De veritat creieu que els milers de científics que continuen alertant-nos (desesperats) sobre les conseqüències de l’emergència climàtica, estan tots equivocats? Per molts mals de caps, angoixes i morts que pugui provocar la Covid-19, la pandèmia no és el principal problema que tenim, només és el més immediat. El virus ha demostrat que, per protegir la vida som capaços d’aturar el país i l’economia. Tanmateix, malgrat totes les evidències científiques, seguim pràcticament sense reaccionar davant la veritable gran amenaça, fins al punt que comencen a sentir-se veus a favor d’oblidar-se dels pocs compromisos ambientals per tal d’accelerar l’economia.
“La Covid-19 no és el principal problema que tenim. La veritable amenaça és l’emergència climàtica”
Només un idiota crema la barca a alta mar per combatre el fred. És a dir, no ens podem permetre ajornar més l’adaptació a l’emergència climàtica per a combatre la pandèmia. I sí, parlem d’adaptació perquè revertir-la ja és impossible. La majoria dels experts afirmen que un cert grau de col·lapse serà inevitable, però potser encara som a temps de fer-ho amb un cert control i evitar les pitjors conseqüències. Estem davant la crisi global i sistèmica més important a la que s’ha enfrontat la Humanitat. El camió s’apropa i seguim al mig del camí, girats d’esquena i amb el cap amagat.
“Estem davant la crisi global i sistèmica més important a la que s’ha enfrontat la Humanitat”
Seguim instal·lats en el pensament màgic i en una mena de fe en què la ciència ho podrà resoldre. Això suposa convertir-la en una religió (podem anar a comprar espelmes, però seria bo tenir un pla B). Necessitem la ciència i el pensament racional per sortir-nos-en, però no esperem miracles, no poden aconseguir, per exemple, que un sistema tancat com la Terra deixi de ser-ho. O marxem a Mart a continuar depredant o ens equilibrem amb els ritmes i capacitats que té Gaia (la tercera opció és un col·lapse o la simple desaparició d’una espècie incapaç de controlar la seva avarícia).
Torno a repetir-ho, a no ser que milers i milers de científics siguin rucs, atendre les previsions implica impulsar canvis profunds en els modes de vida i de consum. El maquillatge no servirà. La mala notícia és que el sistema neoliberal morirà matant, que estem en mans de veritables psicòpates dels diners i que, ens agradi o no, tots hem interioritzat, en major o menor mesura, l’essència del sistema: produir i consumir més i més, i el més ràpid que puguem.
“Resulta imprescindible començar a decréixer de manera ordenada”
La bona notícia és que la felicitat no depèn de la quantitat de consum. El coronavirus ens ha mostrat amb claredat allò que és veritablement essencial, a més de la salut. Ens cal el contacte amb els altres, riure, passejar, parlar, suar, un bon vi per compartir, una bona taula i temps per poder gaudir de tot plegat. Si créixer il·limitadament no és sostenible, no cal ser un premi Nobel per entendre que cal aturar-se i que no n’hi ha prou amb què l’economia sigui més “verda”. Resulta imprescindible començar a decréixer de manera ordenada. Revalorar la lentitud, la simplicitat, fer menys, fer-ho millor per a ser més.
La mobilitat constitueix una part molt destacada de la manera de viure que hem de canviar. Els efectes negatius de l’actual model són prou coneguts i s’agreugen en les grans ciutats: contaminació, malalties, col·lapses, accidents, soroll, pèrdua de qualitat de vida, deutes innecessaris, etc. En alguns casos ens hi va directament la vida. Tanmateix, en la meva opinió, encara hi ha un aspecte més greu que tots aquests altres i que fa de la mobilitat un aspecte absolutament cabdal i central a l’hora d’abordar l’emergència climàtica: la transformació de les mentalitats, això tan necessari i tan difícil a la vegada. Imprescindible.
