Advertisement
Carregant ...

El ‘Fet’ a casa (9): el cotxe de Tarragona

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Anunci promocional dels Siata a la Universitat Laboral, els anys 60. Foto cedida.

(Reportatge publicat al número 27 de la revista FET a TARRAGONA: gener de 2018)

Als anys 50, l’economia autàrquica del franquisme donava poques opcions a aquells que volien, i podien, comprar-se un cotxe. Els d’importació, a més de tenir uns preus prohibitius, es trobaven amb comptagotes i només hi podien accedir aquells que tenien més influències. L’arribada del famós Seat 600, a mitjans dels anys 50, va canviar aquesta dinàmica i va permetre que cada vegada més gent pogués adquirir un vehicle, sobretot a partir de principis dels 60. No obstant això, durant un bon grapat d’anys el 600 va ser gairebé l’única alternativa mitjanament assequible per motoritzar-se, i de seguida hi va haver qui reclamava automòbils amb una mica més de prestacions a un preu raonable.

El restaurador barceloní Esteve Sala Soler, gran aficionat al motor, era conscient d’aquest nínxol de mercat quan, l’any 1954, visitant el Saló de l’Automòbil de Torí, va conèixer la marca italiana Siata, sigles de la Società Italiana Applicazioni Trasformazioni Automobilistiche. Aquesta empresa, fundada per la família Ambrosini, es dedicava a l’adaptació i transformació d’automòbils, canviant-ne les carrosseries per d’altres d’artesanals i potenciant-ne els motors, i convertint així bastidors de models utilitaris de Fiat en cotxes esportius i també en furgonetes. Al llarg de diverses visites a Itàlia, Sala va convèncer els germans Ambrosini de l’oportunitat de negoci que hi podia haver si implantaven una filial de Siata a l’Estat espanyol, aprofitant la imminent irrupció de la factoria Seat a la Zona Franca, que els podia subministrar els bastidors i els motors del nou 600 per modificar-ne la carrosseria i crear així nous models d’automòbil a un preu competitiu. Naixia així Siata Española.

Al polígon Entrevies es va construir a partir del 1959 els models Siata

La primera opció de Sala i Ambrosini per ubicar la fàbrica de Siata Española va ser la mateixa Zona Franca, per la proximitat amb la factoria Seat. Finalment, però, van optar pel polígon Entrevies de Tarragona, que en aquells moments estava desenvolupant l’Ajuntament de Tarragona, ja que oferia terrenys industrials a molt bon preu (comprats prèviament pel consistori a petits propietaris agrícoles a canvi de quantitats irrisòries). La fàbrica Siata Española, doncs, es va instal·lar l’any 1959 a l’antiga finca del Mas de l’Oliva, prop de la Universitat Laboral, i l’any següent ja en va sortir el primer prototip de Siata: l’Ampurias 750, una versió esportiva del 600.

El Siata Ampurias és precisament un dels tres models que hem aplegat per fer el reportatge fotogràfic que il·lustra aquest article. N’és l’amo Jaume Cabot, autor del llibre SIATA Española: Historia de la factoría SIATA de Tarragona, publicat el 2017 per Arola Editors, amb qui ens trobem davant del menjador de l’antiga Laboral. No podíem haver triat un escenari millor: l’arquitectura típica dels anys 60 d’aquest edifici casa perfectament amb les línies retro del cotxe. De fet, tal com explica Cabot, Siata va triar les instal·lacions de la Laboral per fer-hi les fotos promocionals dels seus vehicles i així accentuar-ne la modernitat.

Tres models de cotxes Siata a la gran plaça de l’antiga Universitat Laboral. Foto: David Oliete.

Comencem a parlar dels Siata i se m’escapa dir que som davant del túning dels anys 60. Error. Cabot arrufa el nas. “És que es diu que els Siata eren com els cotxes tunejats d’ara, i no era pas així. Són molt més que això: estan completament transformats. Se’ls canviava tota la carrosseria i s’aprofitaven peces fins i tot d’altres marques, com la Renault. Costa veure que la base és un 600”. I certament té raó, en especial quan Xavi Molero, del Club Siata Tarragona, m’ensenya l’interior de la seva furgoneta Formichetta, que arriba a duplicar l’espai del 600 que tots coneixem.

