“Les campanes no s’han de veure, s’han d’escoltar, s’han de sentir. I nosaltres les sentim, però no amb les orelles, sinó amb el cor”. Sóc incapaç de pensar en unes paraules més ideals, gairebé fetes a mida, per descriure la passió de Cristòfol Conesa. He quedat a les onze del matí a la Catedral de Tarragona amb un dels seus campaners més veterans. Ell m’espera a l’esquerra de l’altar, assegut en un banc davant de la Capella dels Sastres. L’acompanya una crossa; la ciàtica que pateix li fa més la guitza que no pas els 72 anys que va estrenar fa poc. Jo el tracto de vostè, però ell s’entesta en que li digui Tòfol: “el senyor Conesa vindrà més tard”. De seguida m’adono que el sentit de l’humor el segueix allà on va.
EL ‘FET’ PUJA AL CAMPANAR DE LA CATEDRAL AMB CRISTÒFOL CONESA, EN UN ASSAIG DEL TOC PER LA PAU
Segurament aquest tracte proper i afable han ajudat Conesa a reunir al seu voltant molta gent que l’estima. És ben bé que, en extensió, Tarragona l’estima. A meitats del mes de novembre, l’Ajuntament li va atorgar el diploma al mèrit cívic de la ciutat en reconeixement a la seva llarga trajectòria entre les campanes de la seu metropolitana. Els ulls del Tòfol dibuixen una riallada per sobre la mascareta parlant d’una distinció que li suposa “un orgull molt gran”, sobretot pel fet de “poder-lo rebre en vida”. No és la primera vegada que el consistori posa en valor la seva feina desinteressada per la ciutat; durant l’època de l’alcalde Nadal, Conesa ja va ser designat Perpetuador de les Festes.
El campaner compleix mil·limètricament el decàleg del tarragoní de tota la vida. Nascut al Pla de la Seu i criat a la Part Alta. Geganter durant molt anys dels del Carrer Merceria. “Tarragona va amb mi, no jo amb Tarragona”, avisa. Però sobretot, si hi ha alguna cosa que desperta l’orgull de Conesa són els castells. Se li nota en la forma de parlar, pel to i per les paraules: “Si em rasques a la vora del cor, hi trobaràs la Tau dels Xiquets de Tarragona”. El seu gran tresor amb els matalassers -“una colla petita que ha fet coses molt grans”, recalca- és haver fet de baix del pilar caminant en 27 ocasions. En Tòfol destaca com bull la ciutat el dia de la Mercè amb un esdeveniment que és “com les estacions del viacrucis”; de petit, primer com a espectador i després com a membre de la Colla Vella de Tarragona, es va fer un fart de veure com el pilar sempre queia en algun punt del Carrer Major.
CAMPANER, GEGANTER I CASTELLER DELS XIQUETS, CONESA LLUEIX ORGULLÓS LA SEVA IDENTITAT TARRAGONINA
Si a Conesa l’afició pels castells li ve des de ben petit, també és el cas de les campanes. Vivint a la vora de la Catedral, no podia ser d’una altra forma. “Des de casa veia com tocaven les campanes cada dia. A més, els dies de festa veia els campaners tocant les grosses i veia l’esforç que feien”, explica mentre recorda anys que queden lluny. El balancí que tenien al menjador, que feia un moviment pràcticament calcat, va contribuir a la dèria.
Les primeres vegades sempre són un gran record, i per Tòfol Conesa el primer cop al capdamunt del campanar va arribar quan tenia tres anys i mig. “Hi vaig pujar de la mà de la meva mare, va ser un diumenge, sortint de missa de nou”. De família d’espardenyers, curiosament els seus mestres van ser sabaters. Els senyors Clotet i Anton van veure de prop els primers passos d’un menut Conesa fent repicar les campanes de la Catedral, en una època en la qual els nens i nenes del barri, per Festes, pujaven a jugar a tocar campanes. “Jo em vaig agafar a la corda i encara no l’he deixat”, celebra en Tòfol.
