Algun dia a la setmana baixa a Tarragona a fer d’avi durant unes hores. Aquesta feina és la que l’omple més en aquest tram de la vida en què viu exiliat a Barcelona. Després d’una aventura a l’Aràbia Saudita, ara es dedica a fer de professor a la URV. Aprofitant una d’aquestes escapades puntuals, em cito amb Manel Sanromà al Balcó del Mediterrani, amb l’excusa de felicitar-lo pel títol de Fill Predilecte que li ha concedit l’Ajuntament de Tarragona.
Entrevista a l’astrofísic, reconegut com a Fill Predilecte de Tarragona
Com rep aquesta distinció?
Amb sorpresa i molt agraït. Considero Tarragona com la meva mare i, per tant, que et reconeguin que has estat un bon fill em satisfà plenament, me’n sento molt estimat.
Quina creu que ha estat la seva principal contribució a la ciutat?
Jo crec que he fet tres contribucions socials al país en petit (Tarragona) i al país en gran (Catalunya): són la Colla Jove, Tinet i el Punt cat. En els tres, he estat -amb altres persones- en el part des del primer moment.
I en té una de predilecta?
Probablement, la colla Jove. Perquè té un impacte en milers de persones amb noms i cognoms, algunes de les quals són els meus amics, i perquè representa un revulsiu casteller i social a la ciutat que ajuda a revitalitzar les festes.
Ara què viu fora de Tarragona, com veu la ciutat?
Venint cap aquí em trobo aquesta meravella que és el Balcó (feia mesos que no m’hi arribava). I pensava que aquesta és la vista magnífica de la casa de ma mare, que és Tarragona, però que té el pis desendreçat.
“Que el tren no passi soterrat és el fracàs de la meva generació”
Què vol dir amb aquesta metàfora?
Mira les vies… això del tren és un escàndol! La família de la meva mare no ha estat capaç de treure les vies. El tren hauria d’anar soterrat. És un fracàs de la meva generació. Els Nadals, Ballesteros… tots plegats no hem estat capaços de treure les vies, hem sigut uns incompetents. Hem perdut el tren, que ara passa lluny d’aquí, i ens hem quedat amb les vies per on només acabaran passant mercaderies. És al·lucinant!
I vostè pot ajudar d’alguna manera a canviar la situació?
La meva contribució ha de ser dir-li a la mare: “Tens un pis fabulós, però l’has d’arreglar”. Vivint fora de Tarragona, és complicat que pugui fer-hi més coses. Si visqués aquí, faria merder. No pot ser! Mentre parlem tenim aquesta imatge des del Balcó (una de les millors vistes del Mediterrani), amb el Port al fons, que és un gran font de riquesa, però amb aquestes vies del tren que són el símbol de la nostra incompetència.
Pot contribuir a través de la política?
No, els partits polítics s’alimenten de mediocres i no tinc cap intenció de participar-hi.
“Hem sigut conformistes els últims 40 anys, ni radicals ni brillants”
Per què ha fracassat la seva generació?
No hem estat ni radicals ni brillants, agafant un lema de l’alcalde Nadal. Hem sigut conformistes. Recordo com l’any 1978 uns quants vam salvar el teatre romà, se l’estaven carregant davant els nostres nassos! Això, que era un acte radical, després no ha tingut continuïtat. Massa conformisme, aquí es viu bé i els alcaldes que hem tingut en democràcia en són una mostra, un reflex d’aquest caràcter dels tarragonins.
Què espera de l’alcalde actual?
Encara conserva el benefici del dubte perquè porta poc temps, però té un problema, com molts altres polítics: el partit. Un exemple: fa pocs dies jo signava un manifest per treure de la costa les mercaderies ferroviàries i l’alcalde Ricomà em deia que aquest tema ho solucionaran a través de la negociació amb Madrid. Qui s’ho creu això? L’alcalde de Tarragona ha de ser una veu collonera permanent en aquest tema i no deixar-ho en mans del seu partit. Confio en la persona, en Pau Ricomà, però em temo que el joc polític li sobrepassarà.
“Costarà una generació sencera tornar a aixecar Tarragona”
Quin és el gran repte actual de Tarragona?
Saber què vol ser de gran. Una ciutat és com una persona: si s’adorm, després costa molt llevar-se. I em serveix un exemple actual del món dels castells: estic proposant que l’activitat castellera torni al més aviat possible perquè com més temps es trigui, més difícil serà la recuperació, haurem perdut bou i esquelles.
Vol dir, doncs, que Tarragona està adormida?
Sí, en aquests últims 40 anys Tarragona ha estat pràcticament adormida, llevat d’alguns moments puntuals. La ciutat ha de despertar, encara que costi molt. D’aquí vint anys, el món serà molt diferent i, per tant, la indústria instal·lada aquí serà molt diferent. Hem de pensar quin model de ciutat volem per les properes dècades. Perquè, fins ara, de model no n’hi ha hagut. Si no despertem des del teixit social, seguirem pel camí de la decadència. Costarà una generació sencera tornar a aixecar Tarragona, però com més temps triguem, més complicada serà la rehabilitació.
