Ara que portem setmanes amb l’atenció fixada als centres hospitalaris a causa de la pandèmia, obrim al públic en general un reportatge publicat el passat març al número 40 de la revista FET a TARRAGONA que té com a escenari l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla de la ciutat.
Un reportatge de vessant històrica que se situa darrere del claustre construït fa 432 anys, on hi ha quatre plantes desocupades (una sota terra) i alienes a l’anar i venir de metges, infermeres, pacients i personal administratiu. Alguns d’aquests espais formen part del primer edifici aixecat a la Rambla Vella.
El ‘Fet’ ofereix a tots els lectors un reportatge exclusiu de l’última revista
El groc de les ambulàncies acostuma a ser el color de fons de la porta en forma d’arc, original del segle XVI, que es manté ferma en aquest carrer. Per sota l’arc s’accedeix al Servei d’Urgències. Els malalts –a peu o en llitera– i els responsables de les ambulàncies giren cap a l’esquerra per entrar al vestíbul d’admissions. No hi ha temps per entretenir-se en el decorat. Però si un no té la necessitat d’atenció mèdica immediata i vol contemplar un pessic d’història, pot seguir en línia recta i es trobarà amb un altre espai original de fa gairebé cinc segles: el claustre de l’hospital.
Al mig del pati interior, dos aljubs recorden que a sota hi ha una gran bassa on abans es dipositava tota l’aigua que calia per atendre les necessitats del centre sanitari. El claustre i la porta arcada són els dos elements principals que mantenen viva la memòria d’un hospital que manté la mateixa ubicació des del 1588, quan es va veure la necessitat de substituir l’edifici vell i obsolet del carrer de les Coques que avui és la seu del Consell Comarcal del Tarragonès. A finals del segle XVI, es calcula que Tarragona tenia uns 5.000 habitants. Al finançament de les obres de l’hospital hi van contribuir la ciutat, l’arquebisbe i el capítol.
A l’edifici del segle XVI de l’Hospital hi ha quatre plantes desocupades des de fa anys
El director general de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, Joan Maria Adserà, convida el FET a entrar al claustre i a visitar els espais tancats del centre que formen part de l’estructura de l’edifici de l’edat mitjana. Es tracta de la planta subterrània, que va acollir la cuina de l’hospital i s’ha fet servir per a usos interns de magatzem i tasques de manteniment; la planta baixa, on hi havia el servei d’Urgències fins al 2015; un entresolat que va fer de biblioteca; la primera planta, amb habitacions per a pacients ingressats per intervencions quirúrgiques que es va tancar el 1997, i la segona planta, que va ser la maternitat del centre fins al 2013.
Barrejats amb els usuaris i els professionals que van amunt i avall en un horari de màxima intensitat assistencial (abans de la revolució que ha suposat el coronavirus) accedim a l’hospital per la porta principal, que és una còpia de l’original. La paret de la dreta és el mur medieval de gran amplada que separa l’estructura de finals del segle XVI de la construcció d’un segon edifici que s’alça al segle XVIII.
Girant a l’esquerra, camí de consultes externes, darrere d’una porta tancada hi ha la sala de juntes del patronat de la fundació. De cop entrem en el túnel del temps. En una paret, les pintures d’alguns arquebisbes remarquen la vinculació de l’Església amb el centre. A l’altra paret, una vitrina conserva més d’una vintena de pots de farmàcia amb la tau, símbol de l’estreta relació de l’hospital amb la ciutat. Una taula allargada envoltada de cadires antigues encara fa la funció de sala de reunions.
Acompanyats del cap de Manteniment de l’hospital, Carles Lagunas, accedim a l’interior del claustre, ara preservat de l’exterior per grans finestrals. Aixecant la mirada, a una banda tenim l’edifici nou amb cinc plantes que fa façana amb la Rambla Vella, i a l’altra banda, la planta baixa, la primera (del segle XVI) i la segona (del segle XIX), que miren a l’interior de l’illa de cases, on hi ha el moll de càrrega per on accedeixen els proveïdors de material del centre sanitari. Aquesta és la part oculta de l’hospital, uns 2.300 metres quadrats en desús, que ens disposem a redescobrir.
A la planta on hi havia Urgències es conserven arcs aixecats fa cinc segles
La planta baixa, d’uns 450 metres quadrats, va acollir el servei d’Urgències entre 1983 i 2015. Un llarg passadís permet contemplar els arcs construïts fa cinc segles, que conviuen en harmonia amb unes rajoles estil anys 70, unes cortines de colors blavosos i les portes d’accés a una dotzena de boxes on encara descansen algun llit i altres estris sanitaris.
