Alba Rodríguez va néixer a Tarragona l’any 1984. Ferran Aguilar ho va fer un parell de dècades abans, el 1969. Però tots dos van optar per la càmera com una forma de vida. Per una professió, la de fotògraf, que han hagut de lluitar. «Vivim en una època en la qual hi ha més càmeres que mai, però també on els fotògrafs professionals no hi tenen gairebé cabuda. L’eina ens ha matat», lamenta Aguilar des de l’interior de Foto Ferran, botiga històrica ubicada al carrer Higini Anglès de la qual és propietari des de fa quatre anys.
Els dos tarragonins, de generacions diferents, guanyen premis Lux de fotografia
«Aquí hi venia jo a comprar els carrets de petita!». És la veu de l’alegre i incansable Alba Rodríguez, que entra a la botiga amb un somriure sota la mascareta. Ella i el Ferran es troben per primera vegada després de guanyar els premis Lux de fotografia. Rodríguez es va endur el bronze en la categoria «Bodegón» i Aguilar, el mateix guardó de la categoria «Paisatge i Naturalesa». «Felicitats! Les fotografies eren precioses!», es diuen mútuament abans de seure al bell mig de la botiga, envoltats de càmeres analògiques, digitals, trípodes i altres estris relacionats amb la fotografia.
Rodríguez aconsegueix el bronze a la categoria ‘Bodegón’ i Aguilar a ‘Paisatge i natura’
Ferran Aguilar assegura que la seva fotografia és un acte reivindicatiu. «Vaig ser naturalista abans que fotògraf. Després més fotògraf que naturalista. I ara, penso en la fotografia com una eina per la conservació del medi», explica. Un bon exemple d’aquesta reflexió és la sèrie fotogràfica que li ha servit per endur-se el premi, centrada en el linx ibèric i titulada «Entre pinceles y barbas». Per aconseguir aquest tipus d’imatges, Aguilar ha de passar moltes hores en plena natura, acotxat entre la malesa i preparat per disparar. «És com si fos un caçador. La meva presa és la fotografia, que m’enduc com a trofeu», relata.
Rodríguez, en canvi, s’ha especialitzat en la fotografia d’estudi i compta amb un espai al número 15 de la Via Augusta. Va ser allà on va capturar la fotografia que li ha donat el premi Lux: un pop submergit en aigua dins d’una peixera i que la tarragonina va anomenar «Sin título». «No cal un peu de foto, tal com passa amb el fotoperiodisme. Aquí hi veus el pop i no necessites res més, perquè la fotografia t’ho diu tot», expressa. La imatge està carregada de sensacions, la majoria negatives, però Rodríguez ho té clar: «Retratem la mort molt poques vegades perquè no hi estem acostumats, i aquesta fotografia va d’això. O t’agrada molt o no t’agrada gens».
Diuen que rebre el premi, que no té una remuneració econòmica, és un «reconeixement». Ara, però, els toca seguir «picant pedra» per continuar amb les seves carreres. Aguilar pronostica que «en quaranta anys ja no quedaran fotògrafs professionals». Rodríguez, en canvi, opina que «sempre n’hi haurà, potser no de la manera que els entenem ara, però ens reformularem». El que tenen clar tots dos és que cal valorar la seva feina, perquè «la gent es creu que tot ho fa la càmera, que la tecnologia és el més important, i no se n’adonen que és la persona que dispara qui fa les fotos».
Els dos demanen que es valori la seva feina, ja estan cansats de fer coses gratis
«Ja està bé de fer coses gratis! Jo m’he plantat!», diu Aguilar. «Tens tota la raó», respon Rodríguez. Tots dos fotògrafs, sensibles a un món que veuen «canviant» i «ple d’incerteses», desitgen una Tarragona amb més cultura i més fotografia. També un país que valori més la seva feina, «perquè cal recordar que ha estat la fotografia qui ens ha explicat com era tot allò que no estava a l’abast dels nostres ulls». Després d’una hora de conversa intensa, Rodríguez i Aguilar tornen a la feina. «Perquè només aquells que tenen passió podran ser fotògrafs.»
