Carregant ...

Itàlica i Tàrraco

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

L’amfiteatre d’Itàlica, a pocs quilòmetres de Sevilla. Foto: Berta Ramos.

Visitant aquest estiu el conjunt d’Itàlica a Santiponce (Sevilla), el pensament se’n va cap a Tàrraco, la meva antiga ciutat i la meva referència. Em sento com a casa, apreciant les simil·lituds d’una visita a restes romanes, respirant la pau i el silenci del traçat dels carrers marcat pels xipresos i les estàtues, observant les restes dels edificis que van estar dempeus i van acollir la vida quotidiana, les preocupacions i les ambicions de milers de persones.

A Itàlica, fundada com a hospital i residència de soldats, es visita la part noble, religiosa i de representació de la ciutat i l’amfiteatre; la part on vivia el poble està sota l’actual Santiponce, que conserva el teatre. En total, unes 10.000 persones. El jaciment ha estat expoliat durant dècades, a banda de tot el que està exposat al Museu Arqueològic de Sevilla, ara tancat per reformes.

La visita al conjunt arqueològic proper a Sevilla et porta a comparar la situació amb la de Tarragona

Els guies expliquen, doncs, la ciutat que va ser a partir de les restes existents que, en conjunt, no resulten espectaculars, a excepció dels bells mosaics de les domus i l’amfiteatre -on s’hi podien aplegar 25.000 persones-, que són les  estrelles de l’itinerari arqueològic. La imaginació del visitant hi ha de posar de la seva part, com en tants altres llocs, guiada per unes bones explicacions. Ara Itàlica, que es protegeix severament del saqueig, declarada Monument Nacional el 1912, treballa per aconseguir la declaració com a Patrimoni de la Humanitat.

Un dels mosacis que es veuen al conjunt arqueològic d’Itàlica. Foto: Berta Ramos.

Deixant de banda les simil·lituds històriques i les diferències entre Tàrraco i Itàlica, tot això em porta a pensar que aquests dos jaciments presenten dificultats a l’hora de difondre’s, de fer-se entendre a ulls del visitant. Tàrraco i el seu entorn, que enguany celebra el 20è aniversari com a Patrimoni de la Humanitat, té una part monumental però hi ha una part dels catorze monuments sota terra, alguns amb molt poques restes visibles com el teatre, altres dins d’equipaments mig tancats o en reformes, allunyats uns dels altres i mal comunicats i senyalitzats.

Després de 20 anys de Patrimoni Mundial, “treballem sense partidismes, en equip i amb sentit positiu”

Aquest fet no li treu importància perquè el decisiu és el coneixement, el fet de saber que va ser la capital de la Hispània Citerior, amb 40.000 persones, que les seves restes són d’excepcional importància en el desenvolupament de la planificació i el disseny urbà romans i que aquesta planificació va servir com a model per a les capitals de província en el món, segons la UNESCO.

La realitat és que la nostra antiga ciutat va aconseguir amb esforç fa vint anys ser Patrimoni de la Humanitat, nominació que hem de valorar i que altres llocs lluiten per obtenir. La ciutadania hem d’exercir la crítica en totes les circumstàncies, i es fa, quant a les polítiques de patrimoni o les accions programades. Però siguem objectius amb la nostra situació, superem els entrebancs i treballem sense partidismes, en equip, amb sentit positiu per millorar les coses. Això ens portarà a una autoestima col·lectiva de forma natural.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *