Advertisement Advertisement
Carregant ...

Cinema tarragoní lliure, visionari i a contracorrent

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Jorge Acebo, director de la pel·lícula ‘Occidente’. Foto: cedida.

El seu és un cinema independent i valent, que no se sotmet a res ni encaixa amb cap model preestablert. Jorge Acebo va escriure i va rodar molt abans del Covid-19 un film que parla del final de la civilització occidental tal i com l’hem coneguda.

‘Occidente’, de Jorge Acebo, pateix els efectes de la pandèmia, sales tancades i festivals virtuals

Una pel·lícula majúscula, que fins ara no ha tingut el recorregut que mereix, que fa pensar a l’espectador sense ser pretensiosa ni elitista, que et sacseja i deixa petjada. La podeu veure a Filmin. Abans s’ha exposat a la Filmoteca de Catalunya, al festival Temporada Alta de Girona i en festivals internacionals underground, a Itàlia, en plena primera onada del coronavirus.  Poc bagatge per un tros de pel·lícula feta amb una desena part del pressupost que hauria de tenir un film independent ja de baix pressupost, que s’tirat endavant tot i les vicissituds gràcies a l’amistat del director i poeta tarragoní amb alguns actors de renom, com Francesc Garrido, Gonzalo Cunill o Mario Gas. Occidente i Acebo també els van seduir a ells.

Tot i ser projectada a la Filmoteca i a Filmin, la pel·lícula no surt de la invisibilitat

La conversa amb Acebo arrenca una tarda d’aquest hivern. Ens coneixem des de fa alguns anys, quan ens va presentar per casualitat un dels actors de la seva primera pel·lícula, Francesc Garrido. El FET va dedicar un reportatge a Occidente quan estava a punt de sortir del forn i se li augurava un llarg i prolífic recorregut en festivals europeus de renom, i de retruc també a les sales de cinema. No ha estat així. Tot i la bona acollida d’alguns crítics, de merèixer ser exposada a la Filmoteca, i dels elogis en alguns festivals internacionals independents, petits, Occidente, rodada en part a la petroquímica de Tarragona, ha tingut fins ara un impacte escàs si es compara amb la qualitat de l’obra.

Acebo va rodar molt abans del Covid-19 un film que parla del final de la civilització occidental

“La repercussió ha estat nul·la si la compares amb una pel·lícula normal. És el que té ser un outsider, quan estàs fora estàs fora durant tot el recorregut. Ha  tingut impacte a Itàlia, bàsicament”, explica Acebo. Ens endinsem en la conversa mentre ell es pren un cafè i fuma un cigarret i jo bec un te. Cadascú a casa seva, coses de la maleïda crisi sanitària.

Francesc Garrido en una escena a l’entorn del polígon petroquímic de Tarragona. Foto: cedida.

Acebo no entona cap discurs victimista. Però vull entendre una mica com busca canals d’exposició un autor sense nom, padrins ni filmografia; ens capbussem en la recerca de visibilitat d’una pel·lícula independent, menuda, rodada en quatre setmanes sense pràcticament recursos ni diners, sense una productora ni una distribuïdora a darrera. “S’ha d’entendre tot el procés. Quan busques finançament per una peli participes en diferents fòrums europeus. I si no hi entres, perquè no agrada la pel·lícula o perquè estàs en el camí equivocat, no et pots aprofitar dels canals de distribució del sistema. Hi ha també part d’atzar”, diu. “Ah, ja hem començat l’entrevista?”, em pregunta. La confiança fa fàstic.

“La pandèmia mata pel·lícules petites com la nostra. No podem conèixer gent en un festival com abans”

“Els festivals avui en dia són mercats. Si entres en un fòrum de coproducció, que és on es fan tots els projectes, et pots aprofitar del seu canal de distribució. Si estàs fora de tot això, ja no tens manera d’entrar en un festival si no és a través d’un conegut. No hi ha una eina exterior pública de distribució de pel·lícules, són totes privades. És complicat distribuir sense distribuïdora, o produir sense productora i rodar sense pressupost”.

La conversa flueix. La capacitat de dialèctica de Jorge Acebo et pot arribar a desbordar. Quan el coneixes una mica i et deixes portar, sense prejudicis, gaudeixes. “Entrar a una plataforma com Filmin és fàcil, perquè ells volen tenir projectes, encara que ho vegin vint persones. El cost per ells és zero, però no garanteix res. A Itàlia hi ha una plataforma de cinema independent on també es pot veure la pel·lícula”, explica. Va ser fruit de la gran acollida en un festival underground de Torí. Però ni això van poder aprofitar els tarragonins d’Occidente perquè no es va fer el festival físicament, amb la primera onada provocant centenars de morts diàries a Itàlia.

“Els festivals de cinema són mercats i la distribució només està en mans privades”

“La pandèmia ha matat pel·lícules petites com la nostra. Ens hem quedat sense el recorregut que abans et permetia conèixer i veure gent en un festival. Ara res. Ens han matat completament”, subratlla. No han estat de sort. A la Filmoteca es va estrenar la pel·lícula el mateix dia que el Govern català va tancar les sales de cinema pel risc de contagi.

Una altra escena del rodatge a Tarragona. Foto: cedida.

Tot i el camí tortuós, Acebo, empleat a l’Ajuntament de Tarragona des de fa una pila d’anys, està especialment orgullós d’haver pogut entrar a la Filmoteca. “Per a mi era súper important, és com un segell de qualitat”. Ell es va formar com a cineasta devorant cinema a la Filmoteca. “No dic res nou si confesso que aquestes contradiccions et donen alts i baixos. Intentar dedicar-se a fer obres artístiques, quan no existeixen ni paraules per definir-les; ara es parla de productes. Sempre hi ha hagut aquest desig d’arribar a la gent i de fer el que un vol”. És això justament el que l’ha empès en aquesta aventura impossible de fer una pel·lícula de cine sense tenir cap element, o quasi cap, a favor. Amb un caràcter dur, se’l veu canviat després d’Occidente.

“Per què no hi ha sales d’exhibició públiques? El concepte de públic està en desús”

“Ha merescut la pena fer-ho, però et queda una sensació fotuda de que les obres estiguin condicionades a l’estratègia radical de mercat. Per què no hi ha sales d’exhibició públiques a les capitals de província? És un concepte, el de públic, que està en desús. No es podria exhibir una nit Occidente a La 2 (TVE)? No existeix aquesta possibilitat, els poders públics no te la donen. Jo ja n’estaria satisfet.

Just quan escric aquest article expliquen a la ràdio que una de les grans empreses d’exhibició de cinema (Yelmo) ha decidit tancar temporalment les seves sales a Catalunya per la falta d’espectadors en plena crisi sanitària. Entre d’altres, baixa la persiana també a les sales de cinema al Parc Central de Tarragona.

‘Occidente’ també s’ha rodat a El Bierzo. Foto: cedida.

Pandèmia a banda, Occidente ha estat víctima del que el prestigiós crític de cinema Àngel Quintana descrivia en un fabulós article a El Punt Avui com el “cinema invisible”, en un elogi fabulós de la pel·lícula d’Acebo: “Ha tingut problemes per entrar en els circuits dels festivals quan, probablement, és un dels debuts més radicals i suggerents que s’han rodat els darrers anys”. “Si hagués anat a un festival europeu important, segurament hagués trobat distribuïdora. ¿Però com arribes a un festival si no has sonat abans? és un peix que es mossega la cua. Quan estàs fora, et quedes fora”, insisteix Acebo,  divulgatiu i entenedor.

La seva possible arribada a les sales independents i alternatives de Catalunya i Espanya ha coincidit amb la pandèmia. “De 40 sales a qui escric em van respondre cinc. No han vist la meva pel·lícula i ni responen! I de les cinc que responen diuen que la situació és molt complicada. És tot tant trist i lamentable… he fet el que he pogut, però la situació no ha ajudat per a res. Hi ha sales que ja han tancat”.

“No vull quedar-me en la queixa. Ha estat gratificant, soc millor persona després d’aquesta pel·lícula”

No és cap plany. La conversa no és cap lament. El Jorge està feliç pel resultat, una pel·lícula que jo no em cansaré de recomenar-vos, com han fet alguns dels que sí hi entenen de cinema. El mateix Francesc Garrido està entusiasmat amb el resultat. Ara bé, pel director tarragoní, amb la seva família materna originària del Bierzo (Lleó), on va rodar part de la pel·lícula, diu que ha après una lliçó. “No tornaria a fer una pel·lícula d’aquesta manera. Jo ja he passat per aquí. Jo sí que he estat independent, i ho he patit. M’agradaria tenir una productora i poder rodar en unes circumstàncies no tant difícils. He de buscar la manera de trobar un equilibri entre una situació de mercat on hi ha uns productors que només entren si poden treure un rèdit”, medita.

