És el vespre d’un dissabte d’octubre i hi ha força gent asseguda a les escales de la Catedral. Trec el cap des del capdamunt del Pla de la Seu i escolto un acordió. Tot i així, enguany, la Plaça de les Cols no s’ha impregnat de gaire música. Cap nota sortida d’una gralla per la Mercè i, per Sant Magí, tan sols la tríada de temes castellers per excel·lència, suficients per arrencar algunes llàgrimes. Les camises ratllades, liles, blau marí i verdes amb prou feines han sortit de l’armari. Aquest 2020 Tarragona no ha vist alçar castells de cap de les seves quatre colles; les ganes frustrades i la nostàlgia han estat la tònica habitual des que el coronavirus ho va truncar tot.
El ‘Fet’ reuneix quatre castelleres tarragonines amb ganes de tornar als locals i les places
No se n’han fet, però se n’ha parlat -i molt- aquests darrers mesos. Quan en condicions normals la temporada estaria a punt de baixar la persiana, el FET reuneix representats de les formacions tarragonines per parlar d’aquest any en blanc. Gairebé totes han assolit els grans espadats els darrers cursos. Els rostres dels pilaners són coneguts arreu del país. Però aquesta vegada toca parlar amb elles, sovint massa a l’ombra dels seus companys. La Montse Prats, de la Colla Jove, és la primera en arribar a les Cols. Gairebé alhora apareix la Yaiza de la Cruz, dels Xiquets del Serrallo. Mentre demanem a la gent que ens faci un forat entre els graons per fer les fotos, arriben la Mar Pascual, de la Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau, i la Pili Fernández, castellera dels Xiquets de Tarragona.
“Estava a punt d’arribar al local quan vaig rebre un missatge dient que se suspenia l’assaig”, recorda la Montse Prats. Aquest avís, que va arribar de sobte i pocs dies després d’engegar motors, ara queda molt lluny. “Al principi estava una mica enfadada, ho trobava a faltar”, lamenta la de lila. Tot just ara fa uns dies, les colles locals haurien mesurat les seves forces a la Tarraco Arena Plaça. Si més no, les quatre pilaneres coincideixen a dir que el Concurs de Castells no és el que més han enyorat. Les Festes de la ciutat i del barri han estat el que més mal ha fet perdre’s a la Yaiza de la Cruz, ja que “a banda de l’actuació, hi ha una part emotiva”. Tanmateix, per la Pili Fernández, les diades o els assajos no són els grans absents en el seu dia a dia, sinó “conviure amb la gent de la colla”.
Les pilaneres han trobat a faltar sobretot les diades de festes majors i la convivència amb la colla
“A mi m’ha matat quedar-me un divendres a casa i pensar que estaria fent castells”. La Mar Pascual és qui pitjor ho està passant. Tot i així, aquesta aturada forçada els està ajudant a descansar físicament i, sobretot, mental. El cas de la de verd és paradigmàtic, ja que portava cinc anys sent cap de canalla, amb el desgast que això comporta. Encara que no exerceix cap càrrec, la Pili Fernández també acumulava moltes hores al local: “Necessitava un temps sense fer castells, i m’ha anat bé”.
Aquest glop d’oxigen també ha estat molt útil per la Yaiza de la Cruz, perquè “al final, la vida va al ritme dels castells”, reconeix la serrallenca. A més a més, la Montse Prats recalca que “si algú s’havia plantejat mai fer un any sabàtic, ha estat el moment ideal”. Enguany, els castellers tarragonins han tret profit de la situació, tal i com celebra la pilanera de la Jove: “Mai havia marxat de vacances a l’agost!”. Viatges o noves aficions han acabat substituint faixes i mocadors.
Conviure amb la incertesa dia a dia no ha impedit, però, estar preparat en qualsevol moment. La Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya ha anat elaborant un protocol de tornada als assajos adaptat a la pandèmia, però que en cap moment s’ha posat en pràctica. Mentrestant, algunes de les pilaneres han procurat mantenir la forma, i més tenint en compte que l’espadat és una de les estructures més exigents físicament.
Prats ja era una corredora habitual, mentre que Fernández s’hi va aficionar en acabar el confinament. A més, la matalassera ara freqüenta el rocòdrom, una de les activitats més populars entre els joves. “Em noto molt més fluixa ara”, lamenta Pascual, que no ha trobat nou hobbie. “Sortia de la universitat o de treballar i anava directament a assaig de canalla fins a les 12 de la nit”. Amb això ja feia. Ara per ara, però, hauran de conformar-se amb fer esport per afició, més que no pas com a complement.
ALGUNES HAN OPTAT PER MANTENIR LA FORMA PER SI EN QUALSEVOL MOMENT ES REPRENIA L’ACTIVITAT
Precisament, la polèmica envers l’esmentat protocol girava entorn el model d’assaig. Algunes colles defensaven poder trobar-se en petits grups per tal de fer proves netes -sense pinya-, però les quatre entitats tarragonines han rebutjat frontalment aquesta possibilitat. “No m’agradaria començar si no hi som tots”: la rotunditat de la Pili Fernández expressa a la perfecció el parer de les colles de la ciutat, que ho veuen com un atac als valors castellers.
Tot i així, hi ha un aspecte crític amb una singularitat especial. És de consens entre les protagonistes que qui es veurà més perjudicat amb l’aturada seran els més petits i petites. “La canalla ens està creixent, i no tindrem l’oportunitat de buscar nens nous”, lamenta la Mar Pascual. En aquest sentit, obren la porta, sempre que es pugui, als assajos de canalla, una dinàmica independent que ja existia i que ara seria fonamental per mantenir el seu rodatge. La urgència, dins la seguretat, és evident.
Tanmateix, hi ha un altre gran mal de cap per les colles d’arreu del país: l’aspecte social. “Si no hi ha gent, no hi ha castells”, avisa Pascual. Aquestes agrupacions es caracteritzen per ser un aglutinador col·lectiu amb els castells com a epicentre i amb múltiples activitats derivades que enforteixen els vincles entre els seus membres. L’oci teixeix vertebralment una colla. No obstant, sense contacte físic no existirien els castells, així que és d’esperar que l’afluència als locals i places caigui un cop comenci la represa.
Ho sap molt bé de la Cruz, vocal de la junta dels Xiquets del Serrallo, que és conscient de l’esforç que hauran de fer per tal de no perdre efectius: “Serà l’any per disparar la vessant social, és l’única sortida per tirar endavant”. Ara bé, les quatre pilaneres remarquen que Tarragona és territori casteller i ho patirà menys que altres indrets. A la zona no tradicional -aquella més enllà del triangle entre Tarragona, Valls i Vilafranca-, on els castells no hi estan tan arrelats, les colles més petites temen per la seva existència.
EL CREIXEMENT DE LA CANALLA I EL VOLUM SOCIAL DE LES COLLES SÓN ELS ASPECTES MÉS CRÍTICS DE L’ATURADA
Tot plegat, però, són suposicions davant la incertesa d’una inexistent data de tornada. Mentre que la Mar Pascual creu que hi haurà temporada 2021 -“aprenent a assumir riscos”, diu-, la Pili Fernández opina que com a mínim hauran d’esperar fins el 2022. “Començaria l’any vinent, aviat. Sinó, deixeu-me tot l’any tranquil·la”, notifica la Montse Prats mentre totes quatre riuen. Això sí, “quan es comenci, ha de ser perquè la situació ho permet”, reconeix la Yaiza de la Cruz.
En tot cas, la premissa que sobrevola el món casteller és que no es reprendrà l’activitat fins que no hi hagi vacuna. Diuen que les crisis són oportunitats i, quan hi hagi llum verda, les colles podran reinventar-se. Els Xiquets portaven uns anys lluny del seu millor nivell, pel que aquesta aturada els “pot anar bé, per començar amb un xip nou”, reconeix Fernández. Per la Jove o Sant Pere i Sant Pau, pot ser un bon moment per provar noves peces i rejovenir troncs. De la Cruz també apunta a les posicions de responsabilitat al Serrallo. Potser és l’hora d’una cap de colla dona; Tarragona no n’ha vist mai cap.
Sembla una certesa que el nivell casteller haurà retrocedit. Per això s’haurà de treballar molt l’aspecte psicològic dels castellers en la primera etapa post pandèmia. “Si en una diada important estem fent castells més petits del que seria normal, no ens hem de desmotivar, ja hi arribarem”, adverteix la Yaiza de la Cruz. Si més no, totes les colles, grans i petites, partiran d’una situació molt similar, independentment dels èxits assolits prèviament. La clau de tot plegat és “tenir objectius per no quedar-se estancat, però sense tenir pressa”, segons defensa la Pili Fernández.
LA REPRESA POT SER UN BON MOMENT PER PROVAR COSES NOVES I TENIR RELLEU EN LLOCS DE RESPONSABILITAT
Qui sap si aquestes primeres metes podrien ser els pilars de sis en amunt, ben dominats els darrers anys per tres de les formacions locals; el Serrallo només l’ha aconseguit a assaig, però no a plaça. L’espadat és una estructura molt tècnica però que requereix poc volum de gent. “Podria ser una bona aposta, sí”, reconeix de la Cruz. Malgrat tot, el repte torna a venir per dalt, com indica la Mar Pascual: “Si trobes dos nens nous bons, has triomfat”. Les protagonistes admeten que els agradaria veure’s allà dalt quan torni l’activitat, encara que la Montse Prats és conscient que la Colla Jove té “un dels pilars més vells del món casteller”. Sigui com sigui, i faci qui el faci, veure de nou pilars serà senyal que tot va cap a bon port. I les quatre colles tarragonines ho esperen amb candeletes.