Si hi ha alguna cosa que desperta en Conesa el repic de les campanes és, precisament, el retorn a la infantesa: “Allà dalt em torno a trobar amb aquell nen que havia deixat enrere feia anys. La il·lusió que tinc en pujar al campanar la intento transmetre a les generacions que venen”. Són diversos els dies en què els campaners de la Catedral de Tarragona omplen la ciutat amb les notes nascudes del metall, cada un amb el seu toc particular. Corpus, Diumenge de Rams o Pasqua, per exemple, i per Santa Tecla en tres ocasions. Les campanes sonen pel Pregó i per la Vigília, però per Conesa el més especial és, sens dubte, el 23 de setembre. “Comencem a les vuit del matí, i a les nou del vespre encara estem tocant si s’allarga la Professó”, relata sobre un dia que arriba al seu clímax quan el Braç entra a la Catedral: “Des del Pla de Palau s’encén la Palma de Santa Tecla i toquem encara molt més fort, per tal que quan acabi el castell de foc, se’ns segueixi escoltant”. Pur èxtasi.
EL MOMENT MÉS ESPECIAL DE L’ANY ÉS QUAN TOQUEN EL 23 DE SETEMBRE A L’ENTRADA DEL BRAÇ
L’inexorable pas del temps ha anat desgastant la dotzena de campanes de la seu tarragonina. Cal tenir-ne molta cura i, fins i tot, dedicar-hi hores del temps lliure per mantenir-les en bon estat. La Fructuosa és la més antiga de totes, del 1313, i “la que està més ben afinada”. Aquesta campana va ser restaurada als 90, i Conesa es desplaçava als Pallaresos personalment a donar-hi un cop de mà: “De tant que hi anava, la meva dona es queixava, deia que era la ‘querida’”, bromeja. Després de la remodelació de l’estructura del campanar, la Fructuosa va deixar de poder fer la volta per passar a tocar-se dreta i a cop de metall, fet que és “un pecat”, segons en Tòfol. El veterà campaner fa una crida a particulars i institucions a fer donacions per poder capgirar la situació: “Ho direm en un llibre d’or, si cal!”.
Xerrem amb Cristòfol Conesa asseguts a l’interior de la sagristia de la Catedral sota la vigilància d’un agonitzant Sant Crist. Hem fet temps mentre no arribaven la resta de campaners, una vintena en total. No és un dia qualsevol. Arriba l’hora i creuem la nau central fins la petita porta que dóna accés al campanar. Incomptables escales de cargol després i intentant recuperar l’alè, arribem a la teulada del temple. La vista gairebé cenital del Pla de la Seu, les Cols i el Carrer Major és espectacular i fa respecte a parts iguals. Un últim esforç i ja som al capdamunt del campanar. Al pis de baix, tres grans campanes; al de dalt, diverses de més petites. És el dia de l’assaig general del Toc per la Pau i Cristòfol Conesa dóna les gràcies als campaners, recorda quatre indicacions i mana l’inici. Ell es planta al costat de la Maria Assumpta, la seva campana preferida.
CADA 31 DE DESEMBRE, LA CATEDRAL PROTAGONITZA UN REPIC DE CAMPANES PER DEMANAR LA PAU AL MÓN
És un espectacle que tot tarragoní ha de gaudir algun cop a la seva vida. La Maria Assumpta, gegant, branda d’un costat a l’altre donant el tomb. Posar-la cap per avall, immòbil, és un art que requereix un mínim de quatre campaners, sis si es volen fer relleus per mitigar el cansament. El repic de totes les campanes alhora és tan eixordador que la majoria dels campaners van amb taps a les orelles. Campaners i campaneres, per cert, de totes les edats, també de ben joves: “Això il·lusiona i, a més a més, al revés del que sol passar, aquests joves porten els pares. És molt bonic”, conclou Conesa. Relleu garantit.
Acabat l’assaig general, es convoquen pel migdia del 31 de desembre. El Toc per la Pau ressonarà un any més a la ciutat per reclamar la pau al món. La iniciativa, que va néixer a Tarragona durant la Guerra dels Balcans, s’ha acabat escampant per bona part d’Europa. Fins i tot va protagonitzar l’anunci nadalenc d’unes famoses patates fregides. “Convidem a tots els campaners que vulguin i puguin s’hi sumin. Ja que els polítics no fan res per la pau, ho fem humilment la gent”, explica.
“Pujaré al campanar mentre tingui força i salut”, diu en Tòfol, que acaba de fer 72 anys
Enguany, Cristòfol Conesa hi serà com sempre, encara que és conscient que es fa gran i arribar al punt més elevat de la ciutat és esgotador. “Hi pujaré mentre tingui salut i força. El dia que em mori, espero que d’aquí molts anys, poseu-me un tros de corda per poder-me aferrar a ella. Quan una campana tomba, si t’agafes bé a la corda, vas cap amunt. Jo, agafat a la corda i cap amunt”.