Ha passat un any i l’aniversari revifa encara el procés de dol que suposa la pèrdua d’un amic en circumstàncies extraordinàries. Era una mort evitable i això encara fa més mal i provoca més desolació i tristesa a les persones properes a la víctima.
Fa un any, el geògraf i fotògraf Rafael López-Monné va publicar al FET a TARRAGONA l’article ‘Més perillós que l’etilè’, que destapava les angoixes del seu amic, Òscar Saladié, cap de planta d’IQOXE, pel nivell de seguretat a les instal·lacions que acabarien explotant la tarda del 14 de gener de 2020.
El geògraf tarragoní expressa les seves impressions, un any després de l’explosió a Iqoxe
L’Òscar va ser una de les tres persones mortes per la deflagració. Al cap d’un any, el Rafael atén la petició del FET per compartir amb els lectors les seves impressions i respondre si s’ha complert allò que demanava a les conclusions de l’article: “Disculpeu la ingenuïtat —en sóc conscient—, però m’agradaria pensar que aquestes morts i el dolor que les acompanya, poguessin arribar a servir per a alguna cosa. Seria la millor manera d’honorar la seva memòria”.
El seu article al ‘Fet’ va descobrir les angoixes prèvies de l’amic, un dels tres morts
Ha servit d’alguna cosa aquella tragèdia? El geògraf tarragoní respon: “Tinc la sensació que els interessos econòmics que es mouen són molt grossos i que la societat no és prou forta per reaccionar davant la situació que tenim plantejada i que no és altra que la precarització de la seguretat a la indústria química”. I detalla amb més precisió: “Al llarg d’aquest any he tingut accés a uns quants testimonis que treballaven en aquell moment o havien treballat abans a la fàbrica, i m’han confirmat amb escreix la impressió que m’havia traslladat l’Òscar en el sentit que l’empresa ho portava tot al límit per produir més i treure’n més beneficis. Sense control, la lògica del capital és inexorable”.
“Els interessos econòmics són molt grossos i la societat no és prou forta”, alerta
Amb un to pausat però concloent, López-Monné afirma que la gent amb qui ha parlat li assegura que “vam estar a punt de patir un desastre enorme, enorme, amb milers de víctimes”. A partir d’aquí, creu que en aquest darrer any “el conjunt d’empreses del sector [AEQT] i les administracions haurien d’haver tingut un paper més actiu. Les administracions estan per defensar els interessos públics i col·lectius si hi ha una confrontació amb interessos privats, i dir a les empreses que no ho fan bé: «Vostès han de guanyar menys perquè tots estiguem més segurs»”.
López-Monné valora com a “excel·lent” el treball de la jutgessa del cas
El geògraf reconeix no sentir-se massa optimista sobre les lliçons que extraurem del cas IQOXE, però diu que hi manté l’esperança perquè creu “en les persones valentes i professionals” i considera que “el treball de la jutgessa ha estat excel·lent” i que la comissió del Parlament “és un bon senyal”. Ara bé, no és un il·lús i reconeix que “a l’altra banda hi ha interessos molt poderosos. L’empresa i els seus advocats saben fer la seva feina”.
“Cal canviar el model econòmic basat en produir i consumir com més millor”
Precarització laboral, mecanismes de seguretat insuficients, lògica del sistema econòmic per reduir despeses i obtenir més beneficis sense aturador…En aquest context, López-Monné tem que l’impacte de l’accident de fa un any s’anirà diluint i que “no sabrem afrontar el problema de base” que passa per “canviar el model actual que només busca produir i consumir com més millor”. Per això, reflexiona sobre la crisi climàtica: “Portem 30 anys en què els experts ens estan avisant del que passarà i ja està passant, i tot i així no som capaços de reaccionar. Hauríem d’aplicar mesures més dràstiques per canviar el model, que no vol dir rebaixar la qualitat de vida. Però els que controlen els mecanismes de poder posen totes les dificultats per evitar el canvi de sistema”.
“Després d’un fet tan greu, què més ens cal a Tarragona per reaccionar?”
I tornant a la clau local, el geògraf s’acaba preguntant: “Després d’un accident tan greu i amb morts, què més ens falta per reaccionar com a societat?”. Coneixedor del tarannà de Tarragona i dels tarragonins, es declara decebut per la resposta de la ciutadania en la manifestació convocada després de la deflagració i per l’actitud mostrada en els mesos posteriors: “És un mal que afecta la societat en conjunt, però no totes les ciutats són exactament iguals: hi ha llocs amb una societat civil més enfortida i amb unes administracions que funcionen millor, i les nostres funcionen a mig gas”. I conclou, amb un to de tristesa i resignació: “No veig encara el punt d’inflexió que molts esperàvem en la relació de la indústria amb la societat que l’envolta després de l’explosió”.
