Aquesta setmana he sentit a la ràdio que un concessionari de cotxes anunciava que reobriria les seves portes ‘quan ens retrobem pels carrers’. Em va semblar una publicitat brillant. Aquesta és la recepta miraculosa que tots estem esperant. Retrobar-nos als carrers i a les places.
A Tarragona, en sabem molt de trobar-nos pels carrers. El traçat medieval de la Part Alta, amb els seus carrers estrets i sinuosos que condueixen a les boniques places del Rei, del Fòrum, de les Cols i sobretot la de la Font, ajuden a mantenir vives les relacions socials. Amics, veïns i saludats ens aturem i acompanyem en l’alegria i en la tristesa. L’enhorabona per un naixement a la família, el condol per una desaparició… ho fem pel carrer i, de vegades, fins i tot en poques passes.
“Haurem d’apostar per la cultura, que ens uneix i fa pujar l’autoestima als tarragonins”
I ara què? És la pregunta que tots ens fem. Com ens en sortirem, d’aquesta? No ho sabem, però ho farem. És evident que hi haurà canvis. La història és cíclica i ens ensenya que després de cada període de decadència arriba una revolució cultural, que ens ajuda a progressar com a societat. Tornarem als carrers, sí. Però a quins carrers volem tornar? Els de les botigues tancades o en liquidació, com aquest passat Nadal? El de les places plenes de terrasses on et cobren un ronyó per una ració de patates braves reescalfades? O els carrers plens de gent feliç caminant amunt i avall, com qualsevol dia de Santa Tecla, de Setmana Santa o del Dixieland?
Hem d’apostar per la cultura. Des de les institucions, des de les empreses, des de la base. La cultura és estratègica, ens uneix i ens fa pujar l’autoestima, de la qual no anem sobrades les persones que vivim a Tarragona. A més, la cultura, que va lligada a la felicitat, també té un nexe amb l’economia que tant preocupa, ja que, si estem contents, sortim al carrer. Si sortim al carrer, consumim, i si consumim, impulsem l’economia.
“Destinem més recursos a la sanitat, però també a la cultura que avui ens fa més suportable el confinament”
I si l’economia funciona, podrem dedicar més recursos a tots els serveis necessaris i imprescindibles com ara la sanitat, on el conjunt de les seves treballadores s’hi estan deixant la pell per a guarir-nos. Però, d’altra banda, tampoc podem oblidar que també cal destinar més recursos a la cultura. Cada dia, tancats a casa nostra, gràcies a la música, a la literatura o al cinema… el nostre captiveri no és tan dur. Faríem bé de no oblidar-ho.
Fa molts anys, gairebé en fa trenta, jo ja treballava en l’organització de les festes de Santa Tecla. Caminava molt amoïnada per algun imprevist de darrera hora, i em vaig trobar a una gran persona com és el Joan Jofré, que estava treballant col·locant cadires tranquil·lament per a un acte i em va dir: “Sílvia, fa molts anys que se celebra Santa Tecla, i se seguirà celebrant molts anys més. Ho solucionaràs, no pateixis”. No recordo si vaig resoldre el que m’amoïnava, però el que no he oblidat és el seu consell. Sempre el tinc present.
“El 2021 tirem la casa per la finestra per celebrar els 700 anys de l’arribada del braç de santa tecla”
L’any vinent celebrarem 700 anys de l’arribada del Braç de Santa Tecla a Tarragona. Aprofitem l’ocasió, tirem la casa per la finestra i recuperem els carrers. Com ja he dit anteriorment, crec que la història es repeteix, i, curiosament, l’any passat vam celebrar el 175 anys de les Festes de Sant Roc que tenen el seu origen en un episodi similar al que vivim.
La tradició diu que l’any 1844 hi havia una epidèmia de còlera a Tarragona, i que aquest sant va tenir un paper cabdal en la salvació de la població. Els veïns del Cós del Bou i la Baixada Peixateria van decidir organitzar-li, com a agraïment, unes festes populars. No sabem si també ens ajudarà a sortir d’aquesta situació, però, per si de cas, els veïns i les veïnes del barri ja ho tenim tot a punt per a retrobar-nos quan tot això acabi. Cal guarir l’ànima després de guarir el cos.
