Deixem enrere el quart cap de setmana de confinament i la tercera setmana de reorganització a l’Hospital. L’Hospital del Vendrell està ple però, per estrany que sembli, es respira un bri de calma en certs moments (tot molt relatiu), o potser és que ens adaptem i comencem a normalitzar la situació. Escric aquestes línies com a resum, o necessitat personal, per englobar el què professionalment, com a infermera gestora, he viscut aquests primers dies de pandèmia. Fa dues setmanes no veia com poder afrontar aquest canvi de paradigma personal i professional. Ara hi estic immersa.
“Escric per explicar, com a infermera gestora, el que hem viscut els primers dies de pandèmia”
Com la resta dels humans, no ens esperàvem que el coronavirus arribaria de cop i tant fort. Crèiem, o volíem creure, que seria com la grip estacional. Res de res. De la nit al dia ens canvia la vida a tots i, a nivell professional, em costa poder descriure el canvi. Les necessitats humanes d’ordre, llibertat, responsabilitat, igualtat, seguretat…. es veuen condicionades per la incertesa, la por, els dubtes i la confusió.
No poder donar resposta a certes preguntes del personal sanitari, i saber que probablement quan els la puguis concretar, no agradarà, és inquietant. Saps o imagines que moltes de les respostes aniran dirigides a canvis en el seu dia a dia professional, canvi de tasques, canvi d’unitat, canvi de rutines i tot en un ambient de por i pànic per no contagiar-se mentre estan treballant.
“Hem assumit un munt de canvis interns professionals en un ambient de por al contagi”
Com podran i podrem protegir a les nostres famílies de la possible font de contagi que som i serem? Malgrat la por, totes les professionals mostren ganes i empenta per col·laborar i poder donar el millor d’elles mateixes. Treballadores vocacionals per la manera de definir-lo a nivell social, cuidar ens surt de l’interior, però som professionals i s’hi requereix coneixement i tècnica. Com en totes les feines, suma la unió perfecta de vocació i professió.
En el primer moment, i molt important, cal poder establir els equips de protecció individual que les professionals han de portar en funció de la tasca que aniran a desenvolupar. No és fàcil, els protocols ens marquen una pauta que ens ajuda, però al dia següent aquesta pauta es modifica. Tornem a canviar. Cal informar a les professionals i donar resposta a les seves pors i als seus dubtes davant dels nous canvis.
“Hem gestionat els canvis continus de protocol i quins són els equips de protecció individual”
En aquests moments d’allau d’informació on és essencial la lectura dels diferents protocols que arriben de les diferents institucions, també se’t fa difícil fer servir la lògica, però amb esforç aquesta és la nostra principal aliada. Calma i tranquil·litat (la que es pugui), i reflexió ràpida (quin contrasentit!), què fem, com ho fem, pensem……així sí que ho podem fer bé! En dos dies, sembla que tothom ho hagi après, però no: fins que no et toca ser-hi i assistir els pacients sabem que és un repte per a totes.
Després arriba la confecció dels protocols interns del centre: cal adaptar-ne els genèrics, crear circuits dintre del centre, definir-los, organitzar-los i traslladar aquesta informació a tot el personal. Situacions inversemblants que requereixen solució. Ho fem durant la primera i la segona setmana de la pandèmia. Ho fem!
“S’ha demostrat el potencial i la capacitat d’aprenentatge de les professionals d’infermeria”
De manera paral·lela, com organitzem els equips de professionals? On farà falta més dotació d’infermeres, auxiliars d’infermeria i portalliteres? Sense oblidar-me de tots els equips d’administració, compres i recursos humans, neteja, manteniment, logística, bugaderia i restauració, grans equips amb tasques imprescindibles en el funcionament del centre. Gestió d’uns altres departaments. Incorporació de noves professionals? Formació exprés? Quina bogeria!!!
Doncs sí, ara toca creure en això, en el gran potencial de les professionals i en la seva capacitat d’aprenentatge. I ho fan! Toca prendre decisions en la redistribució del personal, molts dubtes i molts condicionants . Les decisions no es poden demorar en el temps, no ens en sobra en el treball davant la pandèmia. Aquesta feina, en condicions “normals” la desenvolupem en quatre o cinc setmanes. Ara, toca fer-ho en quatre o cinc dies. I ho fem! Ho fem mentre gestionem les baixes de les professionals i patim per com es trobaran i com evolucionaran.
“La gestió dels recursos i les necessitats ha revelat la col·laboració entre les diverses unitats de l’hospital”
En aquests dies, s’estableixen noves àrees d’atenció, es tanquen i s’obren unitats al mateix temps. Es busquen nous espais dins del centre i es pensa en necessitats d’espais fora de l’hospital: fins on ha d’arribar la previsió? Tothom tenim idees i s’han de canalitzar, organitzar i valorar, tenint en compte que un hospital no només atén persones amb simptomatologia de Covid19. Hem de preservar tota la resta d’atenció, ha de ser-hi igual, però en circuits diferents. Sectorització del centre, un altre repte. I ho fem!
Simultàniament, cal fer la gestió de material, de noves necessitats, dels recursos existents,….totes les unitats col·laboren les unes amb les altres, ara s’hi veu clarament com la suma de molts és el tot, o s’hi acosta. Anem reorgantizant i quan més o menys es clarifica el panorama, sembla que tot agafa una mica de calma. Una calma que penja d’un fil, amb una reorganització constant en funció de l’afluència de persones al servei d’urgències, de les necessitats d’ingrés a hospitalització, de les necessitats de cuidatges més específics en el suport respiratori, de la disponibilitat de llits i espais, de quan arriben els resultats de les PCR, de la disponibilitat de professionals….en definitiva: de molts condicionants.
“Cada donació d’empresa o particular és un plor d’emoció continguda”
No puc oblidar l’allau de col·laboració ciutadana, amb la continua recepció de les moltes donacions que es reben al centre (mascaretes de roba, quirúrgiques i amb filtre, bates, monos, guants, ulleres i pantalles de protecció, solució alcohòlica per la higiene de les mans, menjar i aigua, cremes protectores per als professionals, etc). Cada entrada d’una donació és un plor d’emoció continguda. Donacions d’empreses, de particulars, de particulars organitzats amb donacions econòmiques i que un centralitza amb la compra de material. Gràcies a tothom. Totes les petites i grans aportacions ens ajuden a seguir endavant. Igual que els aplaudiments diaris de les vuit del vespre. A vegades encara no he arribat a casa per sentir-los però cada dia que els he sentit i he pogut sortir a aplaudir, m’he emocionat. Això dóna força. Seguiu!
Ara encarem la feina amb el gran repte de la falta de material de protecció. Treballar amb criteris de contingència en aquesta situació és una font d’estrès, però ho fem! Seguim endavant per superar aquesta pandèmia. Les altes hospitalàries de les persones que milloren ajuda a seguir endavant. Sabem que hi ha persones que no milloren i es compliquen, i algunes, ens deixen. Deixen famílies amb un buit enorme. A les professionals també.
“Aquest patinament, que ens fa sentir vulnerables, marcarà el nostre futur”
Hem passat de les dues primeres setmanes on l’allau de dubtes i preguntes col·lapsaven el telèfon a una situació d’acceptació i control relatiu. La tercera setmana sembla que la corba de contagis millora, però al centre les professionals van escassejant, diàriament tenim noves baixes que debiliten la nostra possibilitat de resposta a les necessitats assistencials. Però seguim! Hores i hores de feina que tindran la recompensa en la superació de la pandèmia.
Tots tenim família i grans amics, que es preocupen per nosaltres i ens donen ànims. Saber que tots ells estan bé, també ens ajuda a seguir endavant. Cada dia que passa és un dia més i un dia menys.
“Els aplaudiments de cada vespre ens ajuden a seguir endavant”
Aquest patiment que ens fa sentir vulnerables marcarà el nostre futur. La vivència d’aquesta pandèmia restarà latent. El dolor d’aquests dies s’haurà de transformar en aprenentatge (molt agosarat ara però necessari). Ho farem!
Gràcies a tots els professionals que de manera directa o indirecta treballem per assistir i superar aquesta pandèmia. I gràcies a tota la gent que es queda confinada a casa.
