En una època en què sembla que tot avança a cop d’efemèrides, enguany hi ha hagut un aniversari a Tarragona que curiosament ha passat desapercebut: els 50 anys de la inauguració de l’auditori del Camp de Mart, l’11 de juliol de 1970. Es compleix, doncs, mig segle de l’arrencada d’un nou equipament cultural per a la ciutat que també va comportar la creació d’un enllaç urbanístic endreçat entre la part alta i el nou eixample de l’avinguda de Catalunya, amb l’enjardinament dels voltants de l’auditori.
El teatre auditori es va inaugurar l’11 de juliol de 1970 amb actuacions musicals i grups de folklore
Abans de 1970, el Camp de Mart, anomenat així a imatge i semblança de l’esplanada que s’estenia al costat de la muralla de Roma, era un descampat deixat en què hi aparcaven els camions abans d’entrar a Tarragona i que contrastava amb el proper passeig arqueològic, urbanitzat durant la Segona República, i, sobretot, amb les magnífiques vistes a la muralla romana.
Així doncs, aquest solar abandonat era una taca negra al mig d’una de les zones projectades per eixamplar la ciutat, per la qual cosa tan aviat com a finals dels anys quaranta ja es va començar a plantejar quina havia de ser la solució per al Camp de Mart de Tarragona. Tot i que des de l’opinió pública es va plantejar la construcció d’un pavelló esportiu a l’esplanada, aprofitant la proximitat amb el camp del Nàstic i solucionant així la manca d’infraestructures esportives a la ciutat, l’any 1965 l’Ajuntament de Tarragona va decidir recuperar un projecte de l’arquitecte Josep Maria Monravà per edificar-hi un auditori a l’aire lliure, aportant-hi una partida de 750.000 pessetes. De fet, la construcció d’aquest auditori venia a consolidar una activitat cultural que ja es duia a terme al Camp de Mart des del 1954, quan s’hi va celebrar la primera edició dels Festivales de España, una sèrie d’actuacions estivals a l’aire lliure alineades amb el la idea que tenia el franquisme de cultura.
Des del 1954 i en un escenari portàtil, s’hi celebraven els ‘Festivales de España’
No obstant això, no va ser fins al 1968 quan van començar les obres de l’auditori, sota les ordres de l’arquitecte municipal, Manuel Lamich Fontanet. L’edificació es va fer contra rellotge, de tal manera que el dia que es va inaugurar l’equipament, l’11 de juliol de 1970, encara no s’havien acabat els camerinos ni els magatzems de l’auditori. Aquest detall no va ser obstacle per posar tota la carn a la graella en la inauguració, que no cal dir que va ser tot un acte d’enaltiment al règim, emmarcat dintre dels mateixos Festivales de España que fins llavors es realitzaven al mateix solar en un escenari portàtil i cadires llogades.
El protagonisme de la inauguració va anar a càrrec d’un pes pesat dintre de la dictadura en aquells moments: Alfredo Sánchez Bella, ministre d’Informació i Turisme, que va arribar a Tarragona amb un sèquit d’una vintena d’alts càrrecs franquistes. Sánchez Bella, després de descobrir un monòlit en record de la inauguració, va pronunciar un discurs que lligava, com no podia ser d’una altra manera, el passat romà de la ciutat amb els suposats valors del franquisme: “El auditorio se ha levantado con empuje ibérico y con prudente medida romana. Y así, logrado y concluso, a la sombra de la Historia venerable y mirando al presente y al porvenir, se dispone a cumplir la exquisita finalidad de receptáculo y portavoz de valores espirituales”.
A la inauguració hi va assistir el ministre d’Informació i Turisme, Sánchez Bella
Per acabar, aquests parlaments van anar seguits de les actuacions de les colles dels Xiquets de Tarragona, l’Esbart Sant Julià de l’Arboç, el Grupo de Danzas de la Sección Femenina de Tortosa i la companyia d’Antonio Gades acompanyada per l’Orquestra Filharmònica de Barcelona, en un exemple de com s’utilitzava la cultura popular i el folklore per legitimar culturalment el franquisme.
Han passat 50 anys, d’aquesta inauguració precipitada, i des de llavors el Camp de Mart ha vist com s’ha anat deteriorant amb el temps. Aquest aniversari és una bona oportunitat per recuperar amb tot l’esplendor que es mereix un equipament vital per la cultura tarragonina.