ELS SIATA ES TRANSFORMAVEN A PARTIR DEL BASTIDOR D’UN SEAT 600

Aquest model, la Formichetta, que es va començar a comercialitzar l’any 1962, va ser el best-seller de Siata. Cobria les necessitats de petits empresaris i comerciants, que necessitaven un vehicle de càrrega per transportar mercaderies els dies laborables però també un cotxe utilitari per anar amb la família els caps de setmana, ja que a la part posterior s’hi podien desplegar dos seients més, a banda dels dos del davant. Posteriorment van arribar altres furgonetes que van veure augmentada encara més la seva capacitat mantenint la base del 600, que ja té mèrit. En tenim un exemple amb la Minivan 3000S4, que també apareix al reportatge, i que ha estat restaurada pels membres del taller ocupacional de l’Associació Egueiro de Valls, dedicada a la rehabilitació i la reinserció de persones amb problemes de dependències.

Detall del motor d’un Siata. Foto: David Oliete.

La Siata, però, no només va suposar un avenç en el món del motor a l’Estat espanyol, sinó que també va tenir un paper important en la incipient industrialització de la ciutat, ja que es pot considerar que Siata va ser la primera factoria important que es va instal·lar al polígon Entrevies, en un moment en què bona part de l’economia de Tarragona encara es basava principalment en l’agricultura i la pesca. Tal com explica Antoni Rovira, director tècnic i comercial de Siata, això va suposar un problema a l’hora de trobar mà d’obra qualificada: “El 80 % de la gent que teníem venia del món agrícola i del món mariner, gent del Serrallo que quan era l’hora de la pesca desapareixien i després tornaven a venir. Se’ls va haver de formar per passar d’una feina purament manual a una de molt més tecnificada. Pensa que, els primers anys, amb poc més de cent persones es feien entre set i vuit vehicles diaris”.

La fàbrica s’amplia el 1965 per produir més cotxes i arriba a tenir més de 200 treballadors

Aquesta primera etapa de feina quasi artesanal, en què els cotxes es modificaven d’un en un, va anar evolucionant pel que fa a la tecnificació, sobretot a partir de l’ampliació de la fàbrica l’any 1965, en què es va incorporar una doble cadena de muntatge que va permetre passar de modificar set o vuit vehicles al dia a un màxim de vint-i-dos. Aquest augment de la producció va anar paral·lel a un increment dels treballadors, que van arribar a més de dos-cents, i també de les vendes, gràcies a una important xarxa comercial que subministrava vehicles Siata a tot Espanya.

Ens trobem, doncs, a finals dels anys 60, quan, alhora que Siata obtenia les cotes més altes de vendes, el mercat automobilístic començava un canvi que feia preveure el final de l’empresa. La lenta però evident recuperació econòmica de l’Estat espanyol va fer que es passés d’un mercat de demanda a un d’oferta. Ara ja no calia esperar un any per accedir a un 600 o a un Siata, perquè cada vegada era més fàcil comprar un cotxe d’importació senzill, un Citroën o un Renault, marques amb les quals Siata tenia poques possibilitats de competir. Així doncs, l’empresa va optar per diversificar els seus productes i va intentar ampliar el mercat produint també camions frigorífics, mobles de cuina metàl·lics –que van tenir un cert èxit–, pantalles per a fluorescents i fins i tot carrosseries per a embarcacions recreatives, les Siata Ancas, alguna de les quals encara es pot veure al port esportiu de Tarragona.

El 1971 s’atura la producció de la factura de Tarragona i es liquida l’empresa

Aquest intent de diversificar la producció no va ser suficient per salvar la Siata, sobretot quan Seat va anunciar que deixaria de subministrar-hi xassís i bastidors perquè tenia pensat fabricar una furgoneta molt semblant a la 3000 Special. D’aquesta manera, tot i l’absorció de Siata per part de Motor Ibérica l’any 1971, aquell mateix any es va interrompre la producció de la factoria de Tarragona i es va liquidar l’empresa, després de més d’una dècada de transformacions automobilístiques al polígon Entrevies.

Què en queda, actualment, de Siata Española a Tarragona? Durant la nostra conversa, Antoni Rovira es queixa, amb raó, del poc coneixement que té la ciutat d’aquesta important peça de la seva història industrial. Cal dir, però, que iniciatives com la publicació de Jaume Cabot o la del Club Siata Tarragona, que organitza des de l’any 2002 trobades anuals d’aquests vehicles, fan una gran tasca a l’hora de difondre la història d’aquesta marca de cotxes, que ara ja es poden considerar com a clàssics i que són el testimoni viu del desarrollismo franquista. D’aquesta manera, Siata, des de Tarragona, es pot considerar un dels últims exemples d’una indústria mecanitzada, però encara amb una base artesanal, que a partir dels anys 70 va desaparèixer per donar pas a la producció industrial massiva de l’actualitat. Poca broma. I és que Cassen ja ho deia, a El mujeriego, que un SIATA no és un cotxe qualsevol.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *