“Volia venir a Bèlgica per gaudir com fos de l’experiència”, defensa Roger Garcia des de l’altra banda de la pantalla. Jo sóc al despatx de casa meva i ell parla des d’Anvers, una de les principals ciutats belgues, on hi és des del 3 de setembre. El seu és un cas força excepcional. En un curs acadèmic ferotgement condicionat per la pandèmia, García, de 21 anys i estudiant de quart de Comunicació Audiovisual, és un dels pocs joves que ha decidit arriscar-se: “Volia fer l’Erasmus i aprofitar l’oportunitat igualment, encara que hagués de fer una quarantena o les PCR que calgués”. Com ell, en aquest quadrimestre poc més d’un centenar d’alumnes de la Universitat Rovira i Virgili estan estudiant a l’estranger.
EL ‘FET’ PARLA AMB TRES ALUMNES DE L’URV QUE HAN VIST EL SEU ERASMUS AFECTAT PER LA PANDÈMIA
Múltiples factors han condicionat la mobilitat d’ençà que va arribar la pandèmia. Per John Style, vicerector d’Internacionalització de la URV, un ha imperat per sobre la resta: “La gent no vol fer un Erasmus amb incertesa”, reconeix. El fet de marxar sense saber si hauran de fer classes online o quedar atrapats en un país estranger “no els fa massa gràcia”, accepta Style. Els estudiants i l’entitat van iniciar els tràmits ara ja fa un any, quan encara ningú sabia què era el coronavirus. Malgrat els esforços de l’administració de les facultats per adaptar-se, el número de joves que marxen a estudiar fora de la ciutat s’ha vist reduït, de moment, a la meitat. Fins al febrer preveuen més cancel·lacions d’última hora, tònica habitual en aquest inici de curs: n’acumulen 216.
“Està sent molt diferent respecte les expectatives, però no està tan malament, a Bèlgica encara hi podem fer coses”, explica un Roger Garcia que quan va arribar no es va haver de sotmetre a quarentena per pocs dies, ja que el govern belga encara considerava la província de Tarragona com a zona taronja, i no vermella. Tanmateix, “les restriccions imposades per les autoritats de cada país” han estat un maldecap, segons John Style.
Roger Garcia és un del centenar d’estudiants que estan fora del país, però més de 200 hi han renunciat
Precisament, els condicionants establerts per les institucions noruegues van acabar fent que la Marta Fàbregas renunciés a fer l’Erasmus. També de 21 anys i cursant quart, l’estudiant d’Enginyeria Electrònica Industrial Automàtica va acabar observant la inviabilitat de marxar a Trondheim, en el seu cas al gener, malgrat que només faltava completar els darrers tràmits. La Norwegian University of Science and Technology va comunicar a Fàbregas, a través d’un correu electrònic, l’obligatorietat d’aïllar-se durant deu dies en un hotel; el preu pujava fins els 2.000 euros, sense comptar menjar ni despeses extres, amb una multa de 20.000 si trencava la restricció. “Al final del correu ja hi havia un formulari per si t’ho repensaves”, lamenta. Tot i així, la Marta té la consciència tranquil·la: “Em feia molta il·lusió marxar, però m’hagués complicat la vida”.
Qui també a contracor ha descartat fer l’Erasmus és l’Alba Buendía. Aquesta estudiant de quart del Grau d’Anglès ja s’enfrontava a un gran repte, però la pandèmia mundial li ha barrat del tot les portes. Buendía, de 21 anys, pateix atròfia muscular espinal, una malaltia neuromuscular que li suposa un 88% de discapacitat i la reducció de gairebé tota la mobilitat. La cadira de rodes motoritzada és essencial i necessita algú al seu costat durant pràcticament les 24 hores del dia.
ELS ASPECTES ECONÒMICS, LOGÍSTICS I TEMPORALS ACABEN AMB LA RENÚNCIA DE MOLTS JOVES
Tot i així, l’Alba estava decidida a fer les maletes i afinar el seu domini de la llengua de Shakespeare a la York St John University. “Em vaig quedar a punt de demanar els bitllets”, indica. Les classes al Regne Unit començaven a finals de setembre, però Buendía i la seva família no van veure clar el fet de ser-hi un mes abans per fer la quarantena i el període introductori, en cas que la situació es compliqués. “La universitat de destí no podia assegurar que el curs es dugués a terme amb totes les garanties. Em van recomanar que m’ho plantegés”, recorda l’Alba amb resignació. Més val anar de cara.
