzar la il·lusió per les lletres si no ens sabem implicar públicament amb la nostra ciutat”, remata.
A més dels cursos, l’escola participa en nombroses activitats i lectures públiques
El jove Albert encara no sap quan podrà tenir a punt la seva futura novel·la fantàstica. Ni com es dirà, ni el perquè. “Aviam, que encara vaig per les primeres pàgines!”, gairebé implora paciència, amb simpatia. Ni tan sols sap del cert si la podrà publicar, encara. Però, si ho fa, no serà el primer escriptor que surt del planter de l’Escola de Lletres de Tarragona amb un volum editat, un premi a la butxaca o un nom al mercat. Ni serà el primer, ni serà l’últim.
“Som un refugi”, insisteix amb calidesa la Maria mentre acaba d’endreçar l’escriptori del despatx. “És clar que un dels nostres fins és estimular trajectòries professionals de futurs escriptors”, raona la directora. “Però també és el nostre fi aconseguir crear un equipament més per a la cultura de Tarragona, un punt de trobada”, afegeix. Amb aquesta filosofia de construir amb cura un nou espai cultural, l’Escola ha anat articulant un projecte docent i literari únic que no només sobreviu. “Estem vivint un període dolç, molt dolç”, somriu sota el nas el Marcel.
L’escola-refugi neix i creix “amb voluntat de servei públic, perquè creiem fermament que aquí pot venir qualsevol persona lliure que vulgui venir”, exposa la Lurdes. “El nostre perfil d’alumne? Gent inquieta. Gent creativa. Gent curiosa”, apunta la Maria. “Som un espai de llibertat i de diàleg on es pot dir tot, concebut per a compartir idees: com un creixement personal i professional tan accessible i obert com sigui possible”, reprèn la directora. No és greu que l’Edgar encara no tingui clar què estudiarà quan li arribi el torn de la universitat, ni que la Isabel miri el seu futur llunyà amb una mica de recel, ni que el propi Marcel no tingui boles de vidre per determinar quants dels seus alumnes d’avui podran emular-lo i ser professors de l’Escola en quinze anys. No és greu. La maquinària, l’engranatge, el model, funciona en silenci per sota.
Joan Rioné dirigeix un taller de contes infantil per explicar coses complexes amb paraules senzilles
És curiós també el cas de l’Ariadna, que té disset anys, ulleres acolorides i ara es prepara per a la selectivitat. Estudia un Batxillerat híbrid, a cavall entre l’artístic i l’humanístic, i està còmoda amb un llibre entre les mans. És bona lectora, i s’està revelant també com una possible escriptora amb projecció. Qui sap. Ella no està apuntada al taller de joves autors del dissabte, sinó al taller de contes infantils dels dijous. Ja hem dit que el ventall d’ofertes és ampli, enguany. És també la benjamina de la seva classe. Quan interrompem la sessió amb tota l’educació possible, el Joan Rioné comparteix taula amb les seves alumnes -majoria femenina incontestable- i està a punt de proposar-les un exercici “de fugir de la ficció, d’aprendre a divulgar” amb una pluja de llibres repartits aleatòriament a les taules. Explicar realitats complexes amb mots senzills, amb dissenys atractius, i fer-la àgil i entenedora. Difícil, oi? Els bons contes infantils acostumen a anar per aquí, també.
De nou, el perfil d’alumne només té en compte un únic patró: que no n’existeix cap de tancat. La Pilar vol aprendre a explicar històries per fer reflexionar als seus fills més petits, l’Enric és un periodista tan inquiet que necessita sortir de la zona de confort per retrobar-se amb el món de la lectura, la Maria Lluïsa ja estava cansada de la narrativa llarga i la Bea no amaga la seva predilecció pel gènere juvenil, perquè mai és tard per donar-se una oportunitat. Trets comuns? Ben pocs. I això és també un bon senyal.
Volem crear un espai còmode de dues hores a la setmana per trobar-nos sense pressió”
“Aquí, tothom té moltes coses a fer durant el dia i pretenem construir un espai comú, còmode, de dues hores a la setmana per trobar-nos sense cap pressió”, analitza el Joan, llapis sobre l’orella. És fàcil que no se’n adoni, però ho fa habitualment, com els artesans. Alguna cosa deu voler dir. “Descobrir els clàssics, descobrir els nous, aprendre a narrar per gaudir i fer gaudir”, valora al fil del taller que imparteix a l’aula de Maria Aurèlia Capmany.