“La mobilitat és un aspecte cabdal a l’hora d’abordar la transformació de les mentalitats”
Per quina raó la mobilitat és tan rellevant? Veiem el món segons com ens hi movem, i ens hi movem dins un cotxe. La seva rellevància en l’equació ambiental va molt més enllà del consum d’hidrocarburs, la contaminació i l’emissió de CO₂ que genera. Aquesta és una de les raons, per exemple, per la qual el cotxe elèctric no és la solució, si bé en forma part. És innegable que els cotxes han resultat de gran utilitat per moure’ns, però també és veritat que per la seva naturalesa, els cotxes ens aïllen del món, ens aïllen dels altres.
Aquesta característica té conseqüències nefastes si es tracta de moure’ns en l’espai comunitari d’una població. Dins els nostres cotxes som els reis, monarques de reialmes irrisoris on només vivim nosaltres. El sistema neoliberal ho sap bé: com més sols estem, més consumim. El cotxe afebleix o directament destrueix el sentit comunitari. Pensin, què fan si caminant ensopeguen amb algú pel carrer?, l’esbroquen?, l’insulten?, es desferma el desig de saltar-li al coll i d’agredir-lo? D’altra banda, la ineficiència i la insostenibilitat d’aquest artefacte dins les poblacions és tan gran com el valor simbòlic que la publicitat reforça un cop i un altre (poder, estatus, masculinitat, llibertat, seguretat…).
Un detall, malgrat els notables avenços en la fabricació de materials més lleugers, no aconseguim baixar el consum de combustible. Cada cop fem els cotxes innecessàriament més grans i, lamentablement, més mortífers en cas d’accidents amb vianants (ciutats com Berlín es plantegen prohibir la circulació dels SUV, per exemple). L’automòbil és, probablement, el principal símbol del model de creixement i de consum que ens està portant al col·lapse i al desastre. El seu poder és enorme. Aproximadament un 50% de tot l’espai públic el destinem a l’automòbil privat.
“La mobilitat de les ciutats amb un alt nivell de vida es basa en un bon transport públic”
No hi ha cap mena de dubte, la mobilitat de les ciutats que se n’estan sortint, que gaudeixen d’un bon nivell de vida, es basa, fonamentalment, en un transport públic cada vegada millor i més còmode, en carrers agradables pensats per ser caminats i amb carrils segurs per a bicis i patinets, segregats dels vehicles de motor. Això no és el futur, és el present. Més endavant ja arribaran els vehicles autònoms i interconnectats, etc.
Els automòbils no desapareixeran, però disminuiran moltíssim, així com la velocitat permesa. Tenir cotxe propi —encara que sigui elèctric— acabarà sent una excentricitat prohibitiva i de mal gust. Quan en necessitem un, senzillament, el llogarem per unes hores o per uns dies. Val la pena recordar que la major part dels vehicles passen al voltant d’un 80 % de la seva vida aparcats i ocasionen unes despeses exagerades per l’ús que en fem. Resulta difícil trobar un vehicle més ineficient.
“Mentre el cotxe ordeni l’espai públic, és pràcticament impossible teixir comunitat”
Les ciutats, especialment les nord-europees, que fa temps que han iniciat la transició, ja han començat a notar allò que jo considero més important, el canvi d’hàbits i de mentalitat que la nova mobilitat comporta. A banda de la disminució de la contaminació i els embussos, les ciutats s’han “tranquil·litzat”, i és clar, també la vida dels seus habitants. Fruit d’això, un dels primers efectes ha estat la recuperació de la vida de barri i dels comerços de proximitat, és a dir, de la vida comunitària. Jane Jacobs estaria contenta. El resultat és que aquestes societats estan molt millor preparades per gestionar tot el que ens ve a sobre. Mentre el cotxe ordeni l’espai públic, és pràcticament impossible teixir comunitat. Però sense comunitat no podem sobreviure. Hem arribat a un punt en què tot allò que és comunitari és anti sistema. Tot allò que defensa la vida, també.
