Carregant ...

Una llei per no oblidar i amb accent tarragoní

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Neus Roig, a l’esquerra amb el seu llibre, i Sílvia Climent, de l’Observatori de Desaparicions Forçades, al parc davant de la Diputació. Foto: Jan Magarolas.

“No se m’acut res més horrorós que perdre el fill en el moment del part: tenim l’obligació moral de tancar les ferides obertes i reparar el dolor”, diu Raquel Sans, diputada al Parlament per Esquerra Republicana a les portes de la Diputació de Tarragona. Es calcula que entre el 1938 i el 1996 es van arribar a robar fins a 300.000 nounats a tot l’estat espanyol, i que van ser separats de les seves mares amb la fal·làcia que havien mort durant el part. La desaparició forçada de menors -nom amb què es coneix aquesta pràctica- va ser una estratègia emprada per les autoritats franquistes a tot Espanya per represaliar les dones republicanes.

La nova llei catalana de criatures ‘robades’ s’impulsa des de l’Observatori de Desaparicions Forçades de la URV

A data d’avui, a la ciutat de Tarragona s’han posat fins a 21 denúncies -totes arxivades per falta de proves- relacionades amb aquest fet. Son fills que busquen les seves famílies o mares que no van poder conèixer els seus fills al néixer. Ara el Parlament de Catalunya ha aprovat una llei de reparació democràtica que cerca el retrobament d’aquestes persones. L’Observatori de les Desaparicions Forçades de Menors, un organisme que forma part de la URV, fa anys que divulga aquesta qüestió i ha participat molt activament en la redacció de la nova llei. Però anem a pams.

Per entendre la importància d’aquesta llei cal fer una mirada crítica al nostre passat i conèixer una realitat colpidora. El mal anomenat robatori de criatures era una pràctica que els nazis van idear amb l’ajuda del metge franquista Antonio Vallejo-Nájera, que posteriorment va importar a Espanya i que consistia en separar les mares republicanes de les seves criatures abans que aquestes complissin els tres anys. La pràctica venia de la teoria freudiana que diu que la personalitat es forma en els tres primers anys de vida i abans de crear cap record conscient. Era una mesura excepcional per una Espanya que patia en silenci les conseqüències d’una guerra interna i que havia vist com els seus fills morien al front.

Un llibre de Neus Roig explica els mètodes franquistes per separar mares republicanes dels seus fills

Aquest crim es va perpetrar a les presons, hospitals i residències al llarg de la dictadura i fins ben entrada la democràcia: primer avalava una clara voluntat repressiva d’acabar amb el “gen roig” però després -a les dècades de 1980 i 1990- responia a uns interessos purament econòmics. Tot això s’explica al llibre “No llores que vas a ser feliz” (Ático de los libros), publicat el 2018 per la investigadora i antropòloga Neus Roig. Doctora en Ciències Humanes i Socials, Roig va dedicar cinc anys a preparar la seva tesi doctoral i a parlar de la desaparició forçada de menors: “Es pot robar un cotxe o una bossa: un objecte; però no una persona. Son desaparicions en vida.”

Neus Roig i la diputada Raquel Sans, la setmana passada durant la presentació de la llei a Tarragona. Foto: Jan Magarolas.

Precisament aquesta tesi doctoral va ser l’origen de l’Observatori de les Desaparicions Forçades de Menors, presentat el 2016 a la URV en un acte “molt emotiu on van assistir més de 100 víctimes d’aquesta pràctica”, explica una emocionada Neus Roig davant la Diputació de Tarragona. L’antiga Casa de la Beneficència era un convent on es van dur a terme aquests abominables segrestos, així com també a la presó de dones de les Oblates, a tocar de l’ermita de Sant Magí. Roig ha estudiat aquests casos i ha parlat amb nombroses persones afectades, de Tarragona i d’arreu de l’estat. “Les víctimes tenen moltes ganes de parlar, en molts casos no han pogut fer un dol digne” perquè no han trobat els seus familiars, denuncia l’antropòloga.

L’antiga casa de la beneficiència i la presó de les oblates van ser escenaris de les pràctiques repressives

Un dels directors de la tesi doctoral va ser Santiago Castellà, llicenciat en Dret i Ciències polítiques i professor de Drets Humans a la URV. “Aquest estudi és el més extens que s’ha fet en aquest àmbit”, explica el també senador del PSC. El segrest de menors durant la dictadura i part de la democràcia “és l’espai més silenciat de la nostra història recent i té un impacte emocional encara desconegut en les víctimes”, manifesta Castellà, que rebla: “No s’ha tingut en compte la memòria històrica des d’una perspectiva de gènere”.

Juntament amb Roig, Castellà es troba al capdavant de l’Observatori de Desaparicions Forçades de la URV: “Des de la nostra fundació ens vam posar entre cella i cella acompanyar les víctimes, no les podem deixar soles”. Fins ara, les persones afectades per la desaparició de menors han estat sistemàticament abandonades per l’administració, perquè han hagut d’investigar pel seu compte, amb tots els problemes que això comporta. “La nova llei busca facilitar la recerca, obrir els arxius i acompanyar les famílies”, sostenen Roig i Castellà.

Santiago Castellà és senador i professor de Drets Humans a la URV. Foto: cedida.

L’entramat de confiances i tractes teixit al llarg de la dictadura franquista i protegit durant la transició ens ha fet hereus d’un sistema corrupte que cobreix les vergonyes per seguir protegint-se i perpetuant-se dia rere dia. L’advocada Sílvia Climent està al costat de la Neus Roig gronxant el cotxet d’una criatura molt petita. Són tres generacions d’una mateixa família que lluita contra l’oblit que va suposar la transició. Domènech també és secretària de l’Observatori i porta molts casos de desaparicions forçades als jutjats: “Costa molt destapar aquesta veritat perquè encara hi ha interessos vius al darrere.” Pràcticament totes les causes judicials que han obert persones que busquen els seus familiars estan arxivades a l’espera de noves proves: en molts casos, els testimonis cridats a declarar eren precisament els metges i les comadrones que havien col·laborat en el segrest de les criatures.

El text aprovat preveu la creació d’una oficina per acompanyar les famílies i l’especialització d’una unitat de mossos

Aquí és on rau la importància de la nova llei aprovada: es necessiten mitjans econòmics i psicològics, l’obertura d’arxius i una legalitat que recolzi les víctimes. El passat desembre, la llei de la desaparició forçada de menors a Catalunya va ser aprovada per la pràctica unanimitat del Parlament -el Partit Popular es va abstenir o va votar en contra d’alguns punts- després d’haver-se intentat fins en tres ocasions prèviament. La diputada Raquel Sans reconeix que, sovint, “el Parlament queda lluny de la gent i teníem l’obligació moral d’impulsar aquesta llei”, que té un redactat extret pràcticament de manera literal del llibre de la Neus Roig.

Sans valora la llei en conversa amb el FET com “el compromís inequívoc del Govern i del Parlament amb la memòria democràtica”. “Ens han venut una transició modèlica, però fins que no tanquem les ferides obertes no podrem avançar com a societat”, diu la diputada, mentre que el senador Santi Castellà remarca la reparació moral que busca la llei. El text aprovat reconeix el dret de les víctimes a accedir a documentació d’interès, a la restitució de la seva identitat i al reconeixement de la veritat a tots els efectes. Tot plegat, amb la creació d’una Oficina de la Víctima per acompanyar les famílies, la preparació d’una unitat especial dels Mossos per aquestes qüestions i la dotació pressupostària adequada. Per això suposa un abans i un després en la desaparició forçada de menors i un crit a la memòria de tots aquells casos que han quedat enterrats amb els seus propietaris en una fossa comuna.

Les promotores de l’observatori reconeixen que encara costa molt destapar desaparicions forçades

Acabaré amb una cita extreta del llibre: “Los hechos acaecidos respecto a la desaparición forzada de recién nacidos y niños y niñas […] son crímenes de lesa humanidad por el hecho de producirse de forma sistemática y con conocimiento del Estado”. El llibre de la Neus s’ha esgotat recentment a les llibreries, que no deixa de ser un bon indicador de l’interès que suscita un tema tan silenciat. Queda palès, doncs, que falta molta reparació humana i un reconeixement sincer a les víctimes del franquisme, tan dins com fora de l’Estat. I és que no hi ha més justícia reparadora que la memòria insistent dels qui no estan disposats a oblidar.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *