“Unes vacances massa llargues”. Així va definir la poetessa i traductora tarragonina Montserrat Abelló el seu exili a Xile. Montserrat Abelló embarca el 15 de juny de 1940 amb el seu pare des de Liverpool i arriben al port d’Arica un mes després per instal·lar-se a Valparaíso, llavors la capital econòmica i cultural del país. Hi van amb l’encàrrec de salvar un dic flotant que s’havia capgirat a la ciutat, tenint en compte que Mateu Abelló és enginyer naval. Abans, pare i fills han estat a França i a Anglaterra, fugint de la Guerra Civil. Poc es devia imaginar la poetessa que allí hi passarien vint anys. Montserrat Abelló descrivia d’aquesta manera al seu pare en un poema:
[…]
Salvares dics desnonats
i et senties sol,
quan em parlaves
de problemes matemàtics
que jo no entenia,
i que per a tu eren tan senzills
i clars com l’aigua.
Eres modest i el teu nom tenia
les inicials d’aquella mar
immensa que t’acollia.
Sovint parlem de desavinences
entre pares i filles i fills també.
Però jo puc dir que per a mi estimar-te
ha estat com respirar, de fàcil.
Aquest article neix el Dia Mundial de la Poesia, el 21 de març, quan qui signa aquest article va recordar l’exili de l’autora tarragonina a Xile. En ple confinament al país llatinoamericà a causa de la pandèmia del coronavirus, contacto amb Mireia Bofill, la filla de la poetessa que resideix a Barcelona i qui em facilita el contacte d’una cosina seva. Avui en dia, a Xile només queden dos familiars de la Montserrat, dues nebodes: Sofia Bofill i la seva germana. Tenint en compte la situació actual, fem una videotrucada que s’allarga més d’una hora.
Conversa amb Sofia Bofill, neboda de la poeta tarragonina: “mai es va sentir immigrant a Xile”
L’anomena amb el diminutiu “Montse” i tot i que començo a conversar en castellà, ràpidament em fa notar que també s’expressa en català. “No el parlo massa bé”, s’excusa mentre recorda que els seus pares són catalans i que també van buscar refugi a Xile durant la guerra. Gairebé no li he fet cap pregunta quan al cap de tres minuts de connexió se sincera: “Ens estimàvem molt i l’enyoro encara més”. En aquell moment recordo unes paraules semblants que em va dir la filla de Montserrat Abelló al cap de pocs minuts de trobar-nos ara fa dos anys, abans d’entrevistar-la per a un article també del FET a TARRAGONA: “Cada vegada la recordo més, la trobo a faltar molt”. Un buit que les dues cosines, que a més són padrina i fillola, comparteixen a 12.000 km de distància.
Malgrat la llunyania, Montserrat Abelló mai es va sentir forastera: “Mai es va sentir immigrant, la Montse era de tot arreu”, diu la Sofia. Justament una frase que també va pronunciar molt semblant la seva filla a l’entrevista que comentava fa un moment: “Ets d’un lloc, però ets del món”, reflexionava Mireia Bofill. La poetessa ho va fer palès a les memòries: “Xile és un país molt acollidor […] la zona de Valparaíso, que és on vivíem, i amb una gent molt oberta i simpàtica”.
La Síndrome de Down del seu fill Fernando li va suposar un revulsiu per escriure
La poetessa, que va morir el 2014 a Barcelona als 96 anys, va traçar la seva vida al continent americà, va treballar al consolat dels Estats Units o a l’empresa extractiva Los Andes Cooper. I es va casar amb Joan Bofill, “sense gairebé ni adonar-se’n”, com diu la mateixa Abelló a les memòries. Bofill també estava exiliat i amb ell va tenir tres fills: Mireia, Miquel i Fernando. El darrer va néixer amb Síndrome de Down, una malaltia que l’escriptora no va saber encaixar quan un metge li va confirmar: “Mai havia pensat que això fos possible en la nostra família, en què es presumia d’un alt nivell intel·lectual”, deixava escrit a les memòries. “No es va sentir acompanyada, va patir molt”, apunta la Sofia quan parlem del Fernando. “No entenia que era i es va preguntar una vegada i una altra per què a ella”, afegeix.