En les nostres latituds la transformació no és senzilla, però no hi ha alternativa. La podem abordar de manera ordenada o, pel contrari, tard, de pressa, malament i més cara, quan ja resulti absolutament inevitable. L’única manera d’avançar cap a les noves ciutats del segle XXI és, però, facilitant el transport públic, la mobilitat no motoritzada, a la vegada que es dificulta progressivament el trànsit motoritzat privat. I això no ens agradarà. Per començar, cal treure llocs d’aparcament i carrils de circulació per eixamplar les voreres i crear carrils bici segurs. Pràcticament tots som encara usuaris de vehicles privats i, fins i tot per als molt convençuts, això no ens resultarà fàcil. Aquestes mesures poden tenir, d’entrada, un cost polític, és cert. Tanmateix, cap ciutat que ha començat la transició (excepte Madrid), ha tornat enrere. Com en la drogoaddicció, cal superar la primera crisi d’abstinència.
Quan començar aquesta transició? És lògica la temptació de «qui dia passa, any empeny». Ara bé, a banda dels beneficis ambientals i qualitat de vida, valorin el cost que la seva població vagi quedant-se a la cua de les ciutats del país i d’Europa. S’imaginen el preu de viure en una població de mentalitats antiquades, caducades, ancorades en el segle XX. És de estúpids creure que això no afectarà la resta d’aspectes socials i econòmics de la ciutat.
“L’excepcionalitat del moment pot ajudar a assumir més ràpidament els canvis, també a Tarragona”
No existeix “un bon moment” per començar a canviar la mobilitat de la ciutat. Tanmateix, cada cop és més urgent i, intueixo, que l’excepcionalitat que ens toca viure amb la Covid-19 pot ajudar a assumir més ràpidament els canvis. No és temps per a grans planificacions. És temps d’actuar sense por a equivocar-se i sense por a rectificar, si és precís. A Tarragona concretament, aquests dies, la necessitat de passejar i fer esport han posat més en evidència realitats que fa no gaire semblaven excèntriques. El passeig marítim acabat de remodelar ja s’ha quedat petit. Val la pena valorar eliminar ràpidament un dels carrils de circulació i deixar l’altre només per a vehicles de servei. El mateix a l’Arrabassada. Avui es veu clar la seva vocació de platja urbana d’accés només amb transport públic, a peu o amb bicicleta. Costa fer-se a la idea, però avui costa una mica menys.
“Reduir la velocitat a 30 km/h és una bona mesura, però cal fer carrils bici segregats dels cotxes”
L’ajuntament acaba d’anunciar la reducció de velocitat a 30 km. La mesura va en la línia adequada però, fins ara, allò que sabem és que el transit de bicicletes només augmenta significativament quan va associat a la seguretat d’un carril segregat del trànsit de vehicles. I hi ha un altre factor molt rellevant que sovint es passa per alt: calen aparcaments segurs per a les bicicletes. A causa de les condicions que imposa la seva orografia, Tarragona és una ciutat per a bicicletes elèctriques. Els aparcaments públics han de preparar ràpidament espais vigilats per deixar les bicicletes, així com els centres de treball (els que puguin fer-ho), els centres educatius, els centres comercials, etc.
“La mobilitat és un desllorigador essencial per impulsar canvis de mentalitat i abordar la crisi climàtica”
La mobilitat a les ciutats —i també als pobles—, constitueixen un desllorigador essencial per impulsar els canvis de mentalitat i de valors que ens permetin abordar l’emergència climàtica. Ens ho juguem tot. La bona notícia és que, enmig d’un futur ple de reptes i incerteses, les noves ciutats poden convertir-se en llocs molt més agradables per a viure-hi. Les farem més humanes i ens faran més humans. Imaginen poder deixar anar els seus fills sols, amb bicicleta, a l’escola? Quan ho aconseguim voldrà dir que tindrem una ciutat del segle XXI, una ciutat per a viure-hi. L’escriptor xilè Alejandro Zambra va escriure: «la felicitat és no voler estar en un altre lloc».