L’entresolat s’havia utilitzat com a biblioteca i sala de descans per als metges. Sense cap ús des de fa cinc anys, el doctor Adserà treballa amb la idea de convertir aquesta planta i el soterrani en “un espai museístic amb una part dedicada a la història del centre sanitari i de la medicina en general, i una altra pensada com a espai pedagògic i divulgatiu per prevenir patologies”.
Al soterrani encara hi queden petjades de la cuina i la llar de foc. Fins fa una vintena d’anys, l’espai acollia les calderes que subministraven aigua calenta i calefacció a tot l’equipament sanitari, però ara només hi ha les bombes d’aigua dels dos pous que donen al claustre i eines i material intern dels operaris.
Les plantes 1 i 2 conserven la divisió en un llarg passadís amb habitacions –algunes amb banyera– a totes dues bandes. La primera planta s’utilitzava per ingressar-hi pacients intervinguts quirúrgicament, i la segona estava especialitzada en pediatria: els dibuixos d’alguns nens de fa quinze anys penjats en suros a les parets delaten l’ambient que s’hi respirava. Als corredors encara s’hi conserva material sanitari obsolet que ja s’ha donat de baixa pels avenços tecnològics o que s’envia a països del Tercer Món. Feines d’inventari que es fan enmig d’un silenci absolut.
Des de fa 10 anys, l’arxiu de l’hospital cataloga i digitalitza tota la documentació
Gràcies a la feina de l’arxivera i historiadora Neus Sánchez, que des del 2010 treballa a l’Arxiu Històric de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, podem resseguir alguns passos de l’edifici inaugurat el 1588 i de les nombroses ampliacions fetes a l’entorn del solar de la Rambla Vella. Sánchez ha catalogat i digitalitzat tota la documentació que estava dispersa en diferents espais i que va ser dipositada fa una dècada a l’Arxiu Arxidiocesà. S’hi comptabilitzen fins ara 3.200 documents històrics i més de 2.300 fotografies, però la xifra anirà en augment.
Bona part de la informació de què disposen l’han aconseguit buidant i analitzant actes municipals i capitulars de l’època i inventaris post mortem. Fruit d’aquesta recerca, se sap que l’edifici de finals del segle XVI no estava del tot enllestit quan es va inaugurar, però que disposava d’una cambra per al capellà, una habitació de l’hospitaler (sagristà), una sala per a dones amb set llits i una per a homes amb onze llits. I al cap de pocs anys s’hi afegeixen cuina, rebost, sala per fer la bugada, celler i sala per a pelegrins, entre altres espais.
“Creiem que les sales per a malalts estaven ubicades a l’edifici de migdia (el que conserva la gran llar de foc). En un primer moment l’hospital només devia ser de dues plantes més el soterrani”, descriu Sánchez. L’immoble ha viscut contínues reformes i diversitat d’usos al llarg dels segles. Per exemple, arran de la Guerra de Successió i amb l’entrada de les tropes de Felip V el 1713, l’hospital és ocupat pels militars i els administradors són obligats a abandonar-lo. Mig segle després, el 1764, s’inaugura l’ampliació de l’edifici contigu que arriba fins a l’actual carrer de Sant Agustí. Una de les plantes acull la Casa de Recollides (que atenia noies que s’havien quedat embarassades i eren expulsades per les famílies) i, més endavant, una altra planta s’utilitzarà com a Casa de Convalescència, amb una funció similar a la que té avui un centre sociosanitari.
L’edifici del segle XVI ha viscut nombroses reformes i ampliacions
Amb el setge i ocupació de la ciutat per part dels francesos l’any 1811, l’hospital és desallotjat i ocupat com a quarter militar. “En aquella etapa”, apunta la responsable de l’arxiu, “es va perdre molta documentació i gran part del mobiliari. Es van destruir llits, robes, estris i utillatge. La documentació de l’època ens diu que després de la marxa dels francesos a l’hospital no s’hi va trobar res”. El recinte del segle XVI es manté com a hospital militar fins al 1931. A partir d’aquesta data s’aniran remodelant les instal·lacions progressivament incorporant-hi serveis propis i moderns adequats als nous temps. El 1961 s’aixeca la segona planta darrere del claustre per instal·lar-hi la Clínica Santa Tecla. El Teatre Principal, que era propietat de l’hospital, es ven el 1964 per poder atendre les despeses d’aquesta ampliació.
Paral·lelament, a l’edifici del segle XVIII s’hi aniran fent diferents obres de reforma i millora, que culminen a la dècada dels anys 70 del segle xx amb la construcció de les cinc plantes del modern hospital i un edifici de serveis a l’interior. És la fesomia del centre sanitari tal com la coneixem avui, suma de remodelacions i ampliacions dels edificis del 1588 i el 1764 que han preservat alguns elements arquitectònics que configuren la identitat i el llegat històric de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla. Un llegat que al segle XXI volen posar en relleu.