La jove Ariadna s’angoixa una miqueta. No acaba de trobar idees clares per l’exercici que els ha manat el Joan, els conceptes no acaben de lligar i així qualsevol escriu una història decent. S’ho pensa, i s’ho torna a repensar. Alguna veu la intenta induir per accelerar la pausa, i és llavors quan la Bea, una de les més atentes i aparentment tímides de la sala, dona amb la tecla: “Deixa-la que somnïi!”, recomana. I tornar a començar. Va d’això, el projecte va d’això.
Cada taller és un món, perquè obre una finestra específica del ventall literari a escollir. Infantil, juvenil, detallista. Narrativa, poesia, teatre. Literatura de carrer, literatura universal. “L’Escola ha anat creixent tant que cada vegada podem disposar d’una oferta més rica a la ciutat”, es felicita la Maria. Els preus són quadrimestrals, i cap d’ells és superior als 80 euros. “Si no fóssim accessibles, no seríem tan útils”, considera la Lurdes, dona de fortes conviccions. Ho era quan va aixecar l’Escola el 2002 i ho és avui també, quan en celebra el divuitè aniversari. Reivindica que la literatura és activisme, és plaer i és esperit crític. “El que hem d’aconseguir és expandir aquesta escriptura, aquesta reflexió i aquest diàleg fora de l’aula: a la ciutat, al carrer”, s’emplaça la directora. “Fer de Tarragona una gran Escola de Lletres, oberta i transversal, implicada i constructiva”, proposa.
Lurdes Malgrat: “Volem fer de Tarragona una gran escola de lletres, oberta i transversal”
A tres metres i escaig del petit univers que s’ha muntat el Joan, s’intueix un altre. Tanquem la porta de l’aula Capmany i deixem prosseguir el taller de contes infantils que hem interromput amablement. A la Vidal i Alcover ja ha començat el taller de teatre que dirigeix amb ironia el dramaturg Albert Mestres un cop per setmana. I no té res a veure amb els cursos anteriors que hem anat descobrint. “És un repte aconseguir introduir els nostres alumnes a la literatura teatral!”, reconeix. Alguns són reincidents, com el veterà Sergi Xirinacs, que és qui arriba el primer. D’altres s’han anat incorporant més endavant. Tant se val.
No portem dos minuts de conversa sobre teatre quan van apareixen referències d’actualitat. Política, cultura, Tarragona. Així, en general. “Tallers com el nostre serveixen per crear una espècie de sensibilitat cap a la literatura, cap a la cultura, i són indispensables per despertar una dinàmica cultural i una inèrcia proactiva de la qual no anem sobrats, precisament”, presenta Mestres. “És molt difícil que puguin sortir escriptors, autors o cap moviment cultural de Tarragona si no ens ho creiem i no vertebrem una aposta decidida”, apunta el Sergi. “Ui, però mira que això ve de llarg!”, s’hi afegeix l’Agnès entre rialles punyents. I ja tindríem muntat el sainet. I sense assajar, i sense guió.
El dramaturg Albert Mestres imparteix el taller de teatre: “Cal estimular els escriptors amb aptituds”
Mestre, a qui avala una gran trajectòria com a dramaturg, reconeix que la seva història d’amor amb Tarragona “ve de molt lluny”. Seduït pel projecte de l’Escola de Lletres des de fa anys, la reivindica com “un nucli d’escriptors joves, amb aptituds i projecció, que hem d’estimular sense complexos”. “Perquè ja està bé de presuposar-nos inferiors a ningú i de mirades provincianes que ensorren el talent local i premien el de fora”, accentua. Demana una aposta valenta, i demana una aposta pròpia. “Ens hauríem de convèncer molt més del que podem arribar a ser”, convida.
Cap dels cent alumnes que avui té el centre segueix un patró comú més enllà de la vocació inquieta, de l’ambició d’autoconèixer-se -no és detall menor- i de la confiança en la literatura com a refugi personal. “El futur de l’Escola de Lletres de Tarragona anirà lligat al futur de la ciutat”, té molt clar la Lurdes. Demana encomanar l’esperit crític, la confiança en els joves i la vocació de servei públic que se li pressuposa a la cultura per definició. “Proposem llibertat i creixement, en lloc de proposar exàmens”, exposa Malgrat. Normes de la casa. Bé, sí, en fa una excepció. “Només fem un examen, i és el més exigent i personal: el de trobar-te i descobrir-te a tu mateix sense por i sense embuts”, sentencia. Una recepta que, lluny de ser una moda, és ja un model que ha superat amb èxit i salut la majoria d’edat. Es fa fosc i el carrer Major sembla callar de cop. La pròxima fornada literària de Tarragona s’està cuinant, sense pressa i sense estridència, a la falda de la Catedral.