“L’exili, Xile i la maternitat, especialment la del Fernando, van ser algunes de les vivències que més tard van dur-la a la necessitat d’escriure-les a través de la poesia, com una vàlvula d’escapament”, subratlla la seva neboda. La traductora ho va afirmar en una conversa amb Eva Piquer on li preguntava si tenir un fill amb la Síndrome de Down la va impulsar a escriure. Hi ha coses que les portes a dins i no trobes la manera de treure-les enfora. “La Síndrome de Down del meu tercer fill va ser un xoc molt gran, era una cosa que no m’havia passat mai pel cap, i allò va fer que tingués més necessitat d’escriure. Va ser un revulsiu. Una alegria o una desgràcia sempre són un revulsiu”, responia. Montserrat Abelló ho explicava així en un poema:
Ets tendre,
estàs malalt.
Confons el negre amb el blanc.
I em pregunto per què.
Per què jo
no et puc aclarir aquest enigma,
si duus la meva sang.
Al poc de casar-se es van traslladar a la capital, Santiago de Xile. Allà hi havia el Centre Català i el Círculo Español. Gràcies al centre va estar en contacte amb intel·lectuals exiliats com Xavier Benguerel, Domènec Guansé i Joan Oliver qui li va prologar el seu primer poemari Vida diària. Allà també va forjar una forta amistat amb la pintora Roser Bru a qui enguany li han concedit la Creu de Sant Jordi. Abelló també va conèixer escriptors xilens com González Vera o Pablo Neruda. El centre, a més, publicava el butlletí Germanor, dirigit per l’escriptor tarragoní Domènec Guansé.
Montserrat Abelló es va sentir fascinada per la ‘Cordillera’ dels Andes
Amb els amics del Centre Català “feien molta vida a l’aire lliure”, assenyala la neboda. La poetessa es va enamorar de la Cordillera dels Andes, “li fascinava”, recorda la Sofia, “també l’urbanisme de les ciutats: cases individuals amb jardí, com si fos un poble”, continua. Precisament a Vida diària s’hi poden trobar imatges i símbols com ara la pedra, les ales o els arbres, tres elements relacionats amb la seva estada a Xile. Tant és així que la Cordillera l’anomena en les seves últimes paraules escrites a la seva llibreta abans de tornar cap a Catalunya:
Em llevo a dos quarts de set. Adéu a la Cordillera, a la casa, a tot. A les onze pujo a l’avió. Sec a la vora de la finestra. Adéu a Xile, a les seves muntanyes nevades, a la seva gent. M’estimo Xile. Visca Xile, mierda!!! (com diuen ells en brindar).
Montserrat Abelló torna el 1960 a Barcelona. Als anys 80, la Sofia va venir-hi a estudiar on va “descobrir una dona molt interessant”. “Després de tenir una vida molt dura, era una dona avançada per l’època, molt activista i lluitadora”, recorda. Jo venia d’una dictadura de Pinochet molt repressora i la Montse em va obrir un món que jo no coneixia, el de la llibertat”. Les dues sortien gairebé cada dia a exposicions, a trobades literàries, explica. “Era molt alegre, el positivisme fet persona”, conclou.
A Xile, font d’inspiració dels seus versos, no queda cap rastre de la poeta tarragonina
L’estada a Xile va modelar la poetessa tarragonina que, després d’escriure en castellà, va tenir la necessitat de fer-ho en català. El país sud-americà ha estat font d’inspiració, de vivències, de dolors i d’alegries que posteriorment ha deixat plasmats als seus versos. De Montserrat Abelló a Xile, malauradament, no en queda res, només continua viva a la memòria dels seus familiars i els intel·lectuals amb qui va compartir aquella etapa de la vida. I un poema que és un dels més llargs que ha publicat i un dels pocs que va posar títol: ‘Retorn’. La mateixa poetessa el recitava en aquesta gravació:
