L’edifici que alberga la capelleta de Sant Roc del carrer Civaderia va començar a esfondrar-se fa unes setmanes. Al número 28-30 d’un dels carrers més antics de Tarragona. Allà, una capelleta votiva s’alça a escassos metres del vianant. Un drac corona l’altar, sostenint una enigmàtica llum lobular. Dintre, rere una vitrina, una talla d’un pelegrí acompanyat d’un gos, s’aixeca la túnica i s’assenyala una nafra al genoll. És Sant Roc, el patró advocat de la pesta. En temps de la Covid-19, cap espelma i ofrena el veneren, malgrat que faci 400 anys que els veïns d’aquest emblemàtic carrer li van confiar la seva protecció i li van dedicar un espai que ha viscut tots els colors de la història moderna.
La deixadesa de la capelleta evidencia la degradació patrimonial i la desaparició de lligams locals a la Part Alta
Per qui no conegui el carrer Civaderia, la seva estructura és una artèria i empremta urbanística de la Tarragona medieval, on carrerons, escales i places conviden encara a l’activitat amagada. Un bon grapat de locals abandonats dels bordells d’antuvi ho certifiquen avui dia. Civaderia, també breument amb la nomenclatura Labradores, era abans de tot això, llar d’hortolans, llauradors i agremiats. I enmig, espectador de les seves passades inclemències, es troba Sant Roc.
“Sant Roc no demana res a canvi, passa per aquí, es confon entre la població, i els que té al voltant els sana, els cura. No els sana fent un miracle, els sana perquè ell és metge. La seva figura és la d’una persona que va néixer a Montpeller (Occitània), i estudia la carrera de medicina. Al segle XIV, Montpeller era una de les facultats de medicina més importants d’Europa i s’especialitza en el que podríem dir avui epidemiologia. Per dir-ho d’una manera, era un epidemiòleg del segle XIV. Quan va a Roma, no va de pelegrinatge, va a treballar en els hospitals. La fama li ve perquè sanava la gent. Potser no és que era un sant, sinó un bon metge”, explica Xavier Cordomí, director de la Casa dels Entremesos de Barcelona i director artístic de Tradicions de l’Institut de Cultura.
Cordomí és també fill del barri de la Catedral de Barcelona on se celebra Sant Roc des de 1589 i president de la Comissió de Festes. Per ell, el lligam amb la tradició de Sant Roc ve de petit i la seva vinculació, com reconeix, és per un vessant patrimonial i identitària amb el barri. Fer comunitat entorn d’un mite. Un cas amb què ho il·lustra és la configuració urbana de Barcelona a la postguerra, on la construcció de l’Avinguda Catedral va expulsar a molts veïns del barri. La festivitat de Sant Roc, cada 16 d’agost, era una cita on tornaven els antics veïns o descendents d’ells, per trobar-se i no perdre el contacte. “Si agafes el mapa dels Països Catalans o d’Espanya o de l’Europa Mediterrània, veuràs que Sant Roc és qui té més capelles i ermites, qui fa més aplecs, sobretot petites festes. I afecta petites comunitats. No és un sant massiu, és un sant molt estès en petits col·lectius, per identificar el territori, el grup, per això sobreviu”.
Xavier Cordomí: “Sant Roc és qui té més capelles i ermites, i qui promou més aplecs”
A Tarragona, per excel·lència, aquesta cohesió social entorn de Sant Roc la trobem en el barri del Cós del Bou de la Part Alta, situat enmig del que era el Circ Romà, on fa 175 anys que veneren al sant amb rituals antics com l’arribada de l’aigua de Sant Roc, i de nous, com el Drac de Sant Roc creat fa uns 35 anys per diverses famílies locals. Guarits de salut també per l’Ecce Homo -confraria creada el 1868 pel socors mutu-, enguany, confien poder realitzar algun acte, malgrat les prohibicions d’actes públics i culturals que ha provocat la pandèmia.
Així ho espera Agustí València, jove treballador i veí del Cós del Bou, qui forma part de totes les associacions culturals i populars del barri, tant de l’Ecce Homo com de Sant Roc. Casualment viu al número 22, al primer pis, on es troba la capelleta inaugurada el 1940. “Naltros fem canviar les bombetes i el tenim polit, quan hi ha les festes, netegem el vidre, les teranyines, en definitiva, fem el manteniment diari”. València explica que no influeix tant la variant religiosa entorn del sant, com la tradició i la identificació amb les festes que l’han acompanyat des de petit. Això sí, la seva parella va col·locar a la capelleta una pedra de l’ermita de Sant Roc de Cabacés, d’on és natural, “per connectar sants”, diu el jove custodi.
Al Cós del Bou hi ha l’altra capelleta de Sant Roc, més coneguda pels tarragonins
Cal dir, i com a punt extraordinari a favor de Sant Roc, que ha fet la seva feina. A la zona on es troben els dos Sants Rocs de Tarragona -Civaderia i Cós del Bou- i en els seus barris contigus, només s’han donat 38 casos positius de coronavirus a data de 7 de maig. Aquesta àrea és la menys afectada de la ciutat, i va del carrer Pons d’Icart fins al camí del Nàstic, limitada a l’est per la Baixada de la Beneficència i per l’oest pel carrer Rovira i Virgili, segons detalla l’atles de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (AQuAS) de la Generalitat de Catalunya. Parlem d’una població compresa en una Àrea Bàsica de Salut de gairebé 15 mil 700 persones.
Durant el segle XVI, Tarragona va viure una sèrie de pestes i malalties contagioses de gran mortaldat que van obligar a confinar la ciutat diversos cops. Segons la història cronològica de l’Arxiu de Tarragona, les pandèmies arriben l’any 1520 i s’estenen fins al 1599 amb un brot de pesta. Aquest segle també va ser de grandesa per la ciutat, on es funda la Universitat de Tarragona, torna la impremta de la mà de l’arquebisbe Antoni Agustí, finalitzen les obres de l’hospital Santa Tecla, i l’emperador Carles V i el rei Felip III, visiten la ciutat en llurs viatges. A finals del segle XVI a Tarragona hi vivien poc més de 4 mil 100 persones, repartides en mil 200 llars, segons el treball demogràfic de la historiadora Roser Lozano.
Els veïns de Civaderia, on vivia gent del camp, el van adoptar com a sant protector en èpoques de pestes
“Des del segle XVII, Sant Roc era el sant protector del carrer Civaderia, que en temps de pestes i calamitats públiques el van adoptar amb especial devoció com a patró tutelar. Un quadre a l’oli del sant pelegrí de Montpeller, figurava a la capelleta”, documenta l’historiador, veterinari militar i cronista de la ciutat, Juan Salvat y Bové, en el seu treball sobre capelletes votives al butlletí ‘Escaire’ editat l’any 1981. Salvat no revela l’any de la construcció de la capelleta de Civaderia, però situa entre les epidèmies de 1558 i 1592 l’augment de la devoció a Tarragona per Sant Roc, Sant Sebastià i la Verge de la Misericòrdia. Aquesta última, generant un safareig propi de l’època, quan es va aparèixer el mateix 1592 a una pastora de Reus, de nom Isabel Besora, a qui li va revelar un missatge per posar fi a la pesta negra. Els jurats no van creure la visió de “la pastoreta”, i la Mare de Déu, per avalar l’aparició, li fa un petó a la galta dibuixant-ne una rosa vermella.
Josefina Roma Rius, professora d’Antropologia a la Universitat de Barcelona (UB) durant 40 anys i una de les majors especialistes en cultura popular catalana i aragonesa, explica al Fet a Tarragona que les capelletes representen una forma de simbolitzar i concretar unitats de població o de carrers. És a dir, advertir o mostrar que hi ha una comunitat present on un les veu, i que ells estan sota la protecció d’aquest sant i en canvi els altres carrers no.
Josefina Roma il·lustra que aquestes capelletes no eren construïdes per clergues o per ordre de l’Església, sinó col·locades generalment per veïns i veïnes del mateix carrer on s’havien salvat de l’epidèmia. Veïns a qui els hi quedava lluny les cerimònies religioses, la sofisticació teològica o la mateixa església com a institució, però que en canvi, demostraven devoció i agraïment davant la figura local espiritual, com podria ser el patró del poble o la imatge que guareix a la cantonada. Aquesta religiositat ordinària s’accentuava més en èpoques de plagues o guerres, on l’individu necessitava una expressió més accessible davant aquestes experiències que li atansaven a la mort, al misteri, a la sacralitat.
Capelles com aquesta les feien els veïns en agraïment per salvar-se d’una epidèmia
I qui millor per encomanar-se que al franciscà Sant Roc, tan pobre que ningú el cuidava i que fins i tot un gos li portava pa i li llepava les nafres. En paraules de Roma Rius, el gest de Sant Roc aixecant-se el vestit i mostrant les llagues, indica un ritus d’iniciació cap a la santedat. La malaltia li dóna la categoria d’estar entremig del cel i la terra, i mentre que d’altres sants assenyalen el món inferior o superior, Sant Roc està entre l’un i l’altre. Com també apunta Codormí, “un sant que mai ha volgut ser un gran personatge, ni de grans festes ni advocacions, i que s’ha mantingut sempre entre els més humils. Un dels nostres. Aquí rau el seu èxit”.
On estan les llegendes i palpitacions de la capelleta del carrer Civaderia malgrat ser una de les més antigues i esplèndides de la ciutat? On estan els seus goigs i adoradors? Què en queda de la vibració espiritual de centúries passades? Només una lleixa de pedra i un altar reconstruït l’any 1967 pels estudiants d’art de l’escola de la Diputació? Com diu Josefina Roma, què n’ha quedat d’aquesta “unitat”? És Sant Roc, vetust protector i garant del paisatge històric de Civaderia, l’últim testimoni d’una comunitat que va perviure durant els segles? Tenim dret a abandonar-lo?
És un Bé d’Interès Local situat en un edifici amb risc d’esfondrament
Ara, el sant de Civaderia, Bé d’Interès Local, s’enfronta a un nou problema que no pot combatre amb les seves virtuts protectores. La gradual degradació de la Part Alta de Tarragona i l’esfondrament d’habitatges. Des de fa uns dies, el seu accés està tancat i uns treballadors estintolen l’interior del seu edifici i traven la façana per evitar el col·lapse total. Segons informa l’Ajuntament, una actuació provisional on la capelleta “no patirà”.
Entre la pols, soroll i una petita grua, Sant Roc, flanquejat per dos gerros de flors buits, mira al davant a un altre consagrat que l’acompanyat durant més de tres segles: la capelleta de Sant Antoni de Pàdua del carrer de les Moles. A uns 10 metres de distància, sembla que es contemplin mútuament. I més que franciscans vetlladors que s’observen de reüll pels carrers angostos de l’esquerra del Casc Antic, són vestigis oblidats, condemnats sense vots pels afers mundans actuals, com és l’especulació, la gentrificació i la falta d’inspeccions tècniques.
Davant de Sant Roc, l’observa Sant Antoni de Pàdua, al carrer de les Moles
El Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Tarragona (COAATT), informa que gairebé el 66% dels edificis de la Part Alta no s’han inspeccionat, i pel que fa a la resta de Tarragona, només un 30% han passat l’ITE. D’aquests, el 32% presentaven lesions greus i que podien implicar un risc per a les persones. Jordi Roig, membre de la junta del COAATT, apunta que la crisi econòmica va trencar qualsevol pla de revitalització o dinamització de qualsevol barri. “L’única possibilitat per revertir la situació és poder invertir molts diners en aquesta zona tan deprimida com la Part Alta. Una inversió que no poden assumir l’Ajuntament o la Generalitat. Si això segueix així, en pocs anys estarà tot apuntalat i amb bastides”.
Com diu Cordomí, les catedrals, les esglésies, no desapareixeran. Però quan es perd un sant, una capelleta, es perd un fil continuador de la història que amaga la seva gent, la qual ha viscut i ha desaparegut transmetent vivències de generació en generació, la qual ha patit i mort en la guerra i les bombes, en les epidèmies. I això, deixa quelcom suspès que a vegades un pot percebre davant els seus ciris i pedres antigues: esperit.
Tornarà la tradició i el sentit popular al carrer Civaderia? Li donarem vot en aquesta ocasió tan adient? Qui sap. Però que aquesta espelma de lletres hi contribueixi.
Bon article de Fran Richart, documenta i exposat correctament. La situación del centre histórico és molt grey.
A Berga davant d’aquest problema, cuidem, mantenim i restaurem totes les capelletes de façana.
Son part de la nostra história i per tant, han de donar uba bona imatge.