El bany de realitat que ha viscut l’ha canviat, li ha donat una nova perspectiva. Assegura que té ganes de tornar a intentar-ho, de tornar a crear. “M’ha donat una gran experiència Occidente. Ho hem passat tant malament, al llarg d’aquests vuit anys, que he tocat fons, he vist la complexitat de tot. He après com s’ha de portar. I més enllà d’això és complicat plantejar-te com autor tot aquest embolic. I si li afegim la Covid, més. Deixes de ser un creador per convertir-te en un empresari. Al cinema has de ser el propi empresari de tu mateix. I aquest món no m’agrada, no em convenç, no soc capaç. Hi ha una dificultat inherent en la meva manera d’entendre el cinema. T’has de fer un personatge, fins i tot en la manera de vestir. Passa a Catalunya amb un personatge que cau molt simpàtic, que ho ha fet d’una forma molt intel·ligent. No diré el nom d’aquest director perquè aquí parlo només de mi [riu]”.

Sempre autocrític, Acebo diu que ‘Occidente’ es queda per sota del que volia fer

Després del viatge per les interioritats de com fer arribar, o no, una opera prima menuda al públic, entrem de ple a Occidente. Autocrític fins a la desesperació del seu entorn, explica que ha vist vuit cops la pel·lícula en diferents projeccions públiques. “Crec que m’he anat reacomodant. No està tant malament. Primer sents l’eufòria i després l’autocrítica; qui no la té és perquè és un empresari, com els que surten a la tele, com Pedro Almodòvar, que sempre diuen que és meravellosa la seva última pel·lícula. És pura fantasia. Quan ets sincer amb tu mateix veus les errades. Penso que és una pel·lícula que es queda per sota del que jo volia fer, i no només per finançament. També per preparació d’un i experiència. I després rescates els valors positius que té, és una pel·lícula feta des de la llibertat d’un, feta sense miraments, no per provocar a ningú, per agradar o disgustar. És com una pedra en brut que poses davant l’espectador; qui vulgui que poleixi alguna cosa en ella. Et dono un tros de mabre i tu l’acabaràs de polir. Quan la veus una segona i tercera vegada encara gaudeixes més, i estic orgullós d’això. És bruta, directa, sense entrar en concepcions o fórmules conegudes”, resumeix.

I d’Occidente aixeca la mirada constantment cap a la seva gran passió, el cinema i la manera de mirar el cinema. L’espectador i el creador. Demana a qui mira més atreviment, un pensament més lliure. “És una actitud davant de l’obra, i aquesta actitud és una qüestió subjectiva. Si no tens aquesta actitud, si et manca, no gaudiràs del 90% de les grans pel·lícules de la història del cinema. Però és molt més emocionant com espectador caminar al límit del precipici, no per camins trillats, en pel·lícules per passar una tarda. No parlem del mateix. És un exercici de subjectivitat”, explica.

Jorge Acebo amb l’actor Francesc Garrido. Foto: cedida.

Tinc la sensació de tornar a les classes de cinema, a la universitat. La conversa segueix fluint, sense aturador. “Estic content perquè tot i les dificultats he mantingut certa essència que hi havia a la pel·lícula. Un exercici màxim de llibertat per reflexionar d’alguna forma sobre el nostre lloc al món, i que plantegés preguntes, no que donés respostes”, insisteix.

Pel Jorge, que també escriu poesia, el cinema comença en el procés d’escriptura, en brut, que en el seu cas admet també està fora dels camins habituals. “Va començar fa deu anys. Jo ja estava fora de les lleres habituals, me n’adono al parlar amb tu ara. Quan un és un salvatge i s’apropa a la civilització, la mira però mai hi entra. Haig de reconèixer que soc molt salvatge a l’assimilació per una educació política i personal, tal vegada. De vegades m’he passat de llarg i no hauria de ser tant iconoclasta i irreverent. Però ja el meu procés d’escriptura no segueix els passos habituals. Hauries d’escriure cinc planes, ensenyar-li a un productor i començar a elaborar. Jo em poso sol a escriure el guió durant tot un any. És pur idealisme”, reconeix. “El procés d’escriptura és molt important però he après que no cal ser tant estricte, ser una mica més flexible està bé. Això s’aprèn”, afegeix.

“És complicat distribuir sense distribuïdora, produir sense productora i rodar sense pressupost”

La seva opera prima, feta abocant els seus estalvis i després de recollir 8.000 euros en un Verkami, reconeix que l’ha trastocat com a persona. “Ara soc una persona diferent de caràcter. No de naturalesa, que això no es canvia ni no es pot canviar. Però sí la manera de relacionar-me amb el mon. Tenir dificultats, ser un proscrit, tenir totes les excuses per la queixa no m’agrada. No vull que quedi una idea de la queixa. El que he obtingut és molt gratificant, soc millor persona després d’haver fet aquesta pel·lícula, crec. I el que pretenc és que qui surti del cinema sigui també una persona diferent, deixar-li petjada”.

