L’Aurelio és una d’aquelles persones amb qui t’agradaria parlar-hi hores i hores de qualsevol cosa, perquè transmet sinceritat i il·lusió amb tot allò que diu. Quedem al pavelló de Sant Salvador, però com que està tancat aviat em proposa anar a la plaça, que sempre hi ha més ambient. I no s’equivoca: més de tres dècades vivint al barri li han servit per conèixer-lo millor que ningú. Al llarg de la conversa que mantenim va saludant coneguts de totes les edats. Aurelio Tubilla és tota una institució al barri de Sant Salvador.
Aurelio Tubilla lidera F.I.A.T.E.H., un projecte per formar els infants en els valors esportius
I ho és, precisament, per la seva convençuda voluntat d’ajudar els altres. F.I.A.T.E.H. (Formació i Integració Aurelio Tubilla Escola de Handbol) és un projecte del Tarragona Handbol Club on ha destinat els seus últims deu anys. És l’excusa de Tubilla per compartir els valors de l’esport d’equip i combinar-ho amb la tasca d’integració social dels nens i nenes d’un dels barris tarragonins amb més immigració. “L’objectiu és que els infants facin esport, que es relacionin i que tinguin els mateixos drets”, explica ell.
Tubilla vol que els nens “facin esport, es relacionin i tinguin igualtat de drets” amb el handbol
El cas és que Aurelio Tubilla va veure que, amb l’arribada de nous tarragonins a Sant Salvador, es feia necessari un projecte que servís de punt trobada entre les diverses cultures: els xiquets aprenien un esport i, de retruc, adquirien valors essencials i les noves famílies s’integraven al barri. “El handbol és un esport d’equip, i els nens i nenes no tenen més remei que entendre’s i respectar les normes”, diu Tubilla. Per ells, el més important és la formació de les persones gràcies a l’esport amb valors com la companyonia, el respecte, la igualtat i l’esforç. A FIATEH ho tenen clar: “Ens importa més això que guanyar un partit”.
A la plaça de Sant Salvador, al costat de la parròquia, uns nens juguen a pilota mentre les mares els vigilen des del banc. Em crida l’atenció un grup de joves que han tret un pastís i celebren l’aniversari d’un d’ells. La plaça i el parc actuen de centre neuràlgic del barri, amb l’escola al costat, d’on en surten els primers infants per anar a dinar. “Ho veus, que la majora no són d’origen espanyol?”, em fa notar Tubilla. I té raó.
La pandèmia obliga a suspendre les activitats. “Els nens s’estan a casa sense fer res”, lamenta Tubilla
El projecte del handbol ha estat com un bàlsam per moltes famílies que no poden pagar les activitats extraescolars dels fills i l’Aurelio m’explica, més il·lusionat que de costum, com una antiga jugadora del club ha muntat una empresa i els proporciona beques: “Els ajudem a pagar part de les activitats perquè entenem que sempre cal seguir assistint les famílies que ho necessiten”. Famílies d’aquí, d’allà i de més enllà, això tan se val.
L’èxit del projecte, però, ha quedat estroncat per la pandèmia. Les activitats esportives no professionals estan prohibides des de fa dies, i el pavelló de Sant Salvador, tancat i barrat. A l’octubre tot just feia poc que havien reprès l’activitat quan van entrar en vigor les noves restriccions; el protocol i les mesures que s’havien pres al club no van ser suficients per mantenir l’activitat, tot i que no havien registrat cap cas positiu. El responsable del projecte ho explica amb recança, perquè no poder entrenar vol dir que els nens i nenes “s’estan a casa sense fer res”.
“Molts xiquets -assegura l’entrenador-, només necessiten l’afecte que, sovint, els manca a casa”
Amb la voluntat de no perdre els avenços que havien fet, ni esportius ni socials, el club i les famílies s’han posat en contacte habitual gràcies als mòbils, i els entrenadors recomanen activitats als petits esportistes perquè no perdin l’hàbit. Tot i això, per a Tubilla, el confinament és una mala notícia perquè es perd la relació amb els xiquets. “El contacte forma part de l’afecte que necessiten molts infants, que sembla que a casa no els hagin abraçat mai”, assegura. Molts cops preval la “supervivència”, és a dir, anar a treballar, les tasques de la casa o l’atenció als fills. I més d’un cop, diu l’Aurelio, s’ha trobat en el mateix banc on som ara abraçant un nen que només necessita això: afecte.
El seu és un projecte a molt llarg termini, però fiable, com tots els que posen les criatures i l’educació al centre. La feina de formiga de l’Aurelio i el seu equip de voluntaris tindrà resultats immediats, com la relació dels xiquets o la sensació de realització quan se superen ells mateixos a la pista. Però, i potser més important, FIATEH també és una carrera de fons que busca la integració de les famílies -siguin d’on siguin- amb una aposta esportiva i humana, que faci més tolerant i just aquest partit.