Per poder fer front a l’acompanyament i l’allotjament adaptat -a càrrec seu, ja que la universitat només disposa d’una sola habitació d’aquestes característiques-, Alba Buendía va tirar endavant l’Erasmus sobre rodes, un projecte de micromecenatge que aspirava a recaptar 30.000 euros per cobrir les despeses necessàries. El crowdfunding, engegat el passat gener, anava a bon ritme fins l’esclat de la pandèmia, moment en què ja en duia 5.000. Però aleshores l’aixeta es va tancar. “Finalment, mitjançant beques o l’ajuda del fons europeu vam aconseguir els diners necessaris”, explica l’estudiant del Grau d’Anglès, encara que s’ha acabat fent enrere.
Solucionar l’atzucac de l’allotjament també va ser una de les grans preocupacions per la Marta Fàbregas. Després de dos mesos de neguit, va acumular més contres a la balança quan la universitat de destí li va comunicar que les residències d’estudiants no podrien acollir persones de fora de Noruega, pel que s’hauria de buscar un pis cuitacorrents. “Quan vas d’Erasmus, l’experiència és conèixer gent, socialitzar”, cosa que sense viure en una residència quedaria molt limitat, comenta Fàbregas. Si més no, Roger García ha tingut més sort. La universitat no només no li va posar traves, sinó que va ajudar els estudiants. L’alumne de Comunicació Audiovisual fa vida en una residència i ja té un cercle proper.
ELS CASOS DE GARCÍA, FÀBREGAS I BUENDÍA SÓN DIFERENTS, JA QUE ELS RESPECTIUS GOVERNS HAN DIFERIT EN LA GESTIÓ DELS ERASMUS
De fet, amb els nous amics és amb qui haurà de passar el Nadal. Garcia no tornarà per festes, sinó que es quedarà a Bèlgica. “És dur perquè trobo a faltar la meva vida a casa”, reflexiona en veu alta, “i m’encantaria veure la meva gent”, però els costos econòmics -bitllets d’avió- i temporals -les quarentenes derivades dels viatges- fan que descarti l’opció. Tot i així, les diferències entre Anvers i Tarragona no són massa grans, perquè com els estudiants de la Rovira i Virgili, en Roger també ha de conformar-se amb fer les classes de forma telemàtica. En un grau tan pràctic, haver de recórrer encara a la teoria a l’últim curs se li està fent “una mica pesat”. García no ha arribat a trepitjar les aules belgues -el model de presencialitat reduït va quedar en no res abans de començar-, però no perd l’esperança.
Amb tot, tant la Rovira i Virgili com les diverses universitats de destí han hagut de fer mans i mànigues per garantir la realització del màxim nombre d’Erasmus possible. Segons John Style, l’objectiu de la direcció acadèmica és clar: “Ser tan flexibles com puguem”. Des de la tornada de vacances al setembre, els seus esforços van dirigits a facilitar les gestions dels alumnes, que també agraeixen la sinceritat de les universitats de destí: “Van tenir menys tacte que durant la resta del procés, però és comprensible. S’acostava la data límit i havien de ser clars i directes”, defensa Alba Buendía. A més, la URV també ha hagut de recol·locar els alumnes que finalment no han marxat, tal i com detalla Marta Fàbregas: “Vam gestionar la renúncia i ho vam aclarir en un parell de dies, canviant les assignatures gratuïtament”.
L’ALBA I LA MARTA NO VOLEN DEIXAR ESCAPAR L’EXPERIÈNCIA I POTSER FAN L’ERASMUS L’ANY VINENT
Aquest any, ni Trondheim haurà acollit la Marta Fàbregas, ni York haurà rebut l’Alba Buendía. Sigui com sigui, cap de les dues renuncia a la possibilitat de marxar a estudiar en algun moment a l’estranger. A l’alumna d’Enginyeria Electrònica Industrial Automàtica encara li resta un any, pel que no descarta fer el Treball Final de Grau i les pràctiques fora. Per la seva banda, l’estudiant d’Anglès té “claríssim” que vol cursar el màster en Ensenyament i Adquisició de l’Anglès com a Llengua Estrangera a la URV, que li donaria de nou l’oportunitat d’endinsar-se en alguna societat anglosaxona com a estudiant. El projecte Erasmus sobre rodes segueix obert, però si finalment no pot marxar, els diners recollits es destinaran a la Fundació de La Marató de TV3 i la Universitat Rovira i Virgili.
Mentrestant, Roger Garcia segueix esprement al màxim el seu Erasmus a Anvers. S’hi estarà fins a finals de gener, si res no canvia. L’alumne de Comunicació Audiovisual va prendre una decisió totalment oposada a la de les altres dues protagonistes, i no se’n penedeix. Està aprenent neerlandès i coneixent una nova cultura i gent de tot el món. “Malgrat que estiguem en pandèmia i tots els condicionants, la gent que ha renunciat a fer l’Erasmus hauria d’haver dit que sí”, sentencia en Roger. “Són cinc mesos en els quals pots fer moltes coses, es pot gaudir d’alguna forma”. Si més no, que l’Alba i la Marta no es maleeixin els ossos: la vida sempre regala segones oportunitats.
