Ha mort Santiago Mallafré Gimeno a l’edat de vuitanta anys. Membre d’una de les nissagues mèdiques més reconegudes de la ciutat de Tarragona, Mallafré s’ha dedicat durant dècades a la preservació de la salut de nombroses generacions com a metge de capçalera, ja sigui des de unitats d’urgències, consulta hospitalària, ambulatori de la seguretat social o consulta privada.
L’octubre de l’any passat, Mallafré va rebre el primer Premi Battestini d’Honor, concedit per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Tarragona i la Xarxa Social i Sanitària Santa Tecla. Aquest fet em va permetre accedir al domicili del metge a la Rambla Nova i mantenir amb ell una conversa sobre la seva dilatada trajectòria professional. Poc amant de les entrevistes, aquesta en va ser l’última. I d’aquí en surten aquests apunts biogràfics i les seves declaracions:
El metge va rebre l’any passat el primer premi Battestini d’Honor per la seva trajectòria
Santiago Mallafré Gimeno (Tarragona, 1939) es llicencia en Medicina per la Universitat de Barcelona el 1963. Quan torna a la ciutat, es posa treballar en el servei d’urgències nocturn. Coneix i atén les famílies que malviuen a les barraques repartides per diferents indrets de la ciutat, especialment concentrades a la llera del Francolí i a les parcel·les Tuset, però després també a la Savinosa, al polígon Entrevies i al voltant de l’ermita de la Salut. Nens i adults que presenten patologies derivades del fred i la gana. L’atenció als més pobres i desvalguts l’ajuda a assumir la injustícia social.
Els valors humanístics són una constant a la seva vida. “La feina de metge et permet veure i entrar en contacte amb totes les capes de la societat: rics i pobres, professionals diversos i nivells de formació, procedències i orígens molt plurals. Per moltes diferències econòmiques i socials que els separi, t’adones que tots els pacients tenen en comú la fragilitat de l’ésser humà”, diu el doctor Mallafré, que durant un any també treballa en un pis de Torreforta que fa les funcions de dispensari.
“Per moltes diferències econòmiques i socials que els separi, tots els pacients tenen la mateixa fragilitat”
“Tots tenim malalties, tots ens morim i tots necessitem ajuda”, apunta. Els seus objectius han estat sempre tenir una actitud de respecte als pacients, asserenar-los i explicar-se bé perquè entenguin el seu problema de salut.
L’obertura el 1969 de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona serà una factor clau de la carrera professional de Mallafré perquè hi estarà vinculat fins al seu tancament, el 1996. La figura del doctor Salvador Casals, director del centre hospitalari, marca profundament la seva manera de fer, sota la premissa de “cal ser útil a la societat”.
A l’Hospital de la Creu Roja troba un ambient intel·lectual alt i un nivell assistencial molt bo. Considera que l’equipament juga un gran paper en el mapa sanitari de Tarragona durant tres dècades, millora les tècniques diagnòstiques i afavoreix una actitud més sensible dels metges en relació als pacients.
Mallafré va trobar a l’hospital de Creu Roja un alt nivell assistencial i la vocació de ser útil a la societat
En aquella etapa llarga, que el consolida com a metge de capçalera de referència a Tarragona, Santiago Mallafré compagina en horari de matí les visites a la consulta de l’hospital amb les domiciliàries i en horari de tarda l’atenció als pacients a la seva consulta privada a la Rambla Nova. Un dia a dia de catorze hores d’atenció mèdica. Una vida sencera dedicada als seus pacients, que es compten per milers.
D’aquells anys recorda especialment les visites a les cases dels malalts -realitzava fins a quinze visites diàries-, una manera de fer dels metges d’assistència primària que -lamenta- s’ha perdut en l’actualitat. L’atenció domiciliària l’aboca a “conèixer a fons Tarragona i els seus veïns”. Accedir al dormitori dels pacients li permet observar què hi ha a les tauletes de nit, “un reflex magnífic de la societat plural i en constant transformació”, assegura.
En les visites a domicilis, el metge descobria els patis interiors i observava les taules de nit dels pacients
Enamorat de la seva ciutat, aconsegueix a través de la seva professió descobrir una Tarragona desconeguda. La relació amb moltes famílies es fa tan estreta al cap dels anys que quan visita un pacient demana sortir a la galeria del pis que dona accés als patis interiors per veure allò que només tenen a la mà uns pocs veïns. Una curiositat que simbolitza la personalitat de Santiago Mallafré.
Ha compartit la passió per la medicina amb el seu germà Pere Mallafré (1926-2003), que va arribar a ser alcalde interí de Tarragona durant un mes i mig el 1965, i que va presidir l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Tarragona en el període 1993-1998. La nissaga familiar dedicada a la medicina continua, entre d’altres, amb la filla del Santiago, la pediatra Marta Mallafré Moya, i el fill del Pere, el digestòleg Pere Pau Mallafré Cagigao.
“La medicina ha millorat en diagnòstic i tractament, però no en la relació amb el pacient”
Als setanta anys, Santiago Mallafré es va jubilar per raons familiars. Una dècada allunyat de la feina de metge de capçalera li ha permès analitzar des de l’experiència acumulada l’estat actual de la professió: “Hem millorat en diagnòstic i tractament, però s’ha anat enrere en la relació amb el pacient. El metge d’atenció primària està molt sol i sovint recorre a l’especialista i a la recepta. El problema de fons és que, globalment, s’abusa del dret universal a l’assistència sanitària i això perjudica el funcionament del sistema”.
Potser un aspecte menys conegut del Dr. Santiago Mallafré, es que va ser durant 4 anys, vicepresident de Caixa Tarragona, en representació dels impositors. Des d’aquest càrrec i amb la seva modestia habitual va suggerir i dona suport a iniciatives en favor de la seva Ciutat.