Aquest article vol fer una contribució mínima a la descoberta d’Occidente. No us espereu una pel·lícula fàcil de crispetes i tarda plàcida de diumenge. Hi veureu la petroquímica i segurament això també us farà reflexionar mirant el pati del darrera de casa. “És una pel·lícula amb moltes lectures, riquíssima. Jo vaig treballar molt poc a la petroquímica, per sort per a mi. Vaig sortir escopetejat. El meu pare sí, gran part de la seva vida. És un món que conec bastant bé. Però Occidente no parteix d’una biografia històrica, sí que és una biografia sentimental i reflexiva. El caldo de cultiu en el que m’he criat. Aquests paisatges sempre m’han marcat”.

La petroquímica és un escenari de la pel·lícula: “Un paisatge que m’apassiona”, admet Acebo

Més sobre la petroquímica, aquella ciutat com futurista que veiem des de l’autopista, carregada de punts blancs en la foscor, que ha captat a través de la seva mirada de cineasta. “Per a mi és un paisatge que m’apassiona. És un mal necessari, tots tenim cotxe i els cotxes necessiten gasolina, que no creix dels arbres. És l’impacte que tinc de veure aquestes imatges, d’un paisatge tant fora d’aquest món. És un símbol del treball assalariat del món occidental. La pel·lícula té un entorn industrial, post industrial. Són símbol d’un món que sembla que vol ser superat. Les indústries del futur són les fàbriques de dades”, reflexiona.

Després de veure Occidente un podria pensar que Acebo va escriure quan el coronavirus s’escampava pel món, perquè el món que apareix és un món en descomposició. Això o tenia una bola de vidre. “Per a mi Occident existeix des de fa 2.500 anys. Des dels 18 anys que vaig començar a llegir filosofia, per la meva desgràcia, ja corria el concepte de decadència d’Occident. La creença que el coneixement ho podia tot. S’ha convertit en un control i explotació de la naturalesa per treure-li el màxim profit i beneficis. Qui paga el coneixement en vol treure beneficis. Per trobar una vacuna, per exemple, o per produir millor. O per trobar noves formes d’energia. En el fons som les darreres generacions que veurem aquest final d’occident. Que cadascú ho entengui com vulgui. El nostre model de vida no va més enllà”.

‘Occidente’ retrata un món sobreexplotat en descomposició i convida a reflexionar-hi

Un visionari? “El que jo postulo metafòricament està passant. Jo no parlava d’una pandèmia. No soc visionari, soc observador. El que està passant té a veure amb la sobreexplotació del món. Un home que pensa en el món per ser explotat, el responsable és l’home, no el virus”. I Occidente contribueix, sense voler-ho, a pensar sobre el què està passant amb la crisi sanitària, econòmica i social. “No hi haurà un món millor demà si no tornes enrere i mires d’on vens. Seria el resum de la pel·lícula en certa forma. Fa segles que es reclama el retorn a l’origen. La pel·lícula és positiva. El final és positiu”. No farem cap spoiler.

Li agradaria que Occidente tingués continuïtat, que hi hagi una segona pel·lícula. “Tinc una segona part, a la punta de la llengua. El tema fonamental és pensar en el món que hem construït, i que l’anomenem Occident. El lloc cultural i de civilització que hem construït. El cinema no el toca. Toca els efectes, les crisis migratòries, els conflictes geopolítics… Al final acaba sent un thriller. Occidente és una pel·lícula  política”.

Sobre la pandèmia: “Un tsunami ens passa per sobre i no s’acabarà en pocs mesos”

La pandèmia, com a gran observador de la realitat, el té trasbalsat. “Ni una cervesa ens podem prendre, ens ho han pres tot. Estem en un tsunami que ens està passant per sobre, encara no ho veiem. Tinc la sensació, i em podria dir visionari, que una onada enorme ens està passant per sobre. Molta gent s’aferra en que això passarà, són tres o sis mesos, diuen, i arribarà la vacuna… I no serà així. Hi ha un abans i un després d’això. No sé com encarar-ho. El que teníem no era meravellós. Penso en la gent que engreixarà les llistes de defuncions socials, persones que es quedaran sense possibilitats de treballar. No sé si estem vivint un col·lapse i a la vegada una nova manera de relacionar-se les persones que, a mi, em preocupa, sincerament. No s’està parlant d’això. Seria la feina del filòsof, el periodista parla del què passa i planteja què pot passar. Ens falten filòsofs que parlin d’això”.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *