Aquest terrible 2020, marcat per la pandèmia i la incertesa que encara ens tenalla, ens ha portat, no obstant, una certesa: hem pogut copsar com el nostre litoral, certament, és molt fràgil i l’impacte de les condicions extraordinàries que genera el canvi climàtic ja no són una hipòtesi científica sinó una realitat palpable.
M’interessa el cas de la platja Llarga, un espai emblemàtic íntimament lligat a la idiosincràsia dels tarragonins i tarragonines, i de molts visitants del nostre municipi. Apart de ser una platja bellíssima, d’aigües transparents i sorra molt fina, on encara perviuen ecosistemes litorals com restes de dunes i petits aiguamolls, és un espai bàsic per la salut donat que la seva distància permet llargues passejades per la vora del mar, amb els peus secs o remullats, esport a l’aire lliure i socialització, tant a la platja pròpiament com als espais d’oci que hi perduren (restaurants, club marítim), amb una especialització familiar molt clara. També hi ha gent que hi resideix als apartaments construïts sobre la sorra, i la indústria turística hi té presència amb un gran nombre de places de càmping.
Els temporals i les ventades afecten de manera evident la platja i en causen danys importants
El temporal Glòria, i els successius temporals menors de l’hivern i la primavera, van causar danys importants a la platja, al seu sistema dunar, a les infraestructures d’ús públic, fins i tot al propi càmping. Actualment, la platja no ha tingut temps de recuperar-se dels temporals d’hivern, i es mostra fràgil, inestable, amb un perfil irregular, amb restes de materials grollers (roques, fustes, pedres, formigó) a la sorra i amb amplades molt reduïdes. Les darreres ventades (llevantades i llebetxades), que en condicions normals no haurien tingut impacte, han afectat d’una manera molt vistosa la platja.
El canvi climàtic ens està dient una cosa molt clara. Tots els usos que hi ha actualment a la platja Llarga, en les seves ubicacions actuals, no hi caben, i menys ho faran al futur. La platja, com totes les de la Mediterrània, necessita espai per poder retrocedir, necessita cordons dunars per dissipar la força dels temporals, i necessita una repensada sobre el seu ús. Ens podem entestar a negar-lo, però el constant increment del nivell del mar i la major recurrència de fenòmens meteorològics extrems com el temporal Glòria són inexorables.
Com a tarragonins i tarragonines, ens podem entestar en la nostra tradició més habitual: queixar-nos (tampoc sense fer gaire soroll), continuar fent vermuts al Iot, no actuar i esperar que tot s’arregli sol.
Però això no succeirà.
“S’hi poden traslladar alguns usos cap a la zona existent entre la via del tren i la N-340”
Hem de fer una reflexió de quin model de platja volem. Podem decidir mantenir el club marítim, els càmpings, les terrasses i restaurants, els apartaments, l’aparcament a peu de sorra i tots els usos actuals, però això serà a costa de la platja: reducció de la seva superfície, o bé de la seva qualitat, si és que s’opta per possibles actuacions d’aportació de sorra que, inexorablement, canviaran la textura i la bellesa de la platja: sorres més grolleres, aigües més tèrboles, perfils de bany més irregulars i pendents.
Podem plantejar una retirada ordenada, estudiada, traslladant els usos cada vegada més cap a l’interior, aprofitar tots els espais buits existents entre la via del ferrocarril i la N-340 (incloent els espais lamentablement abandonats de la Ciutat de Repòs i de Vacances) i crear estructures naturals (dunes i aiguamolls) que protegeixen la platja i la reraplatja, així com els usos fixos i estructures que sigui necessari mantenir, sempre d’acord a llei i amb respecte als drets dels propietaris. O podem guanyar temps amb solucions intermitges esperant que la societat maduri i el canvi climàtic no sigui massa destructiu.
Em tornen els pensaments a la primera dècada del segle XXI, quan un moviment ciutadà va lluitar aferrissadament contra el projecte que el Ministeri de Medi Ambient plantejava per a la platja Llarga i en el qual –no me n’amagaré- hi vaig participar professionalment. El projecte tenia aspectes molt millorables, però plantejava alliberaments d’espais que, actualment, ens haurien ajudat moltíssim. La pressió ciutadana, la desídia administrativa, la crisi econòmica i, segurament, les nostres errades professionals, van aturar aquell projecte.
“Som encara a temps de ressituar usos, ordenar espais i gaudir de la platja durant molts anys”
Des d’aquell temps, a la platja Llarga s’ha fet una operació interessant: el tancament d’una peça d’aparcament entre el Marítim i el Mirall d’Estiu per a la restauració de zones humides, i el balisament de part de les zones de dunes, aspecte que ha permès una evident restauració ecosistèmica. Petites peces exitoses que, al meu entendre, haurien de ser més ambicioses.
Estem a temps encara de pensar com volem que sigui la Platja Llarga i plantejar escenaris ordenats que permetin ressituar usos, ajudar i compensar propietaris, i gaudir de la platja durant molts anys. I també estem a temps de no fer res.
Si és així, mentre faci unes braves i un xampú al Iot, amb les ones trencant a uns pocs metres de la terrassa, miraré l’estreta franja de sorra, i pensaré: “entre todos la mataron, y ella sola se murió”.
