Entro en un local amagat del carrer Roger de Llúria, el Nando i el Siscu ja m’estan esperant i em donen una entusiasta benvinguda al seu taller. Primer de tot em sorprèn la decoració de l’espai: tot de materials de fusta omplen les prestatgeries, inclosa una que està repleta d’instruments de percussió. Al mig del taller, una llum il·lumina la joia de la corona, la ‘txalaparta’, que sembla preparada expressament. Sense gaire més que les presentacions, el Siscu i el Nando agafen dues ‘makiles’ cadascun i s’acosten a l’instrument. Jo no dic res, ells saben el que es fan.
Els tarragonins Nando Taló i Siscu Aguilera van crear l’instrument després d’agafar la idea d’un documental
Els txalapartaris en tenen prou amb una picada d’ullet per començar a tocar. El Siscu deixa caure una makila –una baqueta– damunt la placa de vidre, que escampa un so de campana i ressona per tot el taller. Acte seguit, el Nando l’imita amb una nota més greu i fa el mateix efecte. Els dos músics es van animant i reprodueixen una melodia màgica i hipnòtica. Et quedes glaçat contemplant l’espectacle imprevisible: els txalapartaris estan concentrats amb el què fan però al mateix temps somriuen com si estiguessin inventant-se la tonada.
Juguen cada vegada més ràpid amb les makiles, que cauen sobre les peces de vidre i ressonen amb poder, entrellaçant les dues melodies i separant-les a voluntat seva. És un so potent, rural, una percussió ancestral amb uns sons que retrunyen harmonies primigènies. És el joc de l’estira i l’arronsa amb la intensitat i la velocitat de les notes, des de fora del taller es deu sentir com una capsa de música gegant. Quan els músics consideren que ja n’hi ha hagut prou, només els cal una altra mirada per afluixar el ritme i deixar que el so de campanes s’acabi dissolent a l’aire. És un espectacle digne d’escoltar i de contemplar.
La txalaparta és un antic instrument de les zones rurals d’Euskadi
“Hem de ser com a mínim dues persones, però podríem ser-ne fins a set o més”, em diu el tarragoní Nando Taló, un cop asseguts i amb l’instrument gegant al costat. “Cal una compenetració perfecta entre els músics, molta complicitat”, m’explica el torrenc Siscu Aguilera. Ells no són els únics txalapartaris catalans, però sí que tenen una característica especial: la que acaben de tocar és l’única txalaparta de vidre del món, i l’han fet ells mateixos.
L’exemplar de vidre està format per 15 peces immenses i gruixudes
La txalaparta és un antic instrument procedent de les àrees rurals del País Basc. Es diu que, quan es volien comunicar d’una muntanya a l’altra -el basc és un territori molt escarpat-, picaven sobre unes fustes llargues i la ressonància feia la resta. L’exemplar únic que tenim al costat, però, està compost de quinze peces immenses de vidre, cadascuna d’uns sis centímetres d’ample. Es nota que el vidre està treballat a consciència, i les peces tenen escrites a mà el nom de les notes que guarden a l’interior. “L’instrument no el pots comprar, te l’has de fer tu”, diuen els músics, que en van aprendre l’art d’una manera quasi autodidacta.
Provinent del món rural, l’arribada de la txalaparta a les escoles de música basques va coincidir amb l’inici de l’interès per investigar l’instrument. Se’n van fer de diversos tipus de fusta: el roure, el cirerer i el castanyer tenen diferents sonoritats, i cal saber-les trobar. El Siscu i el Nando van veure un documental on es feia una txalaparta de gel, a Mongòlia, i amb la voluntat de crear-ne una que sonés igual però que no es desfés, se’ls va acudir el material definitiu: el vidre.
Les peces de vidre de la txalaparta estan afinades amb un torn i una radial de diamant al mateix taller
Quatre anys d’investigacions i moltes proves després, el 2013 van estrenar aquesta peça singular. Només a Barcelona van trobar una empresa que els proporcionés uns vidres tan dobles i ells mateixos, amb l’ajuda d’un torn, van tallar i afinar les peces amb un disc de diamant i una mànega d’aigua freda: “Has d’anar amb molt de compte perquè si et passes una mica, ja pots llençar tota la peça”.
El resultat és el que he intentat descriure més amunt. Un instrument sorprenent a simple cop d’ull i que t’atrapa quan l’escoltes, que no perd la sonoritat d’una txalaparta original però que aporta una harmonia particular i exquisida. I el Nando i el Siscu aconsegueixen hipnotitzar l’espectador des del primer moment. “El secret és la improvisació; comencem amb una nota però a partir d’aquí anem jugant, la complicitat és molt important”, diuen. Atrapa una barbaritat, com més toques, més vols.
Els txalapartaris tarragonins no amaguen el desig de signar el seu primer disc propi
Els dos músics han pujat cada any a Euskadi per realitzar cursos i xerrades de l’instrument, però enguany no ho han pogut fer per la pandèmia. Han hagut de deixar a mitges els assajos amb Olga Pes, la cantant que acompanyen actualment, però ells segueixen tocant per pura diversió. Al llarg de la seva carrera han tocat en diversos grups i han participat en alguns discs, però no amaguen el desig de signar el primer on la seva txalaparta en sigui la protagonista.
El seu taller-fusteria també guarda nombrosos objectes curiosos, molts del País Basc: panderetes, timbals i fins i tot unes carabasses seques que han trobat una nova vida fent d’instruments de percussió. “Ens agrada provar coses noves i fabricar els nostres propis instruments”, diu Nando Taló, que és fuster i delineant de professió. Fins i tot tenen un prototip de gralla i un corn primitiu fet amb una banya d’animal que servia per acompanyar la txalaparta.
“Cal molta complicitat i compenetració entre nosaltres”, diuen els músics
La de vidre no és precisament l’única txalaparta que tenen. Recolzats a la paret esperen els taulons de tres instruments més, de diferents fustes, mentre que a la prestatgeria guarden un altre material especial però més habitual que el vidre: la pedra. Treuen quatre peces granítiques, també tallades i curosament afinades. La sonoritat d’aquestes és ben diferent a la del vidre: és com si piquessin contra el ferro, el so és més punxegut i agut però igualment màgic. Les quatre notes improvisades que toquen recorden l’edat de pedra i les coves prehistòriques.
“A Tarragona hi ha curiositat de saber què és i com sona, a diferència del País Basc, on hi ha un ensenyament reglat i molt d’interès acadèmic amb la txalaparta”, explica Siscu Aguilera, que ho coneix bé perquè és mestre de música. Ells tenen una petita escola on ensenyen el més bàsic de l’instrument a aquells qui volen aprendre. Amb tot, es dediquen sobretot a assajar i a experimentar amb la ‘joguina’ de vidre.
“Estudiem sempre junts perquè no ho podem fer per separat”, reconeixen. No poden assajar a la taula del menjador de casa ni al marbre de la cuina perquè no els surt bé, necessiten anar al taller: “No hi tenim cap problema, perquè això ens dona la vida”, riuen ells. Viuen emocionalment amb la txalaparta perquè és un instrument espectacular que aconsegueix atrapar-te des del primer moment. Si jo pogués donar un consell, és que no perdeu mai l’oportunitat de tocar la txalaparta –i de fer-ho especialment amb el Siscu i el Nando al costat. Un cop agafes les dues makiles de fusta ja no pots deixar de formar part del joc adrenalínic: la improvisació rítmica i la música ancestral s’apoderen de tu i ja no hi tens res a fer. És magnetisme pur.
Nando.
Quan vas començar a fabricar-te els teus propis instruments em vaig quedar sobtat, has estat una persona molt emorenedora, finalment ho has aconseguit, t’ho mereixes i que tinguis molt bona sort. Endavant, vosatres podeu !
Moltes gràcies Jordi!
Aquella adolescència que vam viure junts, amb molta més gent, va donar per molt. Vaig aprendre a estimar lo que realment val la pena i a fer la vida molt més fàcil.
Una abraçada!!!